"Te recuerdo, Amanda, la calle mojada, corriendo a la fábrica donde trabajaba Manuel. La sonrisa ancha, la lluvia en el pelo, no importaba nada, ibas a encontarte con él. Con él, con él, con él, con él. Son cinco minutos. La vida es eterna en cinco minutos. Suena la sirena. De vuelta al trabajo y tu caminando lo iluminas todo, los cinco minutos te hacen florecer." 
Santiago és una ciutat moderna, em sembla molt europea, ordenada i neta amb diferents puigs i amb la serra nevada dels Andes com a rerafons. Té els seus barris bohemis, el centre administratiu, les noves zones financeres i els seus barris residencials, molt elegants, són com heights de cases unifamiliars amb jardí molt elegants. M'instal·lo en un d'aquests barris residendials, La Reina, a casa del Diego. La Viviana, la seva mare, em fa un tour per el centre de Santiago i m'explica la història, el palau de la Moneda, la casa de Neruda,... L'estància a casa seva em reconforta i tinc la sensació de llar que no he tingut fins ara.
De seguida m'adono, ja ho sabia però ara ho constato, que pesa sobre la gent d'aquí una llosa gran, de sombra allargada i de difícil oblit. La dictadura, evidentment, ha deixat ferides obertes que semblen difícils de tancar, els policies segueixen sent els "pacos" o "milicos" i les classes burgeses tenen l'etiqueta dels pro-golpistes, encara no es té notícies de molts desapareguts i per sobre de tots, persisteix el rencor cap als nordamericans, que tant van tenir a veure amb el cop d'estat.
Es percep també, una gran activitat mental dels individus d'aquesta ciutat, activitat enfocada a la cultura, la política i la filosofía. És una ciutat progressista i té prous motius i referents per ser-ho, activistes culturals prou importants han deixat l'empremta i la vida en el camí, Victor Jara, Pablo Neruda i el gran màrtir, el pare de tots els xilens, Salvador Allende.
No hay comentarios:
Publicar un comentario