BAY OF PLENTY (NEW ZELAND)

La traducció és "bahia de l'abundància". El centre és la ciutat de Rotoura i tota la zona és considerada per la seva quantitat de fonts termals, gèisers, caigudes d'aigüa, llacs sulforosos en els cràters dels volcans i la olor d'ou podrit.

Després d'un bany nocturn a 42ºC a les termes a l'aire lliure del Polynesian Spa un es queda com un peix bullit...sense energia, pensit i aplatanat. Potser hi he estat massa estona, però s'hi estava tan bé!!!

La zona està plena d'espectacles naturals relacionants amb l'activitat volcànica. He visitat un poble sepultat per la erupció d'un seguit de volcans en cadena l'any 1886, va ser un drama. Aquesta mateixa erupció va crear tota una nova vall (Waimangu), amb la formació de nous cràters que avui són llacs i on l'activitat geotermal segueix viva. Això es deu a que aquesta zona està sobre la "línea de foc" (el límit entre les plaques tectòniques del Pacífic i la Indo-Australiana).

A nivell internacional és de primera importància ja que és l'únic sistema hidrotermal del món que es pot establir la data exacte de formació. Tot el bio-sistema establert té un punt de partida i a mí m'impresiona com en tant pocs anys s'ha pogut crear aquest bosc tan dens i magnífic. Ressalten en la zona el llac "Frying Pan" (Paella de fregir), el llac termal més gran del món i el "Inferno Crater" de color blau turquesa i que és el gèiser més gran del món.

En la caminata per aquests camins estic sol, aquí no hi ha ni Déu, enmig de la pluja i la olor d'ou podrit, amb els vapors sulforosos que creen una boira baixa molt misteriosa, pujo, baixo, torno, segueixo, faig el que vull...

NORTHLAND (NEW ZELAND)

La "Russell Road" és una antiga carretera que puja i baixa i rodeja la costa. És la meva porta d'entrada a la naturalesa del pais. A mig camí i un pèl amagat em trobo el Gallery Café. Són aquelles coses que no comprens què hi fan allà i que com poden ser tan especials i originals, el lloc és fantàstic sobre un acantilat i compagina un café -amb una terrassa espectacular- i una galeria d'art, on no puc evitar comprar un peix escorpí de llautó.

La carretera em porta entre postes de sol sobre el mar, inevitablement a Russell, al centre de Bay of the Islands, una bahia farcida d'illes. El lloc és tranquil·líssim, començo a constatar que en aquesta època de l'any no hi ha turisme. Al camping em deixen una cabana a mitat de preu i és que estic sol a l'inmens camping. No sé perquè no tinc por, però no en tinc gens.

El poble és un lloc ideal per relaxar-se i passar-hi uns dies sense fer res. Té un moll encantador ple de gavines amb molta mala llet i un passeig vora la platja que convida a la meditació; les cases són de fusta blanca i tenen porxo.

Marxo creuant un trosset de mar amb el ferry i continuo amunt fins a la punta del nord, el "Reinga Cape". El paisatge és molt bonic, grandiós, però començo a sospitar que se m'esgotaran el adjectius en aquest pais. Destaca a la punta un far i el soroll del mar, o els mars millor dit ja que és en aquest indret on colisionen el Mar de Tasmània i l'Oceà Pacífic. Les onades trenquen les unes contra les altres paral·lelament a la costa.

Tota aquesta zona és terra de maoris i ells creuen que en el "Reinga Cape" és on les ànimes dels difunts inicien el seu camí de retorn al lloc d'origen. És un lloc sagrat.

UN NO-DIA I UN DIA A AUCKLAND (NEW ZELAND)

Agafo l'avió de Nova Zelanda el dia 25 a Santiago i arribo a Auckland el dia 27, el dia 26 d'agost del 2009 és un dia que no existeix en el meu calendari... Fins avui a Catalunya es veia sortir el sol abans que jo ho veiés i ara és al revés. No puc ser més lluny, si vaig més enllà és que estic tornant, és el que té estar a les antípodes.
Arribo a Nova Zelanda a les 4 del matí i faig temps a l'aeroport amb un café. El bus em porta al centre d'Auckland i vaig a parar a "la mare de tots els albergs!", incomparable: 9 plantes d'habitacions, 500 llits, bars, menjadors, sales de projeccions, agències de viatges, sales d'ordinadors, de tot... Em dónen una habitació de 6, quan entro només hi ha un llit ocupat per una espècie de hooligan adolescent que dóna la sensació que està dormint la mona. Són les 7 del matí. Vaig a conectar-me i a informar-me sobre el lloguer de cotxes. Descobreixo lamentablement que amb una fotocòpia del carnet de conduir -l'original el té un indígena de Chichicastenango- rés de rés...que vagi a la policia a demanar-ho...hi vaig. La policia diu que no pot ser. Torno. Em diuen que si la policia posa el segel a la còpia llavors sí. Decideixo dormir una mica; a l'habitació l'element segueix amb la mateixa postura. Són les 10. A les 12 em desperto i vaig a menjar alguna cosa, deixo el col·lega igual.
El centre d'Auckland m'agrada molt. M'havien parlat molt malament d'aquesta ciutat i en canvi m'agrada. Divideixo la població en tres: els blancs, els polinesis/maoris, i els asiàtics que n'hi molts i dónen molt color a la ciutat, japonesos sobretot. Hi ha molta gent tocant música al carrer i està ple de restaurantets amb les seves terrassetes, és molt agradable. Es condueix per l'esquerra i ningún parla espanyol.
Després de dinar torno a la policia i rebo una altra negativa. Que parli amb el consulat. Hi parlo. El cònsol està de vacances. Que truqui a un altre número. "si, si, si, comprendo pero llama a la embajada (en anglès, és clar). Els de l'embaixada: "uyyy esto no había ocurrido nunca...Es muy complicado..." "Sólo tienen que conformar con la policía española que yo con este pasaporte, tengo la licencia en regla" "Uyyyy, lo veooo muy complicado...mándenos un mail con los documentos y volviendo a explicar", només faltava escoltar de fons el clinc clinc dels glaçons a la copa balón i les pipades de puro...
Torno al hostel a deixar les coses a l'habitació i a conectar-me. El paio segueix amb la mateixa postura. Són les 15 hores.
Vaig a donar una volta per la ciutat en la que descobreixo "la mare de totes les llibreries" amb 3 pisos, 2 restaurants, mils de seccions i ple de racons amb sofas on els "nards"llegeixen llibres de gorra.
Torno al hostel per preparar alguna ruta alternativa al cotxe. El friki encara està igual... Dues possibilitats: 1) Dorm la mona segur. 2) Està mort. Són les 18.30.
Movilitzo a mitja Espanya per solucionar el tema del carnet i l'embaixada em contesta que passen de tot, que prou feina tenen amb els Ferrero Roche!!!
Surto a sopar i després faig una copa al garito del hostel i vaig a dormir. El pájaru ja no hi és. Són les 12 de la nit.
El jet-lag provoca que em desperti a les 7 i m'activi, després de tots els follons amb el carnet em trobo a l'agència una noia diferent al pavo del dia abans, torno a intentar el tema del lloguer i em salta que cap problema, que hi ha una companyia que me'l llogará... A les 10 del matí ja sóc dins d'un cotxe i amb unes ganes terribles de conèixer la illa... He tornat a deixar la marmotilla amb la mateixa postura, no hem intercambiat ni una sola paraula.

RAPA NUI

Rapa Nui - Isla de Pascua - Ile de Paque - Easter Island: Un trosset de terra al mig del Pacífic i un gran misteri fascinant: els moais.

A 3700 kms del continent, Rapa Nui sobreviu en els temps moderns amb el turisme, poc o poquissim en aquesta época, que ve expressament de tot el mon per veure els moais. I els veu... i tant que els veu!!! El que mes em sorpren es el fet de lo salvatge i verge del lloc. Hi ha molts moais, estan la majoria tombats de cara a terra i les herbes se'ls menjen, a l'intemperie... es fascinant. Penso que la majoria de museus del mon matarien per poder tenir una d'aquestes obres d'art impressionts i uniques, i aqui estan sense restaurar, sota el sol, la pluja i el vent...Fabulos.

M'impressiona la cantera a Rano Raraku on hi ha moltissims moais que encara no havien sigut traslladats al lloc i que amb el temps i el desplacament de terres estan colgats fins al coll en totes les posicions, altres estan encara a la roca; impressionant veure les obres d'art en el proces de creacio.

Tots els moais estan colocats d'esquena al mar i al costat d'una bahia. Representen la persona morta que descansa sota seu, al ahu (plataforma cerimonial). No se sap com els transportaven de la cantera al lloc de desti, ni com els posaven de peu, ni com els colocaven el gorro de pedra vermella (d'una cantera diferent). Tot plegat un misteri i ningu en sap gran cosa. El que si sembla clar es que els rapa nui provenen de la polinesia, es creu que aixo va succeir en els segles IV o V, a mi aixo em sembla increible!!!

La illa es molt petita i la poblacio esta concentrada al poble de Hanga Roa, la resta de la illa esta poblada nomes per moais. Domina la illa el volca Rano Kau amb un crater precios on hi ha un llac i on, al seu voltant, s'hi troba la ciutat cerimonial de Orongo en un paissatge sobre els acantilats precios. En aquest punt s'hi troben molts petroglifics com en tota la illa, ressalta la figura de l'home ocell. Tota la illa es un gran jaciment arqueologic, es un parc tematic per arqueolegs.

El ritme a la illa es pausat i tranquil. Penso que tenen sort de ser tan lluny de tot perque un lloc tant bonic i amb un misteri tan gran es un desti turistic de primer ordre. Suposo que cambiara poc a poc, he vist que comencen a construir algun gran hotel...els que hi ha avui som senzills i baixos, la majoria pensions.

SUDAMÈRICA

Acaba la meva etapa sudamericana i plagiant la cançó cubana: "Hasta siempre Suramérica (aprendimos a quererte...)!!!". Intento inutilment fer un resum mental d'aquesta petita experiència i no en puc treure conclusions i això m'alegra, ja que les conclusions impliquerien una generalització que penso que no seria justa. A més, em reafirma la meva voluntat d'estar "de pas". Estar "de pas" és una actitud a la vida, un convenciment que dóna una flexibilitat i permet no jutjar. Això és molt important i no té rés de frívol sino tot el contrari: és un acte de responsabilitat. Implica, també, evolució i adaptació, no immobilitat. Quan un viatja per diferents cultures i societats s'està movent a través del temps i de l'espai i això és meravellós però acostuma a cometre l'error d'evaluar i valorar tot el que veu des del punt de vista del lloc i el moment d'origen; a partir d'aquí intenta ajudar, aconsellar, adoctrinar i finalment...jutjar. L'error consisteix en que això, lluny de ser una ajuda (amb bona fe) es converteix en un perjudici per les persones objecte d'aquesta ajuda.

Els antropòlegs, historiadors,... els humanistes tenen molt clars aquest conceptes, parlen de la figura de "l'altre". "L'alteritat" és allò que ens és diferent i el seu estudi es fa sempre desde la base de la relativitat cultural. El gran mestre Kapuscinski -Déu l'hagi perdonat- té un llibret fantàstic en el que parla de "l'altre": "Encuentro con el Otro" i en tota la seva obra i vida periodística mostra com realment s'han d'aplicar aquest conceptes.

Al llarg d'aquest viatge per Sudamèrica una de les coses, en rel·lació a tot això, que m'ha cridat l'atenció i cínicament m'ha divertit, és el ramat d'europeus que es passejen per aquí disfressats de peruans o bolivians. Utilitzo la paraula "disfressats" perquè em resulta la més adient; pantalons de ratlles multicolors, bufandes, bolsos, gorros, etc... en un acte d'integració lamentable i pueril. El que més em diverteix -cruelment- és quan algú li dóna una patada a un gos, jo busco a l'instant amb la mirada el "disfressat" de la vora per veure la seva cara d'horror i desaprovació...

Malgrat tot, un no pot evitar tenir pensaments, pensaments que són "de pas" i que em fan veure que des del punt de vista europeu classifiquem Sudamèrica en base a la població indígena, amb això vull dir que Xile no ens sembla un país sudamericà i en canvi Bolívia la considerem la Sudamèrica pura i profunda. És una mostra de lo fàcil que és equivocar-se doncs és clar que els dos països formen part d'aquest continent. Són prejudicis, idees preconcebudes, i a més és un model de colonialització moderna en el que quan s'anul·la a "l'altre" ja és un dels nostres.

En realitat seria molt senzill d'acceptar el concepte de diversitat però requereix un esforç que molt poca gent és capaç de realitzar; el món està dividit entre nosaltres i els altres, i això va en tots els sentits i direccions referent a classes socials, religions, races, ideologies,... i és que tothom busca la seva pròpia identitat en la pertenença a un grup, a un conjunt. Jo penso que la identitat de cadaú ha de ser una cosa més individual, està clar que hi ha condicionants culturals, socials, econòmics,... però a partir d'aquí s'ha de treballar la identitat de forma individual i si el món algún día ha de canviar d'alguna manera, que no té perquè, però si hagués de canviar...estic segur que seria en aquest sentit, en la potencialització de l'individu, del ser humà individual. Avui penso això, demà ja veurem.

"El pensamiento es estar siempre de paso...el pensamiento no puede tomar asiento"
http://www.youtube.com/watch?v=YZsr9omEcKw
"De paso" d'Aute en versió de León Gieco.

DE BOLIVIA A ARGENTINA

Els autobusos de Bolivia són un poema; les carreteres, una tragèdia. El bus que em porta de Potosí a Villasson -la frontera- és un habitacle dens i poc confortable. Al entrar penso que no podré aguantar aquella càrrega ambiental durant les 14 hores de trajecte però no, en cinc minuts ja estàs acostumat, ens acostumem a tot amb una facilitat increible, gairebé és trist perquè també vol dir que ens desacostumem a tot amb la mateixa facilitat, som així. Doncs en molt poca estona un ja se sent part d'aquell habitacle e inclús participes d'aquella bacanal deixan-te anar alguna llufa... Després d'innumerables incidències i anècdotes de tot tipus arribo de matinada a la frontera, travesso el poble a peu esquivant els borratxos -era diumenge matí- i passo el catxondeo de la frontera boliviana i a continuació l'argentina. Un altre bus em portarà al cap de 8 hores a Salta. Les carreteres són asfaltades!!! De Salta (fantàstica ciutat) vaig a Mendoza, 17 hores, ja que tinc la intenció de passar a Xile per el pas de Libertadores, al peu del Aconcagua. Un cop allà les nevades i allaus provoquen un colapse increible a les carreteres i el pas està tallat no sé quants dies, per sort trobo un vol barat i marxo a Santiago, on m'espera la Viviana, per enllaçar amb el pròxim destí.

El poc que he vist d'Argentina m'ha agradat molt i és que aquesta gent està viva i disfruta de la vida i això es nota. A més és el país de Maradona: D10S!!! http://www.youtube.com/watch?v=-PIB40HPPHU
http://www.youtube.com/watch?v=skqSasWQc5c

LA VIRGEN DEL CERRO (BOLIVIA)

L'últim dia a Potosí faig una visita a La Casa de la Moneda que és molt instructiva, m'expliquen la importància econòmica de Potosí per a Espanya i tot Europa degut a les mines. Durant la visita, les apreciacions cap als espanyols són, diguem-ne, negatives potser...? El museu de la casa de la moneda és molt guapo, manté gairebé tota la maquinària, va ser una de les cases d'acunyació de moneda més importants del món i va funcionar des de mitjans del segle XVI fins el 1950.

M'impressiona el cuadre "La Virgen del Cerro", aquest és el cerro que vaig estar a sota i la pintura és il·lustrativa de la història de la ciutat, és anònim.

A la part superior del cuadre es veu la divina trinitat amb el Pare, el Fill i l'Esperit Sant cornant a Verge (Cristianisme), en la part central, una altre trinitat, el Sol, la Lluna i la Pachamama al mig (Indígena) i a la part inferior, Carles V i l'aristocràcia espanyola i a l'altra, el Papa i la jerarquia eclesiàstica amb la bola del món indicant suposadament Potosí com a centre d'aquest.

Al mig del cuadre, dins el cerro es veu el Inca quan va arribar a Potosí i va enviar uns indígenes a inspeccionar la montanya, al fer-ho hi van haver explosions a la terra i van interpretar que la Pachamama no volia que ningú prengués rés d'ella i que tot el que la montanya tenia no era per ells.

En un punt superior es veu el pastor que suposadament va perdre una llama i al anar-la a buscar i passar la nit allà va descobrir la plata, va aparèixer un altre que també va començar a explotar el mineral, es van convertir en enemics i el segon va revel·lar al monarca espanyol la presència de la plata i aquest es va apoderar de l'explotació. Així fins al dia d'avui es compleix la predicció de que res del que la terra tenia era per als potosins.

SUCRE (BOLIVIA)

Faig una escapada a Sucre a passar el dia. Sucre és la capital de Bolívia, ciutat colonial típica no tinc la sensació d'estar a Bolívia, és tant diferent de Potosí... Aquesta és una ciutat molt clara i organitzada, està més baixa i aillò allibera la pressió dels pulmons i del cervell. Els edificis són imponents tots amb els seus balconets de fusta i ferro forjat, molt ben cuidats i amb una quantitat d'esglésies, convents i museus impressionant. Fan uns horaris raríssims i només puc visitar el museu eclesiàstic i la catedral on puc veure la Virgen de Guadalupe, patrona de la ciutat, amb tot el vestit cosit d'or i pedres precioses fruit de la veneració.

Em dedico a passejar i a fer un dinar de Capità General al millor restaurant de la ciutat per 5 euros, tot és tan barat aquí...

POTOSÍ (BOLIVIA)

Arribar a Potosí es converteix en una aventura arriscada. El bus que agafo a les 18.30 a Uyuni comença el trajecte per carreteres de terra i sorra, saltant com polls a dins del bus atrotinat fins que...CRACK!!! En un dels forats del camí hi deixem la suspensió, ja és nit entrada i la temperatura és cada cop més baixa, l'autobús no té calefacció i una de les finestres no tanca... 6 hores parats al mig del no-res amb un fred glacial només em deixa el bon record d'un cel preciós ple d'estrelles brillantíssimes i amb la via làctea perfectament dibuixada, la resta: horrorós.

Arribo a Potosí a les 7 del matí, congelat i mort de son, trobo un alberg que em lloguen una habitació individual amb bany i aigua calenta. La dutxa calenta i les 3 hores de llit em recuperen lleugerament i puc sortir a descobrir la ciutat, que és bulliciosa i activa, l'empremta dels espanyols és forta en l'arquitectura. La ciutat és molt alta i això es nota amb el sol i la respiració, que és dificultosa.

A la tarda anem amb les holandeses i els francesos a visitar les mines, són principalment mines de plata i estany i molt antigues, daten del segle XVI. Comença la visita al barri miner comprant coca, begudes i una carga de dinamita per regalar als minaires -aquí la venta de dinamita és lliure i sense control!!!-. Tot seguit ens guarneixen de minaires i cap a la mina.

Aquesta és una experiència trista i angoixant, la mina és destartalada, a mí em sembla molt perillosa; a trossos hem d'anar a gates i la resta acotats. Al principi de la mina, a 4300 mts, el fred és considerable amb candeleres de gel per tot arreu però a mesura que aprofundim l'aire es torna dens, gairebé asfixiant i la calor augmenta. Coincidim amb minaires que surten després de jornades de més de 20 hores extasiats, en trobem d'altres treballant, empanyent bagonetes amb més de 2 tonelades de material i treballant a pic i pala, tots masteguen coca, jo també.

Estar allà, de "turista", mentre aquella pobre i trista gent està treballant em causa una sensació molt desagredable i trista i tinc moltes ganes de marxar. Xerrem amb uns minaires i després de veure la figura del TIO (l'estàtua que reprresenta el dimoni i que els minaires veneren i fan ofrenes amb sacrificis de llama dos cops l'any) i totalment encocat, aconseguim sortir després d'haver consumit una quantitat de gasos tòxics inacceptable per un organisme normal.

Hem estat 2 hores dins la mina amb més de 500 metres de terra a sobre, amb aigua per sobre els tormells i amb una angoixa heavy.

A la sortida, hem guardat la dinamita per explosionar-la nosaltres. En fem una pilota, li calevem el detonador amb la metxa i a l'explosionar deixa un cràter que flipo!!! i ens ho han venut junt amb unes fantes, al costat de les patates i els tomàquets en un "colmado" de barri.

Els bolivians aquí a Potosí em semblen gent trista, penso molt amb el poema de Nicolàs Guillén "Soldadito Boliviano" cantat magistralment per Paco Ibáñez http://www.youtube.com/watch?v=XaYFx1CDvH8 (la paraula "soldadito" vol dir tant...)

Per contra, la ciutat és molt activa i amb un trànsit terrible, em dieun que és perillosa, que hi ha pandilles, policies falsos, que atraquen, etc... a mí no m'ho sembla tant, però vaig alerta.

SALAR DE UYUNI (BOLIVIA)

He tingut davant dels meus ulls un dels escenaris més impresionants que podia imaginar. Quan penses que ja ho has vist tot, que rés et pot impresionar d'una manera fascinant, arribes al Salar de Uyuni i s'et trenquen tots els esquemes, és una meravella natural de grandíssimes dimensions.

Un mar de sal de 12000 km2 i 8 metres de profunditat és la reserva de sal més important del món i es veu des de l'espai. Es creen il·lusions òptiques al·lucinants, tot és d'un blanc cegador i no saps si estàs al mig del mar o al mig de l'Antàrtida.

Al Salar, com al mar, hi ha illes. En una d'aquestes illes, a Inkahuasi, parem a dinar. És una illa plena de cactus mil·lenaris i d'ofrenes a la Pachamama; ofrenes merescudes ja que aquí s'et fa més evident encara el poder de la Mare Terra.

És, amb diferència, el paisatge natural més impressionant que he vist mai.

Amb l'emoció d'estar aquí hem fet el tonto amb les fotos, estic molt saltarin...

TOUR 4X4 A L'ALTIPLÀ DE BOLIVIA

Aviat al matí sortim de San Pedro de Atacama dues holandeses, un alemany, una parella de francesos i un servidor en direcció Bolivia. Gairebé sense donar-nos compte hem pujat a més de 4000 mts on trobem la frontera boliviana, que és una barraca de pastors amb una foto de l'Evo Morales i dos policies que ells mateixos ens fan el canvi de moneda. Fa un vent gelat i comencem el tour que ens portarà fins a Uyuni. Durant el camí, anem travessant deserts majestuosos, surrealistes per la forma de les roques -un d'aquests deserts es diu "Desierto Salvador Dalí"-, entre els deserts destaquen les llagunes de l'Altiplà, veiem la Laguna Blanca, Laguna Verde, Lagura colorada, i jo què sé quantes més!!!! Amb els seus flamencs roses, centenars, mil·lers, elegants i cridaires.

En el camí ens trobem també amb la sorpresa d'un pou d'aigua termal a tocar una llacuna de l'altiplà, la temptació de banyar-se a més de 4000 metres rodejat de flamencs és massa gran, així que "al agua patos", aquí arriben més turistes amb 4x4 i un d'aquests s'em apropa i em diu "jo et conec..." "no ets el Masachs de Fiasa?" -començo a pensar coses rares...- resulta que és un amic de l'Heri de Sabadell i que haviem estat sopant junts a Begur, casualitats...

Trobem també uns geisers que ens dónen consciència de que la terra està viva i que alguna cosa es mou per aquí sota, "la cosa está que arde!!", en un acte mogut per l'emoció decideixo saltar per sobre de l'alè sulforòs de Satàn.

La primera nit és en un refugi perdut al mig del no-res, la nit és llarga i freda, amb temperatures que s'acosten als -20ºC, per sort no hi ha nit sense dia i la nostra estufa natural surt puntual per l'horitzó.

La segona nit ens dóna la sorpresa de ser un hotel de sal, sí, de sal!!! Tot és sal aquí, el terra, els llits, les taules,...tot. També fot un fred que pela però el sac i les cuatre mantes del llit ho fan suportable, estem a tocar el salar de Uyuni i l'espectativa de veure aquest lloc fa que totes les incomoditats no tinguin importància..

VALLE DE LA LUNA (CHILE)

"Wellcome to the moon!!!!" sembla que et digui el paissatge quan entres al Valle de la Luna. És un paissatge llunar, desèrtic, polsós i on la vista s'allarga enormement, els volcans són els supervisors de l'espectacle de la posta de sol.

A partir de les 17.30 s'omple de gent per veure la posta de sol sobre la vall i com les montanyes, el salar, i els volcans van cambiant de color, en pocs minuts es poden veure tota una tonalitat de grocs, vermells, liles i blaus reflectits als volcans i per tot arreu, la llum aquí és fantàstica i l'espectacle és únic. M'ha agradat moltíssim!!!

VALLE DE LA MUERTE (CHILE)

Al mig del desert d'Atacama, vora la frontera boliviana, es troba la localitat de San Pedro de Atacama, un poblet amb cases d'adob i carrers polsosos ple de turistes i excursionistes aventurers, les meravelles naturals que el rodegen s'ho mereixen. El poble té un gran encant, la climatologia del desert és dura, la pell es resseca i es talla i les tormentes de vent t'omplen de pols i sorra per tot arreu.

Una de les meravelles naturals aprop de San Pedro és el Valle de la Muerte, aquesta vall a tocar el gran salar d'Atacama, al mig del desert està formada per elevacions d'argila, sal i calç que creen unes formes fantàstiques, també hi ha dunes on alguns sonats hem decidit esquiar, bé tots surfejar menys jo, que sóc un palillero empedernit i he flipat a les dunes.