MONT FUJI (JAPÓ)

L'estampa del Mont Fuji és imponent, amb el seu con perfecte i el cim empolsinat per la neu. Arribo de nit i el veig perfectement però no el puc fotografiar. Al matí uns núvols el tapen i segueix amagant-se del meu objectiu... Faig una excursió de 2 hores d'autobús per arribar a la 1ª estació i allà agafo un altre fins a la 5ª. En el segon autobús conec a una noia catalana. Fem junts una excursió per el Fuji que és molt agradable, de fet ens ho passem de conya parlant i parlant. El dia és fantàstic i podem veure per sota nostre aquells núvols que a baix molesten però aquí són preciosos.

La casualitat fa que al vespre, ja a Tokyo ens retrobem per el carrer i així podem acabar la nit amb unes cerveses en un bar bornià o ravalià on les taules són caixes de peix i els taburets caixes de cervesa, abans d'anar a dormir a un hotel-càpsula. Ella marxa demà al matí cap a Barcelona però tot seguit se'n va cap a Sudamèrica. Ha decidit fer un canvi, tenir temps per ella mateixa, viure la seva pròpia vida. I ho fa amb coherència i serenitat, és una persona molt viatjada i amb el cap a lloc, i amb una conversa rica, alegre i inteligent. Ha estat un plaer.

KIOTO-OSAKA-NARA (JAPÓ)

El triangle format per aquests tres punts és probablement el més concurregut per els turistes a Japó. Els separen distàncies molt curtes amb tren i són tres destins de gran interés.

Kioto és una ciutat fascinant que alterna els seus temples i els moltíssims carrers i carrerons estrets, de cases antigues i cables i transformadors elèctrics per tot arreu, amb una part moderna comercial i bulliciosa... No es pot oblidar el barri de Gion, el barri de les geishas on encara avui és possible veure'n per els carrers quan es dirigeixen a alguna cita o en tornen; en aquest barri, també de carrerons, està ple de botiguetes d'artesania i antiguitats i per la nit és un centre d'oci.

Osaka és una gran urbe amb pintes de postmodernitat, amb moltíssims panells publicitaris als edificis que combinen amb petites parades de menjars i botigues d'electrònica, és un centre molt actiu i molt distret per al turista.

Nara és tot el contrari de Osaka, una ciutat petita i tranquila on sembla que la vida passi lentament, multitud de temples i entre ells, el de Töda-ji, l'edifici de fusta més gran del món que és preciós però que el seu millor tresor està a l'interior: un buda de bronze de 16 metres d'alçada que és impressionant.

Estic tenint al Japó unes sensacions contradictòries ja que per una banda tot és molt bonic i interessant, però per altra banda a mí no m'està arribant de forma que em causi sensacions especials... La diferència cultural és molt gran i hi ha una espècie de mur invisible però que es percep que sembla inquebrentable, de totes maneres algunes vegades hi ha gestos que semblen que trenquen aquest mur, gestos meravellosos que creen moments màgics com quan una senyora en un tranvia em regala un caramel amb un somriure o un home em fa portar un plat de sashimi i una gerra de sake en un restaurant i quan marxa tan sols em diu "Wellcome to Japan", però a continuació es torna a reconstruir aquest mur... Són sensacions que tinc i que fan que em senti sol i aburrit, no passen massa coses extraordinàries; és un país tremendament organitzat on la gent no surt de la línea establerta, fins i tot al terra de les voreres està marcada la línea de color groc per on s'ha de caminar, les cues al semàfors, a les andanes dels trens, tot és ordre, silenci, els mòvils no sonen (malgrat tothom n'està fent servir un sempre), tot és molt curiós... Tinc ganes de canviar de país. He avançat la sortida i marxo cap a Beijing el dia 26. Avans però visitaré el Fuji-San i passaré quatre díes a Tokyo.

HIROSHIMA (JAPÓ)

1945. Agost. Dia 6. 08:15. Una bomba de calor. Una llàgrima d'odi que representa la tristesa de tots els homes de tot el món cau al centre de la ciutat. Aniquilació total, mort, desesperació, dolor, inhumanitat.

El Museu Conmemoratiu de la Pau (el museu de la bomba atòmica) t'explica amb pèls i senyals l'abans, el durant i el després de l'explosió. Tot és desolador. Veig en el museu les fotos de líders mundials que l'han visitat i fan la mateixa cara que faig jo, la mateixa cara que fa la senyora que tinc al costat, la mateixa cara que feia quan vaig visitar, ja fa molts anys, el camp d'extermini nazi d'Auschwitz.

El punt de l'epicentre de l'explosió (que va acumular temperatures superios als 3.000ºC) s'ha convertit en el Parc Conmemoratiu de la Pau. Allà s'hi troba el museu de la bomba atòmica, la cúpula de la bomba atòmica -recordatori de la tragèdia, Patrimoni Mundial per la Unesco-, la flama de la pau -que només s'apagarà quan no quedi ni una sola arma nuclear sobre la terra-, i el monument per la pau dels nens, inspirat en el cas de la nena Sadako Sasaki, que va agafar leucèmia anys després de l'explosió i, seguint una tradició japonesa segons la qual es creu que els desitjos d'una persona es fan realitat, va decidir fer mil ocellets de paper. Va morir abans d'acabar-los però els seus companys de classe els van acabar i encara avui hi ha cua de nens que porten a diari ocellets de paper al monument, fan una proclama per la pau, canten i fan la ofrena. Veure-ho és realment emocionant. Recordo inmediatament que vaig llegir un llibre fa molts anys que es deia "Sadako vol viure", oblidat en algun racó de la meva memòria. Serà segur una relectura quan torni.

Hiroshima és avui símbol de la pau mundial, de la lluita per el desarmament nuclear al món. Els països que tenen oficialment armament nuclear són els Estats Units, Anglaterra, França, Rúsia i la Xina. Però també han fet probes nuclears i en tenen armes la Índia, Paquistan i Israel. Queden a Hiroshima 125.000 supervivents de la bomba, testimonis reals dels fets. Sembla que fa molt tems però en realitat són només 64 anys, són els nostres pares i avis, els nostres germans orfes... També els que van disparar.

"Rés tornarà a créixer en 75 anys" es va dir llavors (hauríeu de veure la ciutat avui!!), però a la primavera següent la vida s'obria pas a la mort i sortien les primeres plantes, les primeres flors... Prometeu va arribar a temps a tancar la capsa de Pandora i va deixar ja per sempre l'esperança per els homes. L'esperança, l'únic que dóna sentit a la vida, l'únic argument comú de totes i cada una de les religions que han existit, exiteixen i existiràn sobre la terra. L'esperança de no tenir que construir més museus com aquest i com el d'Auschwitz.

TAKAYAMA (JAPÓ)

El camí que et porta a Takayama ja t'insinua que vas a un lloc diferent, especial. El tren passa per un canyó d'altes montanyes amb un riu esmeralda que serpenteja sota teu; es van creuant ponts fins que el canyó s'obre en una vall ampla i extensa on es van deixant enrere pobles de cases de fusta i pil·les de llenya.

M'instal·lo en un temple budista encara més xulo que el de Nagano. Aquí tinc una habitació individual amb vestíbol inclòs que és una passada. L'habitació, que s'obre per els quatre cantons i té una estufa de querosé, dóna a un pati interior que és un jardí japonès, l'equivalent d'un claustre. El temple disposa d'una sala de meditació i oració i no hi ha toc de queda. Què més vull!!!

Takayama és una ciutat diferent, els carrers de cases antigues de fusta estan cuidadíssims i tot ple de sales d'art i comerços d'artesania. La oferta gastronòmica és àmplia i variada i molta gent parla anglès; és una ciutat turística ja que a més disposa de multitud de temples i cada racó guarda un tresor per descobrir.

NAGANO (JAPÓ)

Al marxar de Yamagata em trobo a l'estació de trens a dues geishas a qui demano de fer-se una foto... em regalen dues postals amb les seves fotos i noms i em fan repetir els noms en japonès: es fan un fart de riure i penso que vés a saber què m'han fet dir, però el dia comença divertit i bé.

Nagano és famosa per haver estat capital dels Jocs Olímpics d'hivern del 1998, tant que els costa a alguns països endur-se unes olimpíades i Japó en té dues d'hivern... Però el que realment val la pena de Nagano és el temple de Zenkö-ji, impressionant, on hi ha la primera imatge budista que va arribar al Japó l'any 552 però fa 37 generacions d'emperadors que ningú no la veu, està guardada i només se'n treu una còpia cada 7 anys... Tot plegat li dóna un misteri que fa que sigui centre de peregrinacions i aglutina totes les sectes del budisme. El conjunt templari és preciós i hi ha una gran aglomeració de gent al seu voltant durant el dia, però quan cau la nit es queda sol i és llavors quan realment es pot disfrutar dels seus silencis i de la seva bellesa, a més a les 7 de la tarda -ja negra nit- es fa una cerimònia oberta al públic i no hi ha gairebé ningú, està molt bé.

M'intal·lo a dormir en un alberg que és un antic temple que forma part del conjunt de Zenkö-ji, quan hi arribo no hi ha ningú i m'expliquen tot allò que ja sé del toc de queda i tota la història... Estic en un dormitori compartit que no comparteixo amb ningú i que em causa una impressió espectacular, doncs passar la nit en un temple budista de més de 200 anys en una sala enorme només amb el meu tatami al mig és una experiència força singular. Les energies deuen ser molt bones doncs he dormit gairebé 11 hores!!! Pel matí coincideixo prenent el te amb una parella francesa, una d'holandesos i una noia de Castelldefels -no sé on coi han dormit- que també eren a l'alberg-temple. Poder parlar anglès, francès i castellà ni que sigui per poca estona m'ha causat un gran plaer.

Els hi he explicat que Japó m'està decepcionant una mica i que la causa d'això crec que és per el fet dels precedents. Porto tant temps seguit viatjant i veient coses meravelloses, que la memòria inmediata encara té molta força, i malgrat que rés es pot comparar el que sí és comparable és la impressió que a un li causen les coses, com a un li afecta en els sentits un descobriment. Per això quan vaig veure el llac de Toya-Ko no em va semblar gran cosa ja que no fa gaire vaig estar al Lago Atitlan a Guatemala o el Titicaca entre Perú i Bolivia, i després a Nova Zelanda veient llacs que eren miralls on veies el món reflexat. Els temples són preciosos però no em posen la pell de gallina com Chichén Itza o Macchupicchu, i no és que estigui predisposat a la comparació, tot el contrari, intento estar el màxim de porós i receptiu amb el present i no penso en el passat, però quan reflexiono arribo a aquesta conclusió.

Agafo un tren panoràmic local que em porta a Yudanaka, una petita ciutat balneari plena de Onsens (spas) i després d'un bus i una caminata arribo a la casa dels micos de la neu. Ara no hi havia neu però de micos tants com vulguis per tot arreu, són tota una atracció i els petits molt simpàtics.

YAMAGATA - YAMADERA (JAPÓ)

Arribo a Yamagata a la gran estació (cor de la ciutat, "as usual") i trobo una ciutat molt tranquila, vaig a sopar a un japonès on el propietari, molt amable, em recomana un plat que no puc recordar el nom però que consistia en una olla de verdures i bolets que em van deixar amb els fogons sobre la taula, un plat de bacon i diferentes salses; el procediment consistia en agafar un tros de bacon i posar-lo a bullir amb les verdures i els bolets uns segons, llavors treure'l i posar-lo en una tassa de salsa i a continuació menjar-se'l. Em va agradar molt i no vaig deixar ni una fulla d'enciam bullida. El sake entra molt bé i sembla fluix, però al tercer o quart glop ja veus que allò de suau, rés de rés...

En el tren de Yamagata a Tendö conec la Junko que ha viscut a Londres i ha estat a Barcelona. M'explica que això és un aburriment i que no veu l'hora de fotre el camp; jo he anat a Tendö per comprar uns regals i m'acompanyen en cotxe ella i la seva mare -una pagesa nipona de galtes rossades i ulls bondadosos- a la botiga en qüestió, no trobo el que buscava i m'aconsella que per aprofitar el dia vagi a Yamadera, diu que és lo únic que té una mica d'interès per aquí. Deixa la seva senyora mare i em porta en cotxe fins a Yamadera, un conjunt de temples de mitats del segle IX repartits per la montanya, entre camins i pedres escarpades, tot plegat és molt bonic i un lloc molt especial.

CHUSÖN-JI i MÖTSÜ-JI (JAPÓ)

Després de 9 hores i 5 trens arribo a Hiraizumi, un poblet rural i tranquil que té al seu voltant els conjunts de temples de Chüson-ji i Mötsü-ji, ambdós de l'any 850. Són temples budistes preciosos enmig de camins i llacs, és un lloc molt bonic.

El temps no acompanya, plou. Passa un tifó per aquí i el vent i la pluja son forts, per sort a l'hotel hi ha un Onsen (spa) on puc fer la cerimònia del bany japonès i recuperar forces.

Per sopar he anat a menjar sushi a un restaurantet on el propietari, totalment emocionat, m'ha preparat el sushi allà mateix davant meu amb una agilitat i rapidessa increible. Puc assegurar que no hi ha cap restaurant a Barcelona, per car que sigui, on es pugui menjar millor sushi. En un compartiment del restaurant hi havia un grup sopant que m'han fet la vetlla -jo sopava a la barra-, durant tota la estona he tingut algú assegut amb mí fent-me companyia i generant onomatopeies, que son molt enganxadisses i ara ja estic jo també amb els aaaahhhh, eeeehhhhh, oooohhhhh.... i de cop i volta fent tímids aplaudiments amb la punta dels dits mentre els canells no es separen... Quina llàstima que no ens entenguem gaire!!!