SYDNEY (AUSTRÀLIA)

Superada la grip, surto de l'alberg com les cries de l'ós surten de la cova per primera vegada, estic feliç. El dia és calorós, cau una solana que et deixa fregit i la gent camina per el carrer com es camina els primers dies de primavera, contents d'anar lleugers de roba i amb l'energia del sol que carrega les pil·les a tope.

Sydney m'agrada, edificis d'oficines imponents, el monorail per sobre de la gent creant escenes de Blade Runner, tot barrejat amb alguns edificis victorians. Parlant de la Reina Victòria hi ha una estàtua seva impressionant just davant de les galeries comercials Queen Victoria -elegantíssimes- donada per el poble irlandès al poble australià... somric interiorment i penso quin descans els va quedar als irlandesos al trobar aquesta excusa per desfer-se del coi d'estàtua del coi de Reina Victòria...jajaja, ja sabem com estimen els irish als anglesos...

He arribat fins al port i he agafat un transport acuàtic que m'ha permès veure l'edifici del teatre de la òpera des del mar i tot l'skyline de Sydney i algunes platges properes.

La René m'ha dit que la tormenta de sorra va ser increible, que tot era vermell, el cel, l'aire,... que feia molta por. M'ha demanant si m'agradaven les noies japoneses sexys, li he dit que sí i m'ha contestat que em calci.

TANCO PARÈNTESIS...A SYDNEY (AUSTRÀLIA)

Ahir van marxar el Toni i el Xavi, hem estat junts tres setmanes; tres setmanes que han sigut un parèntesis, unes vacances dins del viatge, un dia en un parc d'atraccions: divertit, despreocupat i relaxat.
Viatjar en grup o fer-ho sol són dues coses totalment diferentes. Els grups són, en general, cercles tancats, sistemes proteccionistes.
La gent viatgem en grup bàsicament per seguretat i per no sentir-nos sols, però deixa molt poc espai al viatge personal: l'individu és grup, el grup decideix i protegeix, i l'individu es relaxa. Per mi el millor viatge és el canvi personal, el viatjar tú mateix d'un lloc a un altre en quant a la manera de pensar i de sentir, i viure aquesta experiència de forma conscient i poder-ho fer, a més, viatjant en el temps i en l'espai és una passada, conèixer gent diferent i sentir-se part, ni que sigui d'espectador, d'un món divers sense els lligams inmediats a un referent llunyà (casa i entorn). És per això que tanco parèntesis: perquè els fils conductors a la realitat quotidiana, cultural i social, han marxat i jo em torno a integrar al món.
Aquest matí he arribat a Sydney amb una grip de cavall. Aquesta és la meva més gran preocupació, quedar-me enfebrat al llit aquí amb la psicòsis aquesta de la pandèmia... rés més em fa por. Em prenc medicaments per baixar la febre i fer veure que faig vida normal, això també és un viatge doncs mai abans havia près medicament per baixar la febre, el cos ja crea les seves pròpies defenses.
Estic amb moltes ganes d'anar al Japó, marxo el dia 1 d'octubre i entro per primera vegada a la meva vida a la cultura asiàtica, estic emocionat!!!

MILFORD (NEW ZEALAND)

La carretera de Ta Anau a Milford Sound és un espectacle per la vista: rius, montanyes nevades, allaus, llacs i uns colors preciosos. Atravessem un túnel cobert de neu i estret com una mala cosa i apareixem al Milford Sound, un racó de món que és un fiord, un cul de sac que dóna al mar i que inspeccionem amb un creuer que ens permet veure caigudes d'aigua, foques, dofins i uns passatges preciosos enmig d'un aire gèlid que s'ens posa per tots els racons del cos.

És en aquesta zona on hi ha el Milford Track, el que diuen és la millor caminata del món. Degut al risc de desprendiments i d'allaus no el podem fer sencer (4 dies) i decidim fer-lo només de dos, la caminata és de 45 kms, creuem amb una zodiac el fiord fins a l'inici del trekking i el primer dia el temps és esplèndit i després de caminar durant més de 6 hores travessant rius, veien llacs com miralls i caigudes d'aigua impressionants arribem al refugi, que no hi ha ningú i fem una extensió de 3 hores més fins a veure unes caigudes d'aigua de més de 500 metres!!! De nit al refugi sopem unes llaunes d'espaguettis i de mongetes que normalment les donariem als gossos i ara semblem gossos que ens acaben de donar aquestes llaunes... són així aquestes coses.

Ens despertem plovent i el camí de tornada és un fanguer constant, quedem calats fins al moll de l'os, caminem 6 hores fins arribar al punt de la zodiac que ens tornarà a creuar el fiord, estem esgotats i molt satisfets, ha sigut molt guapo, preciós.

HELISKI (NEW ZEALAND)

"HELISKI":Paraula mítica per a qualsevol esquiador, allò que un dia s'ha de fer!!! Doncs avui ha estat el dia...

L'emoció corre per el cos quan t'acostes a l'helicòpter i ja es fa sublim quan sobrevoles les montanyes nevades i escarpades, a l'arribar al cim, l'helicopter fa un gir de 360º en horitzoltal que em posen els quatre pels de punta, Déu dels cels!!! Quina impressió!!! uns segons en horitzoltal sobre el precipici amb el soroll del tacatacatac de les hèlices, l'adrenalina corre per les venes i el pilot clava l'aparell en el punt més alt. En pocs segons ja hem saltat de l'helicòpter i agenollats esperem que s'enlairi per quedar-nos sols amb un silènci fantàstic al mig del món, la montanya és nostra!!! Repetirem aquesta operació 5 vegades, que són els descensos que hem fet, per tots els vessants.

La neu no era la esperada, aquí és final de temporada, però la experiència ha estat fascinant, ens hem divertit com criatures i a la montanya l'hem tractada com es mereix, amb respecte i sensualitat, l'hem acariciada per tots els seus contorns amb amor i passió i l'hem desvirgada.

WANAKA (NEW ZEALAND)

Capital de l'esquí junt amb Queenstown, Wanaka és el punt de partida a vàries estacions i lloc d'inici del famós Heliski!!! Voreja el poble el imponent llac Wanaka i totes les montanyes del voltant la deixen al mig d'una vall preciosa.

El Toni i el Xavi decideixen anar a esquiar i jo aprofito per tornar a les andadas, mai millor dit, i me'n vaig a fer un trekking fins a la montanya Roy. Es tracta d'una pujada continuada i bastant dura que em deixa el record de dues ampolles als peus però el millor record encara de les vistes sobre el llac i les altres montanyes del voltant, la caminada ha estat de 4,5 hores, i durant aquest temps he pogut tornar a les meves introspeccions i pensaments que potser més endavant relataré. El dia ha estat esplèndit i l'hem culminat amb una cervesa king size al localillo de moda, amb dj's a l'aire lliure i un fred que pelava, avui dormirem plans!!!

FRANZ JOSEF (NEW ZEALAND)

A la costa oest de la Illa Sud, en una zona gairebé sempre plujosa, es troba el glariar Franz Josef, diu una llegenda maorí que el glaciar son les llàgrimes congelades d'una noia que va perdre el seu amant...

El glaciar, inmens, es presenta després d'una caminada per el seu riu de desglaç, avança a 1 metre el dia i a algunes vegades fins a 5 metres diaris. És molt impresionant!!! Fem una caminata guiada per el centre de la llengua glaciar i ens trobem amb esquerdes impressionants, coves de gel i cavitats estretíssimes on penso que potser encara m'he aprimat poc... Les tonalitats del gel son fascinant agafant el seu màxim punt de bellesa amb uns blaus gelats, espectacular.

Durant la caminada ens plou i tant a sobre com a dins del gel hi fa fred, però davant de l'espectacle rés es nota, doncs "la sarna con gusto, no pica". Finalment ens surt el sol i podem disfrutar d'un final de tarda meravellós sobre el glaciar.

ABEL TASMAN NATIONAL PARK (NEW ZEALAND)

Des de Picton ens dirigim cap al parc nacional Abel Tasman, els paissatges vorejant el mar són preciosos. Veiem la caiguda del sol i no es pot evitar inmortalitzar el moment.

Pel matí fem una etapa del trekking de quatre dies. El dia és claríssim i amb bona temperatura, seguim meravellats per la bellesa i els colors del mar, blaus intensos i verds esmeralda...Ens anem trobant sorpreses en cada bahia, platges de sorra blanca. Arribem a la platja d'Ancorage on dinem i esperem un water taxi que ens portarà de retorn al camping, en el camí de retorn tenim la agradable visita d'una familia de dofins juganers que ens acompanyen un trosset...

WELLINGTON-PICTON (NEW ZELAND)

Puntuals arriben el Xavi i el Toni per la porta 11 d'arribades. Ens instal·lem al Base Wellington Backpackers i dediquem la tarda a riure i planificar el viatge, experimento un gran plaer al tornar a parlar i escoltar català. Lloguem una motor-home 5 estrelles super lujo que ens espera l'endemà a Picton (Illa Sud).

El viatge amb el ferry és preciós, es passa entre fiords per l'estret de Marlborough fins arribar a Picton. A la coberta del ferry ens comencem a donar compte del que ens espera a la Illa Sud.

TARANAKI (NEW ZELAND)

Per Zeus Totpoderós!!! Quin dia tan fantàstic!!! El dia és clar, estiuenc, no hi ha ni un sol nuvol i el volcà Taranaki s'ofereix com la millor de les postals de Nova Zelanda.

He convençut la Helena i el Berth per acompanyar-me, farem l'excursió de dia complert el francès i jo. L'alemanya ens esperarà al refugi.

L'excursió resulta preciosa per uns paratges de montanya i després de bosc guapíssim, fem una parada a dinar al riu del desgel i a la tarda ja estem de tornada. Ja estic ubicat!!!

La Helena em demana, maleida la hora, si la puc portar fins a Palmerston North (en el camí a Wellington, el meu destí). En el camí, de unes 3 o 4 hores, ens anem explicant la vida, i un cop a lloc e instal·lats decidim anar a prendre alguna cosa ja que és "Saturday night fever"... Total que la nena resulta ser una esponja amb cames i amb els seus 21 anyets em deixa k.o. a base de tot tipus de cerveses, whiskies i tequilas... I encara volia ballar!!! "Acuéstate con chiquillos..."

Ja sóc a Wellington, amb ressaca, demà arriben el Xavi i el Toni!!!

DESUBICAT A L'ALTRA PUNTA DE MÓN (NEW ZELAND)

Porto uns dies desubicat. En aquest país a aquesta època, no hi turisme o n'hi ha molt poc. El clima és d'hivern, amb fred, pluja i vent i els parcs nacionals no tenen excursions organitzades. Els trekkings es fan per lliure però et recomanen que no els facis, ja que hi ha força neu i el temps pot canviar ràpidament i es pot complicar la cosa.

Arribo al parc nacional de Tongariro, darrerament conegut com Mordor ("El Senyor del Anells"), intento fer un track però m'ho desconsellen, que en faci un de curtet... No hi ha ningú. Començo a caminar i les indicacions són bàsicament nul·les, o sigui, que em perdo i n'acabo fent un altre d'unes 3 hores. Camino vorejant un riu per un bosc de fades misteriós, jo els busco els ulls als troncs del arbres i els dits a les rames, no vull xafar cap hobbit però m'encantaria trobar-me la Liv Tyler amb el seu vestit blanc sedós...

Donada la impossibilitat de caminar per Mordor i els alts preus dels albergs decideixo marxar cap a Whangarei, al sud. A l'alberg, encantador, només hi som un anglès que fa 5 anys que viu a Austràlia, un xec que no obre la boca i jo. La ciutat em sembla una ghost-town, em preocupa que potser estem en guerra i hi ha toc de queda; la realitat és que a les 5 de la tarda i al carrer principal no hi ha ni sombres i les botigues són tancades, curiós.

L'endemà marxo cap a New Plymouth, al volcà Taranaki, a veure si hi ha més sort!!! El día és clar i assolellat però quan arribo, un inmens núvol, l'únic, tapa el volcà... Per sort des de l'altra banda el puc observar en la seva majestuositat. New Plymouth és una ciutat agradable, s'hi està bé i decideixo quedar-m'hi, descanso un dia i preparo una excursió per els voltants del Taranaki.

El temps ha millorat moltíssim i els del parc em diuen que cap problema i demà dora vaig a caminar, tinc la opció de fer nit en una de les cabanes, ja veurem... Tinc ganes d'ubicar-me.