NAGANO (JAPÓ)

Al marxar de Yamagata em trobo a l'estació de trens a dues geishas a qui demano de fer-se una foto... em regalen dues postals amb les seves fotos i noms i em fan repetir els noms en japonès: es fan un fart de riure i penso que vés a saber què m'han fet dir, però el dia comença divertit i bé.

Nagano és famosa per haver estat capital dels Jocs Olímpics d'hivern del 1998, tant que els costa a alguns països endur-se unes olimpíades i Japó en té dues d'hivern... Però el que realment val la pena de Nagano és el temple de Zenkö-ji, impressionant, on hi ha la primera imatge budista que va arribar al Japó l'any 552 però fa 37 generacions d'emperadors que ningú no la veu, està guardada i només se'n treu una còpia cada 7 anys... Tot plegat li dóna un misteri que fa que sigui centre de peregrinacions i aglutina totes les sectes del budisme. El conjunt templari és preciós i hi ha una gran aglomeració de gent al seu voltant durant el dia, però quan cau la nit es queda sol i és llavors quan realment es pot disfrutar dels seus silencis i de la seva bellesa, a més a les 7 de la tarda -ja negra nit- es fa una cerimònia oberta al públic i no hi ha gairebé ningú, està molt bé.

M'intal·lo a dormir en un alberg que és un antic temple que forma part del conjunt de Zenkö-ji, quan hi arribo no hi ha ningú i m'expliquen tot allò que ja sé del toc de queda i tota la història... Estic en un dormitori compartit que no comparteixo amb ningú i que em causa una impressió espectacular, doncs passar la nit en un temple budista de més de 200 anys en una sala enorme només amb el meu tatami al mig és una experiència força singular. Les energies deuen ser molt bones doncs he dormit gairebé 11 hores!!! Pel matí coincideixo prenent el te amb una parella francesa, una d'holandesos i una noia de Castelldefels -no sé on coi han dormit- que també eren a l'alberg-temple. Poder parlar anglès, francès i castellà ni que sigui per poca estona m'ha causat un gran plaer.

Els hi he explicat que Japó m'està decepcionant una mica i que la causa d'això crec que és per el fet dels precedents. Porto tant temps seguit viatjant i veient coses meravelloses, que la memòria inmediata encara té molta força, i malgrat que rés es pot comparar el que sí és comparable és la impressió que a un li causen les coses, com a un li afecta en els sentits un descobriment. Per això quan vaig veure el llac de Toya-Ko no em va semblar gran cosa ja que no fa gaire vaig estar al Lago Atitlan a Guatemala o el Titicaca entre Perú i Bolivia, i després a Nova Zelanda veient llacs que eren miralls on veies el món reflexat. Els temples són preciosos però no em posen la pell de gallina com Chichén Itza o Macchupicchu, i no és que estigui predisposat a la comparació, tot el contrari, intento estar el màxim de porós i receptiu amb el present i no penso en el passat, però quan reflexiono arribo a aquesta conclusió.

Agafo un tren panoràmic local que em porta a Yudanaka, una petita ciutat balneari plena de Onsens (spas) i després d'un bus i una caminata arribo a la casa dels micos de la neu. Ara no hi havia neu però de micos tants com vulguis per tot arreu, són tota una atracció i els petits molt simpàtics.