POTOSÍ (BOLIVIA)

Arribar a Potosí es converteix en una aventura arriscada. El bus que agafo a les 18.30 a Uyuni comença el trajecte per carreteres de terra i sorra, saltant com polls a dins del bus atrotinat fins que...CRACK!!! En un dels forats del camí hi deixem la suspensió, ja és nit entrada i la temperatura és cada cop més baixa, l'autobús no té calefacció i una de les finestres no tanca... 6 hores parats al mig del no-res amb un fred glacial només em deixa el bon record d'un cel preciós ple d'estrelles brillantíssimes i amb la via làctea perfectament dibuixada, la resta: horrorós.

Arribo a Potosí a les 7 del matí, congelat i mort de son, trobo un alberg que em lloguen una habitació individual amb bany i aigua calenta. La dutxa calenta i les 3 hores de llit em recuperen lleugerament i puc sortir a descobrir la ciutat, que és bulliciosa i activa, l'empremta dels espanyols és forta en l'arquitectura. La ciutat és molt alta i això es nota amb el sol i la respiració, que és dificultosa.

A la tarda anem amb les holandeses i els francesos a visitar les mines, són principalment mines de plata i estany i molt antigues, daten del segle XVI. Comença la visita al barri miner comprant coca, begudes i una carga de dinamita per regalar als minaires -aquí la venta de dinamita és lliure i sense control!!!-. Tot seguit ens guarneixen de minaires i cap a la mina.

Aquesta és una experiència trista i angoixant, la mina és destartalada, a mí em sembla molt perillosa; a trossos hem d'anar a gates i la resta acotats. Al principi de la mina, a 4300 mts, el fred és considerable amb candeleres de gel per tot arreu però a mesura que aprofundim l'aire es torna dens, gairebé asfixiant i la calor augmenta. Coincidim amb minaires que surten després de jornades de més de 20 hores extasiats, en trobem d'altres treballant, empanyent bagonetes amb més de 2 tonelades de material i treballant a pic i pala, tots masteguen coca, jo també.

Estar allà, de "turista", mentre aquella pobre i trista gent està treballant em causa una sensació molt desagredable i trista i tinc moltes ganes de marxar. Xerrem amb uns minaires i després de veure la figura del TIO (l'estàtua que reprresenta el dimoni i que els minaires veneren i fan ofrenes amb sacrificis de llama dos cops l'any) i totalment encocat, aconseguim sortir després d'haver consumit una quantitat de gasos tòxics inacceptable per un organisme normal.

Hem estat 2 hores dins la mina amb més de 500 metres de terra a sobre, amb aigua per sobre els tormells i amb una angoixa heavy.

A la sortida, hem guardat la dinamita per explosionar-la nosaltres. En fem una pilota, li calevem el detonador amb la metxa i a l'explosionar deixa un cràter que flipo!!! i ens ho han venut junt amb unes fantes, al costat de les patates i els tomàquets en un "colmado" de barri.

Els bolivians aquí a Potosí em semblen gent trista, penso molt amb el poema de Nicolàs Guillén "Soldadito Boliviano" cantat magistralment per Paco Ibáñez http://www.youtube.com/watch?v=XaYFx1CDvH8 (la paraula "soldadito" vol dir tant...)

Per contra, la ciutat és molt activa i amb un trànsit terrible, em dieun que és perillosa, que hi ha pandilles, policies falsos, que atraquen, etc... a mí no m'ho sembla tant, però vaig alerta.