SAPPORO (JAPÓ)

A la llunyana i més gran illa del Japó, Hokkaidö, es troba Sapporo, famosa per haver albergat els Jocs Olímpics d'hivern del 1972. És una ciutat gran i espaiosa, sembla més ordenada que Tokyo.

La ciutat gira entorn de la gran estació de trens, metro i busos on es troben a les plantes subterràneas galeries comercials, restaurants, de tot... Aquesta és una època extranya ja que aquí la època forta és l'hivern per les seves estacions d'esquí. Destaca un barri bohemi i de marxa que es diu Susukino i que en realitat és un "Red Light District" modern amb grans edificis que són grans bordells i ple de restaurant i bars. Per la nit està molt animat; vaig a sopar a un restaurant on estava sol i les dues cambreres van embogir amb mí, no corren massa occidentals per aquí i sóc conscient que sóc una persona totalment exòtica!!. Em van posar el Julio Iglesias i van repassar totes les fotos de la càmera amb totes les onomatopeies possibles cada cop que passaven una foto "ooooohhh"..."aaaahhhhh"...Total, que al marxar ens vem fer una foto que en tres segons ja la tenia en paper fotogràfic i em van regalar un marc de vidre per enmarcar-la.

La ciutat em decepciona per el fet de tenir la sensació de que no hi ha molt que veure, a més el problema de l'idioma aquí és majúscul. Les comunicacions cap a les zones interiors també son dificultoses ja que el tren arriba a les ciutats i després has d'agafar busos, però les indicacions i horaris són en japonès i la gent no parla anglès... Total: una desesperació.

He anat a Toya-Ko, una zona balneàrea que tothom m'havia pintat de forma meravellosa, amb un llac preciós i volcans però a mi no m'ha impressionat gens i m'ha semblat un lloc aburridíssim; no hi havia absolutament ningú ni res a fer, només alguns avis i algunes famíl·lies passejant i sucant els peus en unes fonts termals expresses per aquesta finalitat i repartides per tot el poble.

Demà marxo de Hokkaidö.

TOKYO, PRIMERES IMPRESSIONS... (JAPÓ)

Tot és molt intens, els problemes de comunicació i de comprensió son el primer xoc al arribar a Japó. Comprenc ràpidament que l'anglès no és suficient... La Kaori, una executiva nipona (First Class) que venia de Sydney, m'ajuda a orientar-me i m'acompanya fins al meu tren. El tren es va omplint fins a la bandera i constato que hi ha molt pocs occidentals, de fet no n'hi ha cap.
A l'alberg, constato que les normes son estrictes: quan ja he pagat les dues nits em comuniquen que a les 23.00 hi ha toc de queda, es tanquen les portes i qui no hi és es queda fora; al mateix temps a les 10 del matí has de marxar de l'alberg i no pots tornar a entrar fins a les 15.00 per neteja. M'entra un "sentimiento cárcel" terrible i el meu instint és de "aquí no em quedo" però trago i m'adapto... Com a revenja vaig al excusable de l'alberg i constato que estic assentat sobre una nau espacial, tenir les posaderes calefactades és molt agradable, després tot el cerimonial del xorret tebi,...etc...etc...
Deambulo per els carrers del centre i observo. Es generalitza una forma de caminar que consisteix en que las noies caminen amb els peus mirant endins i els nois amb els peus mirant enfora. Alhora tots articulen els genolls de forma amortiguada i la majoria son garrells, potser aquesta és la raó per la qual els vells estan recargolats com alsines centenàries. La gent és alegre i simpàtica, i són sense cap mena de dubte, encantadors. Les sales recreatives, n'està ple, s'omplen de gom a gom de gent de totes les edats, gèneres i condicions jugant compulsivament, enmig d'un soroll ensordidor, totalment absorts del món (estàn en el seu, de món). Mai havia vist tantes reverències i cops de cap des de que va venir el Bush a Espanya i el va rebre el Piqué.
Les noies joves, i les no tan joves, vesteixen faldilles curtíssimes amb mitjes a l'alçada dels genolls, algunes per sobre i altres per sota i amb sabates de talons dos números més grosses del que necessiten, entre la gent més jove les fisfresses son habituals: és gent divertida. Tot és un impacte i estic com emocionat i content, m'hi sento bé. L'amabilitat i les rialles dónen molt bona energia.
Ara, des del punt de vista occidental és una autèntica ciutat de freaks, un circ, i a mi m'encanta.
A l'habitació de l'alberg han aparegut, per separat, 3 homes de negocis amb els seus tratjos i maletes que s'han passat la nit tirant-se pets i que abans de dormir van estar no sé quanta estona xuclant i rexuclant fideus i sopes...Per cert, plou.

SYDNEY (AUSTRÀLIA)

Superada la grip, surto de l'alberg com les cries de l'ós surten de la cova per primera vegada, estic feliç. El dia és calorós, cau una solana que et deixa fregit i la gent camina per el carrer com es camina els primers dies de primavera, contents d'anar lleugers de roba i amb l'energia del sol que carrega les pil·les a tope.

Sydney m'agrada, edificis d'oficines imponents, el monorail per sobre de la gent creant escenes de Blade Runner, tot barrejat amb alguns edificis victorians. Parlant de la Reina Victòria hi ha una estàtua seva impressionant just davant de les galeries comercials Queen Victoria -elegantíssimes- donada per el poble irlandès al poble australià... somric interiorment i penso quin descans els va quedar als irlandesos al trobar aquesta excusa per desfer-se del coi d'estàtua del coi de Reina Victòria...jajaja, ja sabem com estimen els irish als anglesos...

He arribat fins al port i he agafat un transport acuàtic que m'ha permès veure l'edifici del teatre de la òpera des del mar i tot l'skyline de Sydney i algunes platges properes.

La René m'ha dit que la tormenta de sorra va ser increible, que tot era vermell, el cel, l'aire,... que feia molta por. M'ha demanant si m'agradaven les noies japoneses sexys, li he dit que sí i m'ha contestat que em calci.

TANCO PARÈNTESIS...A SYDNEY (AUSTRÀLIA)

Ahir van marxar el Toni i el Xavi, hem estat junts tres setmanes; tres setmanes que han sigut un parèntesis, unes vacances dins del viatge, un dia en un parc d'atraccions: divertit, despreocupat i relaxat.
Viatjar en grup o fer-ho sol són dues coses totalment diferentes. Els grups són, en general, cercles tancats, sistemes proteccionistes.
La gent viatgem en grup bàsicament per seguretat i per no sentir-nos sols, però deixa molt poc espai al viatge personal: l'individu és grup, el grup decideix i protegeix, i l'individu es relaxa. Per mi el millor viatge és el canvi personal, el viatjar tú mateix d'un lloc a un altre en quant a la manera de pensar i de sentir, i viure aquesta experiència de forma conscient i poder-ho fer, a més, viatjant en el temps i en l'espai és una passada, conèixer gent diferent i sentir-se part, ni que sigui d'espectador, d'un món divers sense els lligams inmediats a un referent llunyà (casa i entorn). És per això que tanco parèntesis: perquè els fils conductors a la realitat quotidiana, cultural i social, han marxat i jo em torno a integrar al món.
Aquest matí he arribat a Sydney amb una grip de cavall. Aquesta és la meva més gran preocupació, quedar-me enfebrat al llit aquí amb la psicòsis aquesta de la pandèmia... rés més em fa por. Em prenc medicaments per baixar la febre i fer veure que faig vida normal, això també és un viatge doncs mai abans havia près medicament per baixar la febre, el cos ja crea les seves pròpies defenses.
Estic amb moltes ganes d'anar al Japó, marxo el dia 1 d'octubre i entro per primera vegada a la meva vida a la cultura asiàtica, estic emocionat!!!

MILFORD (NEW ZEALAND)

La carretera de Ta Anau a Milford Sound és un espectacle per la vista: rius, montanyes nevades, allaus, llacs i uns colors preciosos. Atravessem un túnel cobert de neu i estret com una mala cosa i apareixem al Milford Sound, un racó de món que és un fiord, un cul de sac que dóna al mar i que inspeccionem amb un creuer que ens permet veure caigudes d'aigua, foques, dofins i uns passatges preciosos enmig d'un aire gèlid que s'ens posa per tots els racons del cos.

És en aquesta zona on hi ha el Milford Track, el que diuen és la millor caminata del món. Degut al risc de desprendiments i d'allaus no el podem fer sencer (4 dies) i decidim fer-lo només de dos, la caminata és de 45 kms, creuem amb una zodiac el fiord fins a l'inici del trekking i el primer dia el temps és esplèndit i després de caminar durant més de 6 hores travessant rius, veien llacs com miralls i caigudes d'aigua impressionants arribem al refugi, que no hi ha ningú i fem una extensió de 3 hores més fins a veure unes caigudes d'aigua de més de 500 metres!!! De nit al refugi sopem unes llaunes d'espaguettis i de mongetes que normalment les donariem als gossos i ara semblem gossos que ens acaben de donar aquestes llaunes... són així aquestes coses.

Ens despertem plovent i el camí de tornada és un fanguer constant, quedem calats fins al moll de l'os, caminem 6 hores fins arribar al punt de la zodiac que ens tornarà a creuar el fiord, estem esgotats i molt satisfets, ha sigut molt guapo, preciós.

HELISKI (NEW ZEALAND)

"HELISKI":Paraula mítica per a qualsevol esquiador, allò que un dia s'ha de fer!!! Doncs avui ha estat el dia...

L'emoció corre per el cos quan t'acostes a l'helicòpter i ja es fa sublim quan sobrevoles les montanyes nevades i escarpades, a l'arribar al cim, l'helicopter fa un gir de 360º en horitzoltal que em posen els quatre pels de punta, Déu dels cels!!! Quina impressió!!! uns segons en horitzoltal sobre el precipici amb el soroll del tacatacatac de les hèlices, l'adrenalina corre per les venes i el pilot clava l'aparell en el punt més alt. En pocs segons ja hem saltat de l'helicòpter i agenollats esperem que s'enlairi per quedar-nos sols amb un silènci fantàstic al mig del món, la montanya és nostra!!! Repetirem aquesta operació 5 vegades, que són els descensos que hem fet, per tots els vessants.

La neu no era la esperada, aquí és final de temporada, però la experiència ha estat fascinant, ens hem divertit com criatures i a la montanya l'hem tractada com es mereix, amb respecte i sensualitat, l'hem acariciada per tots els seus contorns amb amor i passió i l'hem desvirgada.

WANAKA (NEW ZEALAND)

Capital de l'esquí junt amb Queenstown, Wanaka és el punt de partida a vàries estacions i lloc d'inici del famós Heliski!!! Voreja el poble el imponent llac Wanaka i totes les montanyes del voltant la deixen al mig d'una vall preciosa.

El Toni i el Xavi decideixen anar a esquiar i jo aprofito per tornar a les andadas, mai millor dit, i me'n vaig a fer un trekking fins a la montanya Roy. Es tracta d'una pujada continuada i bastant dura que em deixa el record de dues ampolles als peus però el millor record encara de les vistes sobre el llac i les altres montanyes del voltant, la caminada ha estat de 4,5 hores, i durant aquest temps he pogut tornar a les meves introspeccions i pensaments que potser més endavant relataré. El dia ha estat esplèndit i l'hem culminat amb una cervesa king size al localillo de moda, amb dj's a l'aire lliure i un fred que pelava, avui dormirem plans!!!