LA GRAN MURALLA (XINA)

Una de les mes grans obres de la humanitat, es va comencar a contruir el segle V aC i es va acabar el segle XVI dC. L'objectiu de la seva construccio era la proteccio dels pobles barbars del nord, pero finalment van acabar passant al segle XVII i es que les fronteres... L'aigua nomes es pot parar temporalment pero al final sempre passa.

Em feia tanta il.lusio estar a la Gran Muralla!! Faig un "madrugon" i em passen a buscar amb un minibus amb el que fem tota una escombrada de gent a les portes dels seus albergs, encara de nit. Ens recollim tots dins d'un autobus gran i al cap de 2 hores arribem al peu de la Gran Muralla, en el tram de Jinshangling. Farem un trekking de 10 kms fins a Simatai per sobre la muralla. Els Deus volen que el dia sigui esplendit i que es encara millor: que no hi hagi ningu. En molts trams caminem sols el grup capdavanter, que som un america, un irania, una holandesa, una alemana i un servidor. Ens avancem en un trekking dur, d'escales de pujada i baixada. El paissatge es impressionant, la serp de pedra que recorrer les montanyes i que et deixa sense aler tot sovint es va trencant amb torres imponents, moltes d'elles sense restaurar -en passem unes 40- i puja i baixa per la serralada infinita partint el paissatge amb "dins" i "fora". Aquesta es la funcio de les muralles.

L'experiencia d'estar aqui es increible, la llastima es que no tenim la capacitat de donar-nos compte del valor real que tenen les coses, de l'esforc i sacrificis que ha requerit, de com es poden portar tantes tonelades de pedres i crear aquesta obra faraonica, de com es pot organitzar la logistica de l'alimentacio i tots els subministres primer als constructors i despres als soldats, de la sang que ha vessat la la Muralla,... Ens limitem a reconeixer una obra esteticament preciosa i que intuim col.losal, per cert, hi ha gairebe 6.000 kms de muralla... i es que en gairebe en 20 segles es pot fer molta feina.

A 'acabar el trekking trobem una tirolina llarguissima sobre un riu i no ens podem estar de tirar-nos, jo em tiro amb la Daniella, una alemana deliciosa amb una timidesa dolcissima; nomes en el buit, penjada del meu arnes, s'ha desbocat en uns crits i unes rialles que m'han semblat sensacionals.

BEIJING (XINA)

A l’arribar a Beijing la primera impressió se l’emporta l’aeroport, enorme amb un sostre de vigues i plaques metàliques que és un cel, infinit. Per anar a buscar les maletes et porten en tren.
Segueixo les instruccions dels del hostel per arribar i, evidentment em perdo. Finalment trobo el carrer del hostel, tot el barri és un conglomerat de carrers de gossos, runes i pols, tinc la sensación d’estar a l’Habana Centro, bicicletas per tot arreu i cotxes en doble sentit en un carreró mig sense asfaltar on només en passa un. I estic al centre de Beijing!!!

El hostel està de conya, és un alberg de gats i patis interiors que està molt net i hi ha un ambient molt relaxat.

La plaça de Tiananmeng és de dimensions enormes, amb grans pantalles on passen desfilades militars e imatges dels líders polítics i militars i propaganda dels Jocs Ol'impics. Per accedir-hi has de passar contols de metalls i hi ha barreres per tot arreu. Estar al centre és molt especial. Just davant hi ha l’entrada de la Ciutat Prohibida, que és preciosa però que m’ha causat una sensación d’agobi increible…És una aglomeración de gent terrible, en un lloc tan bonic i especial la gent, com sempre, ho espatlla tot… I no serà que no tenen espai –a les places hi caben més de 90.000 persones- però posen barreres i fan passar a tothom per caminets estrets i en doble sentit, mils i mils de persones xafant-se, apretante-se i cridant, cridant molt. El xinesos criden, també escupiexen. Això del sipis és bastant impressionant; ténen dues modalitats: la més escandalosa és amb la que fan pujar el moc de la gola a la boca mitjançant el típic soroll de rascat, giren una mica el coll i expulsen el gargall, l’altra és la que no fan pujar el moc a la boca sinó que directement es tapen una fosa nasal i fan una bufada cap a fora i treuen el moc pel nas… Tot plegat fa que el terra estigui ple de gargalls i que estiguis pendent dels sorolls dels que estàn a la vora perquè en qualsevol moment el deixen anar i no els preocupa massa qui hi ha per allà al costat… M'esta agradant molt Xina.

Demà vaig a fer un trekking a la Great Wall!!!

TOKYO (JAPÓ)

Tokyo em sembla una ciutat fascinant amb tots els seus contrastos: els excessos i l'ordre.

La capital de la segona potència econòmica del món té més de 12 milions d'habitants en una superfície relativament petita. El ritme de vida és intens i la contaminació acústica és molt alta; ells no criden mai ni parlen alt però a la que els dónen un micro... tot xerra aquí: les escales metàliques, les màquines expenedores, els trens, les estacions, els aparadors, ... Els trens i els metros són espectaculars, llarguíssims i sempre plens i puntuals d'una forma insultant.

La ciutat es divideix en zones i cada zona es distingeix per alguna cosa concreta com el barri electrònic, el financer, els comercials, els bohemis,... també hi ha punts de trobada de freaks i parcs temàtics, apart de temples i jardins. Hi ha de tot i força!!

He dinat en un restaurant temàtic de manga on les cambreres van vestides de col·legiales manga (és tot un rotllo això de les col·legiales... Un rotllo malatís vull dir.) i es dediquen apart de servir al client amb sumisió, a donar-li conversa ja que per elles és com el professor... ¿...? Una història molt rara i molt feaky ja que a més cantaven cançons de dibuixos animats i feien coreografies; a mí em va dedicar el plat després de fer-hi un dibuix a sobre amb ketchup.

Només passejar per Tokyo ja n'hi ha prou per no aburrir-se; tot és molt intens, la quantitat de gent, d'edificis, de botigues, de trens, de tot.

Com és l'últim dia a Japó he decidit tallar-me els cabells i aquest és el record que queda de la meva personalitat perduda, ja tirada per terra i a punt de ser escombrada... Quins rínxols!! Quina nostàlgia!!!

HOTEL-CÀPSULA A TOKYO (JAPÓ)

Abans de venir a Japó tenia clar que una de les coses que volia fer era dormir en un d'aquests curiosos hotels.

Són hotels destinats a donar un racó on dormir als tardaners de la nit, als tancabars, lo bé que m'anirien a mi a Barcelona... La primera impressió és evidentment la de que estàs a la morgue d'un hospital o directament en els ninxos del cementiri, però de seguida t'adones de totes les coses bones d'aquest lloc. Normalment és només per homes però aquest tenia dues plantes destinades a les dones. La última planta són els banys, tots acristllats i des d'on mentre et dutxes i banyes veus tota la ciutat...i tota la ciutat et veu a tu.

Ja a dins la càpsula, la meva era la 5004, tens tot un dispositiu de comandament de ràdio, televisor, alarma, llums, vaja...que un s'hi troba fins i tot bé allà dins. No sé com ha sigut la nit de moguda doncs jo vaig caure rodó i no m'he enterat de res...he dormit com un tronc. Fantàstic.

MONT FUJI (JAPÓ)

L'estampa del Mont Fuji és imponent, amb el seu con perfecte i el cim empolsinat per la neu. Arribo de nit i el veig perfectement però no el puc fotografiar. Al matí uns núvols el tapen i segueix amagant-se del meu objectiu... Faig una excursió de 2 hores d'autobús per arribar a la 1ª estació i allà agafo un altre fins a la 5ª. En el segon autobús conec a una noia catalana. Fem junts una excursió per el Fuji que és molt agradable, de fet ens ho passem de conya parlant i parlant. El dia és fantàstic i podem veure per sota nostre aquells núvols que a baix molesten però aquí són preciosos.

La casualitat fa que al vespre, ja a Tokyo ens retrobem per el carrer i així podem acabar la nit amb unes cerveses en un bar bornià o ravalià on les taules són caixes de peix i els taburets caixes de cervesa, abans d'anar a dormir a un hotel-càpsula. Ella marxa demà al matí cap a Barcelona però tot seguit se'n va cap a Sudamèrica. Ha decidit fer un canvi, tenir temps per ella mateixa, viure la seva pròpia vida. I ho fa amb coherència i serenitat, és una persona molt viatjada i amb el cap a lloc, i amb una conversa rica, alegre i inteligent. Ha estat un plaer.

KIOTO-OSAKA-NARA (JAPÓ)

El triangle format per aquests tres punts és probablement el més concurregut per els turistes a Japó. Els separen distàncies molt curtes amb tren i són tres destins de gran interés.

Kioto és una ciutat fascinant que alterna els seus temples i els moltíssims carrers i carrerons estrets, de cases antigues i cables i transformadors elèctrics per tot arreu, amb una part moderna comercial i bulliciosa... No es pot oblidar el barri de Gion, el barri de les geishas on encara avui és possible veure'n per els carrers quan es dirigeixen a alguna cita o en tornen; en aquest barri, també de carrerons, està ple de botiguetes d'artesania i antiguitats i per la nit és un centre d'oci.

Osaka és una gran urbe amb pintes de postmodernitat, amb moltíssims panells publicitaris als edificis que combinen amb petites parades de menjars i botigues d'electrònica, és un centre molt actiu i molt distret per al turista.

Nara és tot el contrari de Osaka, una ciutat petita i tranquila on sembla que la vida passi lentament, multitud de temples i entre ells, el de Töda-ji, l'edifici de fusta més gran del món que és preciós però que el seu millor tresor està a l'interior: un buda de bronze de 16 metres d'alçada que és impressionant.

Estic tenint al Japó unes sensacions contradictòries ja que per una banda tot és molt bonic i interessant, però per altra banda a mí no m'està arribant de forma que em causi sensacions especials... La diferència cultural és molt gran i hi ha una espècie de mur invisible però que es percep que sembla inquebrentable, de totes maneres algunes vegades hi ha gestos que semblen que trenquen aquest mur, gestos meravellosos que creen moments màgics com quan una senyora en un tranvia em regala un caramel amb un somriure o un home em fa portar un plat de sashimi i una gerra de sake en un restaurant i quan marxa tan sols em diu "Wellcome to Japan", però a continuació es torna a reconstruir aquest mur... Són sensacions que tinc i que fan que em senti sol i aburrit, no passen massa coses extraordinàries; és un país tremendament organitzat on la gent no surt de la línea establerta, fins i tot al terra de les voreres està marcada la línea de color groc per on s'ha de caminar, les cues al semàfors, a les andanes dels trens, tot és ordre, silenci, els mòvils no sonen (malgrat tothom n'està fent servir un sempre), tot és molt curiós... Tinc ganes de canviar de país. He avançat la sortida i marxo cap a Beijing el dia 26. Avans però visitaré el Fuji-San i passaré quatre díes a Tokyo.

HIROSHIMA (JAPÓ)

1945. Agost. Dia 6. 08:15. Una bomba de calor. Una llàgrima d'odi que representa la tristesa de tots els homes de tot el món cau al centre de la ciutat. Aniquilació total, mort, desesperació, dolor, inhumanitat.

El Museu Conmemoratiu de la Pau (el museu de la bomba atòmica) t'explica amb pèls i senyals l'abans, el durant i el després de l'explosió. Tot és desolador. Veig en el museu les fotos de líders mundials que l'han visitat i fan la mateixa cara que faig jo, la mateixa cara que fa la senyora que tinc al costat, la mateixa cara que feia quan vaig visitar, ja fa molts anys, el camp d'extermini nazi d'Auschwitz.

El punt de l'epicentre de l'explosió (que va acumular temperatures superios als 3.000ºC) s'ha convertit en el Parc Conmemoratiu de la Pau. Allà s'hi troba el museu de la bomba atòmica, la cúpula de la bomba atòmica -recordatori de la tragèdia, Patrimoni Mundial per la Unesco-, la flama de la pau -que només s'apagarà quan no quedi ni una sola arma nuclear sobre la terra-, i el monument per la pau dels nens, inspirat en el cas de la nena Sadako Sasaki, que va agafar leucèmia anys després de l'explosió i, seguint una tradició japonesa segons la qual es creu que els desitjos d'una persona es fan realitat, va decidir fer mil ocellets de paper. Va morir abans d'acabar-los però els seus companys de classe els van acabar i encara avui hi ha cua de nens que porten a diari ocellets de paper al monument, fan una proclama per la pau, canten i fan la ofrena. Veure-ho és realment emocionant. Recordo inmediatament que vaig llegir un llibre fa molts anys que es deia "Sadako vol viure", oblidat en algun racó de la meva memòria. Serà segur una relectura quan torni.

Hiroshima és avui símbol de la pau mundial, de la lluita per el desarmament nuclear al món. Els països que tenen oficialment armament nuclear són els Estats Units, Anglaterra, França, Rúsia i la Xina. Però també han fet probes nuclears i en tenen armes la Índia, Paquistan i Israel. Queden a Hiroshima 125.000 supervivents de la bomba, testimonis reals dels fets. Sembla que fa molt tems però en realitat són només 64 anys, són els nostres pares i avis, els nostres germans orfes... També els que van disparar.

"Rés tornarà a créixer en 75 anys" es va dir llavors (hauríeu de veure la ciutat avui!!), però a la primavera següent la vida s'obria pas a la mort i sortien les primeres plantes, les primeres flors... Prometeu va arribar a temps a tancar la capsa de Pandora i va deixar ja per sempre l'esperança per els homes. L'esperança, l'únic que dóna sentit a la vida, l'únic argument comú de totes i cada una de les religions que han existit, exiteixen i existiràn sobre la terra. L'esperança de no tenir que construir més museus com aquest i com el d'Auschwitz.

TAKAYAMA (JAPÓ)

El camí que et porta a Takayama ja t'insinua que vas a un lloc diferent, especial. El tren passa per un canyó d'altes montanyes amb un riu esmeralda que serpenteja sota teu; es van creuant ponts fins que el canyó s'obre en una vall ampla i extensa on es van deixant enrere pobles de cases de fusta i pil·les de llenya.

M'instal·lo en un temple budista encara més xulo que el de Nagano. Aquí tinc una habitació individual amb vestíbol inclòs que és una passada. L'habitació, que s'obre per els quatre cantons i té una estufa de querosé, dóna a un pati interior que és un jardí japonès, l'equivalent d'un claustre. El temple disposa d'una sala de meditació i oració i no hi ha toc de queda. Què més vull!!!

Takayama és una ciutat diferent, els carrers de cases antigues de fusta estan cuidadíssims i tot ple de sales d'art i comerços d'artesania. La oferta gastronòmica és àmplia i variada i molta gent parla anglès; és una ciutat turística ja que a més disposa de multitud de temples i cada racó guarda un tresor per descobrir.

NAGANO (JAPÓ)

Al marxar de Yamagata em trobo a l'estació de trens a dues geishas a qui demano de fer-se una foto... em regalen dues postals amb les seves fotos i noms i em fan repetir els noms en japonès: es fan un fart de riure i penso que vés a saber què m'han fet dir, però el dia comença divertit i bé.

Nagano és famosa per haver estat capital dels Jocs Olímpics d'hivern del 1998, tant que els costa a alguns països endur-se unes olimpíades i Japó en té dues d'hivern... Però el que realment val la pena de Nagano és el temple de Zenkö-ji, impressionant, on hi ha la primera imatge budista que va arribar al Japó l'any 552 però fa 37 generacions d'emperadors que ningú no la veu, està guardada i només se'n treu una còpia cada 7 anys... Tot plegat li dóna un misteri que fa que sigui centre de peregrinacions i aglutina totes les sectes del budisme. El conjunt templari és preciós i hi ha una gran aglomeració de gent al seu voltant durant el dia, però quan cau la nit es queda sol i és llavors quan realment es pot disfrutar dels seus silencis i de la seva bellesa, a més a les 7 de la tarda -ja negra nit- es fa una cerimònia oberta al públic i no hi ha gairebé ningú, està molt bé.

M'intal·lo a dormir en un alberg que és un antic temple que forma part del conjunt de Zenkö-ji, quan hi arribo no hi ha ningú i m'expliquen tot allò que ja sé del toc de queda i tota la història... Estic en un dormitori compartit que no comparteixo amb ningú i que em causa una impressió espectacular, doncs passar la nit en un temple budista de més de 200 anys en una sala enorme només amb el meu tatami al mig és una experiència força singular. Les energies deuen ser molt bones doncs he dormit gairebé 11 hores!!! Pel matí coincideixo prenent el te amb una parella francesa, una d'holandesos i una noia de Castelldefels -no sé on coi han dormit- que també eren a l'alberg-temple. Poder parlar anglès, francès i castellà ni que sigui per poca estona m'ha causat un gran plaer.

Els hi he explicat que Japó m'està decepcionant una mica i que la causa d'això crec que és per el fet dels precedents. Porto tant temps seguit viatjant i veient coses meravelloses, que la memòria inmediata encara té molta força, i malgrat que rés es pot comparar el que sí és comparable és la impressió que a un li causen les coses, com a un li afecta en els sentits un descobriment. Per això quan vaig veure el llac de Toya-Ko no em va semblar gran cosa ja que no fa gaire vaig estar al Lago Atitlan a Guatemala o el Titicaca entre Perú i Bolivia, i després a Nova Zelanda veient llacs que eren miralls on veies el món reflexat. Els temples són preciosos però no em posen la pell de gallina com Chichén Itza o Macchupicchu, i no és que estigui predisposat a la comparació, tot el contrari, intento estar el màxim de porós i receptiu amb el present i no penso en el passat, però quan reflexiono arribo a aquesta conclusió.

Agafo un tren panoràmic local que em porta a Yudanaka, una petita ciutat balneari plena de Onsens (spas) i després d'un bus i una caminata arribo a la casa dels micos de la neu. Ara no hi havia neu però de micos tants com vulguis per tot arreu, són tota una atracció i els petits molt simpàtics.

YAMAGATA - YAMADERA (JAPÓ)

Arribo a Yamagata a la gran estació (cor de la ciutat, "as usual") i trobo una ciutat molt tranquila, vaig a sopar a un japonès on el propietari, molt amable, em recomana un plat que no puc recordar el nom però que consistia en una olla de verdures i bolets que em van deixar amb els fogons sobre la taula, un plat de bacon i diferentes salses; el procediment consistia en agafar un tros de bacon i posar-lo a bullir amb les verdures i els bolets uns segons, llavors treure'l i posar-lo en una tassa de salsa i a continuació menjar-se'l. Em va agradar molt i no vaig deixar ni una fulla d'enciam bullida. El sake entra molt bé i sembla fluix, però al tercer o quart glop ja veus que allò de suau, rés de rés...

En el tren de Yamagata a Tendö conec la Junko que ha viscut a Londres i ha estat a Barcelona. M'explica que això és un aburriment i que no veu l'hora de fotre el camp; jo he anat a Tendö per comprar uns regals i m'acompanyen en cotxe ella i la seva mare -una pagesa nipona de galtes rossades i ulls bondadosos- a la botiga en qüestió, no trobo el que buscava i m'aconsella que per aprofitar el dia vagi a Yamadera, diu que és lo únic que té una mica d'interès per aquí. Deixa la seva senyora mare i em porta en cotxe fins a Yamadera, un conjunt de temples de mitats del segle IX repartits per la montanya, entre camins i pedres escarpades, tot plegat és molt bonic i un lloc molt especial.

CHUSÖN-JI i MÖTSÜ-JI (JAPÓ)

Després de 9 hores i 5 trens arribo a Hiraizumi, un poblet rural i tranquil que té al seu voltant els conjunts de temples de Chüson-ji i Mötsü-ji, ambdós de l'any 850. Són temples budistes preciosos enmig de camins i llacs, és un lloc molt bonic.

El temps no acompanya, plou. Passa un tifó per aquí i el vent i la pluja son forts, per sort a l'hotel hi ha un Onsen (spa) on puc fer la cerimònia del bany japonès i recuperar forces.

Per sopar he anat a menjar sushi a un restaurantet on el propietari, totalment emocionat, m'ha preparat el sushi allà mateix davant meu amb una agilitat i rapidessa increible. Puc assegurar que no hi ha cap restaurant a Barcelona, per car que sigui, on es pugui menjar millor sushi. En un compartiment del restaurant hi havia un grup sopant que m'han fet la vetlla -jo sopava a la barra-, durant tota la estona he tingut algú assegut amb mí fent-me companyia i generant onomatopeies, que son molt enganxadisses i ara ja estic jo també amb els aaaahhhh, eeeehhhhh, oooohhhhh.... i de cop i volta fent tímids aplaudiments amb la punta dels dits mentre els canells no es separen... Quina llàstima que no ens entenguem gaire!!!