sábado, 15 de agosto de 2009

POTOSÍ (BOLIVIA)

Arribar a Potosí es converteix en una aventura arriscada. El bus que agafo a les 18.30 a Uyuni comença el trajecte per carreteres de terra i sorra, saltant com polls a dins del bus atrotinat fins que...CRACK!!! En un dels forats del camí hi deixem la suspensió, ja és nit entrada i la temperatura és cada cop més baixa, l'autobús no té calefacció i una de les finestres no tanca... 6 hores parats al mig del no-res amb un fred glacial només em deixa el bon record d'un cel preciós ple d'estrelles brillantíssimes i amb la via làctea perfectament dibuixada, la resta: horrorós.

Arribo a Potosí a les 7 del matí, congelat i mort de son, trobo un alberg que em lloguen una habitació individual amb bany i aigua calenta. La dutxa calenta i les 3 hores de llit em recuperen lleugerament i puc sortir a descobrir la ciutat, que és bulliciosa i activa, l'empremta dels espanyols és forta en l'arquitectura. La ciutat és molt alta i això es nota amb el sol i la respiració, que és dificultosa.

A la tarda anem amb les holandeses i els francesos a visitar les mines, són principalment mines de plata i estany i molt antigues, daten del segle XVI. Comença la visita al barri miner comprant coca, begudes i una carga de dinamita per regalar als minaires -aquí la venta de dinamita és lliure i sense control!!!-. Tot seguit ens guarneixen de minaires i cap a la mina.

Aquesta és una experiència trista i angoixant, la mina és destartalada, a mí em sembla molt perillosa; a trossos hem d'anar a gates i la resta acotats. Al principi de la mina, a 4300 mts, el fred és considerable amb candeleres de gel per tot arreu però a mesura que aprofundim l'aire es torna dens, gairebé asfixiant i la calor augmenta. Coincidim amb minaires que surten després de jornades de més de 20 hores extasiats, en trobem d'altres treballant, empanyent bagonetes amb més de 2 tonelades de material i treballant a pic i pala, tots masteguen coca, jo també.

Estar allà, de "turista", mentre aquella pobre i trista gent està treballant em causa una sensació molt desagredable i trista i tinc moltes ganes de marxar. Xerrem amb uns minaires i després de veure la figura del TIO (l'estàtua que reprresenta el dimoni i que els minaires veneren i fan ofrenes amb sacrificis de llama dos cops l'any) i totalment encocat, aconseguim sortir després d'haver consumit una quantitat de gasos tòxics inacceptable per un organisme normal.

Hem estat 2 hores dins la mina amb més de 500 metres de terra a sobre, amb aigua per sobre els tormells i amb una angoixa heavy.

A la sortida, hem guardat la dinamita per explosionar-la nosaltres. En fem una pilota, li calevem el detonador amb la metxa i a l'explosionar deixa un cràter que flipo!!! i ens ho han venut junt amb unes fantes, al costat de les patates i els tomàquets en un "colmado" de barri.

Els bolivians aquí a Potosí em semblen gent trista, penso molt amb el poema de Nicolàs Guillén "Soldadito Boliviano" cantat magistralment per Paco Ibáñez http://www.youtube.com/watch?v=XaYFx1CDvH8 (la paraula "soldadito" vol dir tant...)
Per contra, la ciutat és molt activa i amb un trànsit terrible, em dieun que és perillosa, que hi ha pandilles, policies falsos, que atraquen, etc... a mí no m'ho sembla tant, però vaig alerta.

1 comentario:

  1. Que Valent que ets Pep, clar que de Coca fins al cul potser jo també mi hauria possat!!
    Quin horror treballar allà sota tantes hores d'euen tenir una esperança de vida baixíssima!!
    cuida't

    ResponderEliminar