viernes, 21 de agosto de 2009

SUDAMÈRICA

Acaba la meva etapa sudamericana i plagiant la cançó cubana: "Hasta siempre Suramérica (aprendimos a quererte...)!!!". Intento inutilment fer un resum mental d'aquesta petita experiència i no en puc treure conclusions i això m'alegra, ja que les conclusions impliquerien una generalització que penso que no seria justa. A més, em reafirma la meva voluntat d'estar "de pas". Estar "de pas" és una actitud a la vida, un convenciment que dóna una flexibilitat i permet no jutjar. Això és molt important i no té rés de frívol sino tot el contrari: és un acte de responsabilitat. Implica, també, evolució i adaptació, no immobilitat. Quan un viatja per diferents cultures i societats s'està movent a través del temps i de l'espai i això és meravellós però acostuma a cometre l'error d'evaluar i valorar tot el que veu des del punt de vista del lloc i el moment d'origen; a partir d'aquí intenta ajudar, aconsellar, adoctrinar i finalment...jutjar. L'error consisteix en que això, lluny de ser una ajuda (amb bona fe) es converteix en un perjudici per les persones objecte d'aquesta ajuda.

Els antropòlegs, historiadors,... els humanistes tenen molt clars aquest conceptes, parlen de la figura de "l'altre". "L'alteritat" és allò que ens és diferent i el seu estudi es fa sempre desde la base de la relativitat cultural. El gran mestre Kapuscinski -Déu l'hagi perdonat- té un llibret fantàstic en el que parla de "l'altre": "Encuentro con el Otro" i en tota la seva obra i vida periodística mostra com realment s'han d'aplicar aquest conceptes.

Al llarg d'aquest viatge per Sudamèrica una de les coses, en rel·lació a tot això, que m'ha cridat l'atenció i cínicament m'ha divertit, és el ramat d'europeus que es passejen per aquí disfressats de peruans o bolivians. Utilitzo la paraula "disfressats" perquè em resulta la més adient; pantalons de ratlles multicolors, bufandes, bolsos, gorros, etc... en un acte d'integració lamentable i pueril. El que més em diverteix -cruelment- és quan algú li dóna una patada a un gos, jo busco a l'instant amb la mirada el "disfressat" de la vora per veure la seva cara d'horror i desaprovació...

Malgrat tot, un no pot evitar tenir pensaments, pensaments que són "de pas" i que em fan veure que des del punt de vista europeu classifiquem Sudamèrica en base a la població indígena, amb això vull dir que Xile no ens sembla un país sudamericà i en canvi Bolívia la considerem la Sudamèrica pura i profunda. És una mostra de lo fàcil que és equivocar-se doncs és clar que els dos països formen part d'aquest continent. Són prejudicis, idees preconcebudes, i a més és un model de colonialització moderna en el que quan s'anul·la a "l'altre" ja és un dels nostres.

En realitat seria molt senzill d'acceptar el concepte de diversitat però requereix un esforç que molt poca gent és capaç de realitzar; el món està dividit entre nosaltres i els altres, i això va en tots els sentits i direccions referent a classes socials, religions, races, ideologies,... i és que tothom busca la seva pròpia identitat en la pertenença a un grup, a un conjunt. Jo penso que la identitat de cadaú ha de ser una cosa més individual, està clar que hi ha condicionants culturals, socials, econòmics,... però a partir d'aquí s'ha de treballar la identitat de forma individual i si el món algún día ha de canviar d'alguna manera, que no té perquè, però si hagués de canviar...estic segur que seria en aquest sentit, en la potencialització de l'individu, del ser humà individual. Avui penso això, demà ja veurem.

"El pensamiento es estar siempre de paso...el pensamiento no puede tomar asiento"
http://www.youtube.com/watch?v=YZsr9omEcKw
"De paso" d'Aute en versió de León Gieco.

9 comentarios:

  1. hola Pep! m'ha agradat molt llegir-te avui.... i escoltar la canço... cuida't. Un somriure i un petonet, mua

    ResponderEliminar
  2. Estic d'acord amb tot excepte en lo de la patada al pobre gos.
    ;)

    ResponderEliminar
  3. hola pep,una salutacio! la reflexio que fas sobre sudamerica amb sembla molt acertada i val per tot en general.

    ResponderEliminar
  4. Josep,

    Com segurament saps tb ens trobem per terres foranes. Es ben curios escriure des de un teclat amb caracters arabics. No se que sortira, pero d,entrada els accents no... una petita mostra del que es important per uns, en aquest cas per una llengua, i per altres, en altres llocs i llengues es mes relatiu.

    Salutacions des de Merzouga, a les portes del desert del Sahara, despres de passar una nit al ras i estrellada entre un mar de dunes i uns quans camells.

    Inchaallah !!
    Anjo, Alison, Emma i Alex

    ResponderEliminar
  5. Este comentario ha sido eliminado por el autor.

    ResponderEliminar
  6. Salam malekum familia, que guai dormir al desert!!!
    Gràcies a tots per el feedback, de tot cor. Estic a Rapa Nui, in the middle of the nowhere!!! al mig del Pacífic!!! Ja explicaré...
    Gràcies i records a tothom!!!

    ResponderEliminar
  7. Ostres PEP, estàs fet un Filòsof!!! Que bonic i cert tot el que has escrit sobre els prejudicis i les reflexions sobre la tendència que tením a que el que coneixem i el que tením es el millor. També molt encertat tot el que parles sobre l'individu i la necessitat extrema de pertanyer a un grup social i amb una identitar determinada!! Res que estem carregats de perjudicis i tu estàs podent veure el món amb una prespectiva que segur que t'aportarà i t'enriquirà molt com a persona!! Endavant Pep anb les aventures i experiències, gracies per compartir la teva volta al nostre planeta!!!

    ResponderEliminar
  8. Un gust llegir les teves reflexions, Pepe. M'agrada l'expressió "estar de pas" per definir el que és un viatger... Un passejant que mira, escolta, sent, mirant d'empassar-se els prejudicis no per entendre el món (quina utopia!), sino per conèixer-se a ell mateix... De fet, si fossim conscients en el nostre dia a dia de que estem de pas des que naixem fins que la palmem (cares de la mateixa moneda), no ens prendríem a nosaltres mateixos tan seriosament i viuríem millor... Cal intentar-ho. Laura

    ResponderEliminar
  9. Estar de pas i no jutjar... Em sembla una lliçó que hauriem d'apendre els viatgers i una actitut que tothom a la vida hauria de tenir en compte, "open mind". Segur que tots ens enriquiriem i gaudiriem molt més de la vida, perquè el que ens durem no són les fotofragies ni els souvenirs, sinó les vivències.
    Gracis Pep per compartir les teves experiències i per arrossegar-nos a viure amb una altra perspectiva.

    ResponderEliminar