Em desperto a les 5 del matí amb el reflex de la neu de les montanyes que creuem. Faig un salt del catre i començo a recòrrer el tren en soledat i silenci, tohom dorm. El paissatge, encara de nit, és al·lucinant; el meu altímetre marca que em sobrepassat els 4000 metres i la lluna ho il·lumina tot. Estic entrant a les montanyes del Tibet!!! Déu meu!!! Estic flipant i tant excitat!!...Al Tibet!!!
Rés importa les incomoditats del dia abans, rés importa que l'estació de Xi'an fós una cort de porcs, que el compartiment de 6 faci 2,5x1,5, que el meu llit estés desfet i encara calent, que els wc estiguin col·lapsats de matèria, que el llit sigui més dur que el Clint Eastwood i el Chuck Norris junts...rés importa perquè tot això són minúcies, coses totalment insignificants i evidentment rés comparable a aquest despertar.
Es fa de dia en una espècie d'altiplà enorme desèrtic, amb montanyetes nevades i llacs congelats, amb ramats de yaks i pastors que miren desafiants el tren monstruós que viola les seves terres. Passem a 5200 metres (i això ho pagaré a la nit amb el mal d'alçada).
Venir al Tibet m'ha costat força ja que Xina posa certs impediments i dificultats. Es necessita un "permit" especial i aquest només te'l concedeixen si contractes un tour turístic amb una agència xinesa, o sigui que surt car, lent i estas controlat. El tren és, per mi, la millor manera d'entrar al Tibet ja que avances amb el paissatge i convius amb els locals durant dos dies i realment val la pena.
Comencem a passar per poblats de pastors amb les banderoles típiques al sostre i vaig agafant consciència de que estic al Tibet!!! Estic al Tibet!!! jajajaja estic al Tibet i això em fa feliç!!!
Arribo a Lhasa destrossat per els dos dies de tren, m'espera la Maru que serà la meva guia i m'acompanya a l'hotel. Surto. Lhasa és deliciosament bruta, deliciosament desordenada, deliciosament caòtica i és per sobre de tot un lloc sagrat, una ciutat santa. Percebo la energia amb la gent resant per els carrers i això em penetra per tots els poros de la pell, m'emociono com un infant amb tot el que veig, sento, oloro,... No puc evitar compartir-ho amb qui millor ho entèn i qui més s'ho mereix.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
Molt bé Pep que guay!! Que Bonics aquests paratges que estàs recorrentIndret deitjat per tot alpinista!! Quina enveja més Sana que et tinc!! fes moltes fotos crak
ResponderEliminar