jueves, 15 de octubre de 2009

HIROSHIMA (JAPÓ)

1945. Agost. Dia 6. 08:15. Una bomba de calor. Una llàgrima d'odi que representa la tristesa de tots els homes de tot el món cau al centre de la ciutat. Aniquilació total, mort, desesperació, dolor, inhumanitat.

El Museu Conmemoratiu de la Pau (el museu de la bomba atòmica) t'explica amb pèls i senyals l'abans, el durant i el després de l'explosió. Tot és desolador. Veig en el museu les fotos de líders mundials que l'han visitat i fan la mateixa cara que faig jo, la mateixa cara que fa la senyora que tinc al costat, la mateixa cara que feia quan vaig visitar, ja fa molts anys, el camp d'extermini nazi d'Auschwitz.

El punt de l'epicentre de l'explosió (que va acumular temperatures superios als 3.000ºC) s'ha convertit en el Parc Conmemoratiu de la Pau. Allà s'hi troba el museu de la bomba atòmica, la cúpula de la bomba atòmica -recordatori de la tragèdia, Patrimoni Mundial per la Unesco-, la flama de la pau -que només s'apagarà quan no quedi ni una sola arma nuclear sobre la terra-, i el monument per la pau dels nens, inspirat en el cas de la nena Sadako Sasaki, que va agafar leucèmia anys després de l'explosió i, seguint una tradició japonesa segons la qual es creu que els desitjos d'una persona es fan realitat, va decidir fer mil ocellets de paper. Va morir abans d'acabar-los però els seus companys de classe els van acabar i encara avui hi ha cua de nens que porten a diari ocellets de paper al monument, fan una proclama per la pau, canten i fan la ofrena. Veure-ho és realment emocionant. Recordo inmediatament que vaig llegir un llibre fa molts anys que es deia "Sadako vol viure", oblidat en algun racó de la meva memòria. Serà segur una relectura quan torni.

Hiroshima és avui símbol de la pau mundial, de la lluita per el desarmament nuclear al món. Els països que tenen oficialment armament nuclear són els Estats Units, Anglaterra, França, Rúsia i la Xina. Però també han fet probes nuclears i en tenen armes la Índia, Paquistan i Israel. Queden a Hiroshima 125.000 supervivents de la bomba, testimonis reals dels fets. Sembla que fa molt tems però en realitat són només 64 anys, són els nostres pares i avis, els nostres germans orfes... També els que van disparar.

"Rés tornarà a créixer en 75 anys" es va dir llavors (hauríeu de veure la ciutat avui!!), però a la primavera següent la vida s'obria pas a la mort i sortien les primeres plantes, les primeres flors... Prometeu va arribar a temps a tancar la capsa de Pandora i va deixar ja per sempre l'esperança per els homes. L'esperança, l'únic que dóna sentit a la vida, l'únic argument comú de totes i cada una de les religions que han existit, exiteixen i existiràn sobre la terra. L'esperança de no tenir que construir més museus com aquest i com el d'Auschwitz.

1 comentario:

  1. Què bonic!
    Parlant d'odis i guerres i miseries humanes, has d'anar a veure Àgora quan puguis! T'encantarà!
    És meravellosa!

    ResponderEliminar