La ciutat santa de Lhasa està a 3600 metres i rodejada de montanyes pelades, àrides, on es poden veure monestirs i tires de banderoles amb els cinc colors que representen els elements naturals (aigua, terra, foc, aire i núbols) i que són també la bandera del Tibet. El centre de la ciutat és un embolic de carrerons empedrats, bruts, de cases de portes obertes, de fum d'incens i de xemeneies, amb parades de menjar que fumejen, fruites i verdures entre gats i nens amb el cul a l'aire, avis asseguts i billars en racons perduts. Els locals de te es toquen l'un a l'altre i estan plens de gent conversant i fumant davant dels termos bruts i gastats de te dolç. El trànsit de bicicletes i rickshaws per els carrerons és intens; alguns nanus corren sobre patinets artesanals i tothom, absolutament tothom et saluda amb un "jalou" i un somriure alegre, bondadós, d'ulls brillants i dents desordenades. La gent viu al carrer. Al carrer hi ha vida.
Més cap al centre els carrers es fan amples i les parades es converteixen en objectes d'artesania relacionats amb els rituals budistes: banderoles, figures de budes i de taras, rodes de la pregària del món, incensos, màsqueres,... És en aquests carrers on la multitud de peregrins va resant en veu baixa, passant un rosari, fent rodar la roda de la pregària del món (sempre en el sentit de les agulles del rellotge), fent els exercicis de a cada pas agenollar-se primer i estirar-se després ben llargs a terra, amb la front totalment negra i la roba feta parracs. La banda sonora del carrer és la del
"om ma ni ba maihum" i de fons el regateig de les venedores. Tot aquest espectacle místic i consternador, copsant, et deixa aturat. La barreja d'olors és molt intensa, la gent va desparracada amb tot el que tenen a sobre; veure iaiones descalces, brutes, amb les llargues cabelleres grises trenades avançant i tirant-se a terra davant dels cotxes, les bicicles, carros i
gent és una cosa indescriptible. Les cues per entrar als monestirs són enormes i a la cua només se sent una pregària sorda, uniforme. Les lloses de davant dels monestirs estan gastades i negres per la fe indescriptible del fidels. La gran majoria van amb uns termos que contenen mantequilla líquida, llard. Són ofrenes que fan a cada capella, a cada buda, a cada estança,... La olor de la mantequilla cremada se t'impregna de tal manera que no te la pots treure de sobre...
El clima a Lhasa és dur, molt sec. Veus la gent amb la cara i les orelles cremades per el sol; a mí se m'han esqueixat el llavis com una cremallera ensangrentada i morada. Fa fred, a les nits molt, i l'alçada et provoca un malestar general com una angoixa en forma de pressió.
Tota la ciutat està presa militarment per l'exèrcit: a les cantonades, als terrats, als carrers,... La presència aberrant, indecent d'un fusell enmig d'aquesta gent humil, paupèrrima; la indecència de la porra amenaçant davant la iaiona estirada al terra pregant; el casc i les botes altives, prepotents són un espectacle abominable, asquerós,... potser tant com ho és la meva presència: de gallineta blanca amb la seva Nikon. Però a mí, la gent em somriu i em paren a parlar, a compartir, els sóc simpàtic. Aquests monstres no són simpàtics a ningú. A mi tampoc.
Visito cuatre monestirs: El Jokhang, el Sera, Palau de Potala i el Norbulingka. El temple de Jokhang data del segle VII, està al centre de la ciutat i és el que té més peregrins. M'impressiona moltíssim (potser perquè és el primer). En uns espais petits, densos, s'aglotina una multitud de gent que s'apila resant i fent ofrenes de mantequilla i diners i t'apreten i et rodejen fins a crear una fusió de cossos que es trasllada per les capelles dels diferents budes; la gent em mira amb curiositat i simpatia. Primer curiositat i després simpatia; responen al meu somriure amb una rialla esplèndida. La majoria són pastors i pagesos que probablement no han vist gaires blanquets abans. Si algú és maniàtic respecte temes d'higiène i d'olors segurament ho passarà malament. La visita acaba a la teulada del temple des d'on es pot veure tota la ciutat i la gent pregant a les portes del temple i al fons, el Palau de Potala, imponent, presidint-ho tot.
El segon és el Monestir Sera, que és enorme. hi viuen uns 800 monjos i agrupa tres escoles a l'interior. Hi ha menys gent però a l'interior es creen les mateixes aglomeracions. En un punt d'oració i devoció, mentre els monjos van omplint sacs dels grossos amb els bitllets deixats per els peregrins, em fan posar el cap en un forat a terra, sota la figura d'un buda. Amb el cap allà dins, mentre el monjo em va fent no sé què a l'esquena, intento demanar a alguna energia superior per els sers estimats. Passo una estona a les fosques en silenci mentre a fora m'apreten tot el cos... al sortir, i entre la rialla de tothom, el monjo m'agafa i amb el dit em pinta el nas i em dóna una foulard blanc que és una bendició segons la meva guia. La pintada del nas provocarà la rialla descarada, burlona, de tothom qui em creui la resta del dia...jajaja i jo encantat!!!
El Palau de Potala reuneix un conjunt de condicionants que el fan un lloc increible, amb un magnetiste total. Per començar, era la residència d'hivern del Dalai Lama, estar en les seves estances m'emociona. Té mil habitacions i està construit en alçada sobre la roca, ho domina tot. Acull les tombes dels Dala Lama, d'or macís, impressionants. La més col·losal és la del 5º Dalai Lama de 21 metres d'altura, or macís i pedres precioses. Es percep a Potala que estàs en un lloc que és més que un Temple o un Monestir... És un Palau que estant tan ple, està buid, i tot roda entorn aquesta buidor: l'absència del Dalai Lama dóna una força a aquest lloc i a tot el budisme tibetà increible. És una força indestructible e infinita doncs es sustenta en dos principis del budisme: la reencarnació i el Karma. Quan mori el 14è Dalai Lama es reencarnarà en el 15è i així eternament.
Pensant en tot això: en el pes de l'absència i amb què passaria si el Dalai Lama podés tornar, seria una cosa tan increiblement emocionant, he estat cantant dintre meu.
L'últim monestir que he visitat és la residència d'estiu del Dalai Lama. Són uns jardins enormes, tranquils ara a l'hivern. La majoria de les estances són construides ja en el segle XX. Es poden veure les habitacions del 14è Dalai Lama tal com ell les feia servir, el seu tro, les estances de la seva mare quan ell era infant, la sala on es feien les reunions de govern amb els ministres... El pes de la història i la sensació d'estar en un lloc important cau sobre teu. He recordat molt la película "Set anys al Tibet" que ara vull tornar a veure doncs tot és com realment allà es descriu. A l'habitació del Dalai Lama hi havia una ràdio enorme regal de Nerhu.
Marxo del Tibet amb ganes de més. De tornar, de fer coses de montanya. La primera nit vaig conèixer dos granadins catxondíssims que marxàven l'endemà cap a Kathmandú amb bici... m'agradaria fer-ho: passar per la vora de l'Everest, els Himalaya, i recòrrer el Tibet tranquilament.
Abans de marxar he rebut una molt bona noticia de Manresa que m'ha alegrat molt i que comparteixo la felicitat amb ells. Enhorabona.
Ja a l'avió he sobrevolat el Tibet que és un país de montanyes i més montanyes, al sostre del món.
A la coberta del vaixell hi fa un vent bestial i el sol és de justícia però val la pena no pèrdre't aquest espectacle preciós. És molt bonic.
