La quarta ciutat més gran del Vietnam no és una ciutat turística en cap sentit i això m'agrada molt. Es mou amb un ritme propi, de comerç. Té una platja enorme que està desèrtica amb un passeig marítim que semblen els Camps Elisis.
La gent és extraordinàriament amable i tothom em saluda pel carrer i em somriu, els escolars al sortir del col·legi amb les seves bicicletes tots em criden i saluden i reaccionen a la meva salutació amb grans crits d'emoció.
He parat a Danang per agafar un avió cap a Hanoi. La ciutat és bruta, amb multitud de cafès al carrerque són com garatjos de portes obertes amb una gran tele i cadiretes de pàrbuls on la gent s'asseu a menjar, beure i mirar futbol internacional; fan focs a la vorera que els serveixen de barbacoes i on couen verdures, peixos, carns, i el que faci falta... Ja de nit avançada i mentre faig temps perquè comenci el Barça-Madrid vaig veient com tanquen els cafès: mica a mica es van buidant de gent i les senyores surten a netejar les caçoles a les voreres, tiren les deixalles als peus dels arbres i apaguen els llums. Ara és l'hora de les rates: surten per tot arreu, de dins dels cafès, de les clavegueres, dels garatjos,... Rates com conills es passejen a pocs metres meus arrastran el cul tumoròs i de cop arquejant l'espinada com un gat amenaçat . Quan una passa per sota la meva cadira em comença a picar tot i decideixo que potser ja falta poc per el partit... Cap a l'hotel!!!
A la coberta del vaixell hi fa un vent bestial i el sol és de justícia però val la pena no pèrdre't aquest espectacle preciós. És molt bonic.
