A pocs kilòmetres de Santiago hi ha un conjunt d'estacions d'esquí. Les escollides han estat El Colorado i El Valle Nevado.
"Te recuerdo, Amanda, la calle mojada, corriendo a la fábrica donde trabajaba Manuel. La sonrisa ancha, la lluvia en el pelo, no importaba nada, ibas a encontarte con él. Con él, con él, con él, con él. Son cinco minutos. La vida es eterna en cinco minutos. Suena la sirena. De vuelta al trabajo y tu caminando lo iluminas todo, los cinco minutos te hacen florecer." 
El treking al cañón del Colca comença amb una parada per visionar els còndors, miraculosament a l'hora que ens havien dit comencen a aparèixer, tímids, alguns còndors planejant de forma majestuosa per sota nostre. Poc a poc, van apareixent més còndors i cada vegada més insolents ens acaben passant a pocs metres de distància; és un espectacle impressionant. Em quedo parat quan m'expliquen que aquests ocells viuen més de 70 anys, no m'extranya que fossin uns animals mitificats per els incas.
El Cañón del Colca és una meravella natural, molt àrid per la seva altura (passem un coll a 5000 mts) i d'una gran bellesa, molt salvatge. El punt més alt del canyó és 
de més de 3000 mts. El treking comença amb el descens del canyó en un punt a 1200 mts, la baixada és dura per els genolls i un cop a baix ens trobem amb un microclima templat que permet a la gent del lloc tenir arbres fruiters i horts, és molt curiós. En una petita excursió per el cul del canyó arribem al que en diuen un oasis, que verdaderament ho és, de verda vegetació amb piscines i bungalows (per dir-ne alguna cosa) 
on passem la nit. Dormo en una cabanya sense terra, en un llit sobre fustes, amb un nordamericà que sembla més normal que el que em va tocar en el Salkantay Tour, que la última nit em va confessar que a vegades a mitja nit s'aixecava amb els ulls desorbitats i començava a insultar i dir coses lletges a qui estava allà... vaig pensar: "gràcies, ara dormiré més tranquil".
De tornada, fem una parada en unes termes naturals, que ens deixen nous, i en diversos pobles molt autèntics on la vida local roda al voltant d'un mercat i una església. Aquestes esglésies les trobo totes precioses, són senzilles però estan molt habitades.
El centre d'Arequipa és una ciutat 
molt occidental, molt poc indígena o això em sembla. Hi ha molt comerç i es percep una voluntat d'occidentalitat, probablement és degut en part a que és una ciutat universitària i hi ha força estudiants estrangers així com turistes. La seva Plaza de Armas és enorme i molt acolorida amb la gran catedral i l'Església de la Companyia que és preciosa (els jesuites han deixat molt llegat), té un 
claustre molt tranquil i endreçat amb botigues de productes d'alpaca i un bar francés a la part alta del claustre on les cerveses són fresques i bones.
El llac navegable més alt del món sembla un mar, amb el seu blau profund, el seu horitzó i les petites onades que formen "ovelles", que diuen els francesos. Vaig a la part boliviana, al port de Copacabana on agafo una barca lentíssima que em porta a la Illa del Sol. Aquesta és la illa més gran del llac i la seu natal del primer Inca. Hi ha runes incas i la illa és àrida i molt bonica. Els habitants, pocs, són indígenes que parlen aruni i quetxua, l'espanyol només el xapurrejen. Passo dues nits a la illa amb la Emilie, una francesa que he conegut en el hostal i que es dedica a treballar per una associació francesa de "comerç just" i una cooperativa peruana d'artesans; ella fa els dissenys que els francesos encarreguen als peruans per comercialitzar en les botigues de "comerç just". L'excursió des del sud de la illa fins al nord ens ocupa tot un dia i els paratges són preciosos.
Segons el calendari inca hi ha uns díes que estàn fora del calendari. Un d'aquests és el 24 de juliol, el dia que marxem de la illa. Ens trobem al port de Copacabana una infinitat de bonrotllistes de circ, amb les seves torxes, monocicletes, guitarres, trompetes, grenyes, malabars, etc... penso que a San Marcos no hi deu quedar ningú, i es que es fa a la illa una rave "recibiendo la energia cosmica del sol" "abierto para todos los artistas que quieran participar". Quin "viatge"!!!.
Machu Picchu vol dir en quetxua "montanya antiga", Wayna Picchu "montanya jove" i enmig d'aquestes dues montanyes i rodejat d'un paissatge montanyós fascinant es troba la ciutat santuari que coneixem com Machu Picchu. Descobereta a principis del segle XX ens dóna algunes dades de la civilització Inca, que era un imperi i que va desaparèixer amb l'arribada del espanyols. Com 150 espanyols van poder acabar amb aquest imperi? És un misteri. Com tot el que rodeja el món Inca, no se sap gran cosa i conseqüentment, està rodejat de teories fantàstiques i misteris... Si la foto primera es gira en forma vertical es veu com el Wayna Picchu es converteix en la cara de l'Inca, que protegeix la ciutat. Tota la ciutat està construida de forma brillant i aprofitant els jocs de llum. Trobem a Machu Picchu zones residencials, zones religioses, zones agrícoles, zones militars, zones astrològiques, zones gobernamentals,... És una ciutat complerta; una teoria és que es podria tractar d'una Universitat on vindríen els fills de la gent més considerada a aprendre totes les arts, també hi ha la teoria de què era una residència de joves verges ja que només es van trobar 150 esquelets, dels quals més de 100 eren de noies joves. El gran misteri consisteix en el fet de que no s'hi va trobar res de valor, ni or, ni plata, ni altres bens i la ciutat estava destruida
; però els espanyols no hi van arribar mai aquí ni en tenien coneixement. Existeix la teoria de les guerres internes entre germans fills del Inca i també la teoria de que van marxar a la selva i que encara hi són, que van destruir la ciutat per no ser descoberts i es van endur tot. 
Entrar a la ciutat quan ni hi ha ningú, amb un silenci sepulcral i amb la bellesa del lloc, és una experiència indescriptible. Inmediatament em va envair una emoció tan forta que vaig tenir ganes de plorar, hi ha una energia molt especial en aquest lloc, un es queda totalment copsat fins el fons de l'ànima per tanta grandiositat i tanta bellesa. No ho puc descriure. Poc a poc es va anar omplint de gent i va anar perdent aquella màgia i amb la satisfacció interior d'haver viscut un moment tant especial i únic i amb un somriure misteriós al rostre he marxat al cap de quatre hores curtíssimes cap a Aguas Calientes per menjar una pizza i beure una cervesa al sol d'una terrassa. 
A les 4.30 del matí em passa a buscar un bus, no em trobo massa bé però valor y al toro!!! L'autobús ens porta al grup de 15 més els guies i cuiners fins a Mollapata, a tres hores de Cuzco. Allà ens donen un bon esmorzar, es carreguen
els caballs i mules amb els equips d'acampada i a caminar. Caminem 8 hores entre uns paisatges fascinants de montanyes altíssimes i precioses fins al campament, a 3600 metres d'alçada i al peu d'un glaciar.
El segon campament ens proporciona una nit més templada però els mosquits se'ns menjen, ens aixequem a les 5.30 amb una infusió de coca, com ahir, esmorzem i a caminar per paratges de selva subtropical, vorejant un riu del 
desgel fins a la tercera acampada a Santa Elena on anem a unes termes que són un regal del cel; allà ens podem dutxar i afeitar. Dues hores en remull d'aigües termals et deixen com un home nou. A la nit a l'acampada fem un sopar festiu amb molts plats tradicionals peruans i un foc de camp en el que es canten cançons de tots els països i es beu cervesa fins les 12 o la 1 del matí.
a fins a Aguas Calientes. Aquí ja només hi arribem quatre, la resta ha agafat un tren. Aguas Calientes és el poble que està al peu del Machu Picchu. Té l'aparença d'un poble de peu de pistes d'esquí. Molt bullici de turistes i excursionistes. Aquí dormim en un alberg que ens sembla un hotel de cinc estrelles. Demà pujarem al Machu Picchu. Tot el grup puja en bus, el primer surt a les 5.30 però a les 4 s'ha de començar a fer cua per ser els primers. Jo decideixo que pujaré a peu. A les 4 del matí començo a caminar en una espècie de cursa competitiva; amb la llum del frontal apreto el ritme i pujant graons de pedra desordenats uns més alts que altres, un trencacames; amarat de suor i amb el cor que em surt per la boca adelanto a moltíssima gent i arribo a dalt que ja hi ha uns 15 persones, em colo a la espanyola d'alguns i entraré al Machu Picchu el setè!!!
Quan arribes a Cuzco el primer que notes és l'altura, i és que no totes les ciutats estan a 3150 metres d'alçada; això té un efecte inmediat en el cos. L'aire és sec i el sol crema moltíssim. Cuzco és una ciutat colonial molt autèntica, molt més que Antigua de Guatemala; segueix el patró de les ciutats 
espanyoles que es construeixen a partir d'una gran catedral i d'una gran plaça central (La Plaza de Armas). Hi ha moltíssimes esglésies i convents que es conserven tots a la perfecció. Queden muralles incas i es percep una espècie de nacionalisme inca entre els nadius, que parlen la llengua quetchua, recuperada els últims anys gràcies a un programa d'inmersió lingüística a les escoles. Els carrers són estrets i desordenats, amb pujades i baixades esgotadores si els recorres només arribar, per l'alçada. Tota la ciutat és un bullici de gent indígene que venen artesanies i molts que pidulen enmig d'allaus de turistes, alguns excursionistes i altres que estàn de festa, hi ha 
molta juerga a Cuzco. M'instal·lo al The Point Hostel, un centre de perdició molt xulo i amb molt ambient. Jo, per variar, passo de la juerga i el que realment m'interessa és el trek que començo demà i que al cinquè dia em durà al Machu Picchu, espero estar en condicions pletòriques a les 4.30 del matí , que em vénen a buscar, ja que avui estic una mica descomposat (aguas mayores) però ja estic posant remei als "escapes". Tinc moltes ganes de començar l'expedició.
Encara amb la cabòria del robatori de la cartera marxo de Chichicastenango cap al Lago Atitlán. Aquest llac és un
la superfície per 3 volcans de 3500 metres. Diuen les guíes que és el llac més bonic del món, jo no tinc prou criteri com per afirmar-ho però sí és un indret molt maco i especial. El llac està tot envoltat per petits pobles que es comuniquen entre ells per barques motoritzades que fan el transport constant.
no en queda ni un de sencer...
A dues hores d'Antigua hi ha la local
itat de Chichicastenango, famosa per el seu mercat dels diumenges, així que em dirigeixo a aquest petit poble on tothom és indígena, pocs parlen l'espanyol, tenen els seus idiomes mayes. Ressalta una església preciosa que els mayes utilitzen per celebrar les seves cerimònies, molt especial, una forta olor d'incens t'envaeix quan hi entres i els indígenes estan per tota l'església celebrant els seus rituals. El mercat és un bullici de gent per petits carrerons on compren i venen de tot, teixits, bestiar, menjar... et passa la gent pel voltant amb un porc lligat d'un cordill, una gallina sota el braç, i carregats fins dalt més el fill que totes les dones porten penjat de l'esquena. És en aquest mercat on em foten la cartera, què hi farem!!! 
automàtics i vindràn a la tarda. Arribem a FINCA TATIN, un hotel al mig de la selva. És un espai cuidadosa
ment construit per un argentí aventurer que viu allà amb els seus tres fills. Els sorolls dels animals són impresionants. Es camina per passos elevats de fusta sobre una fauna inacabable de tot tipus d'animalons que no n'hi ha ni un que faci gràcia.
Després d'una excursió en kayac per el riu en la que protagonitzo el lamentable espectacle de volcar el kayac al mig del riu just davant d'una clínica-escola; un projecte d'una ONG que em socorren (autèntica ONG per a mí) i m'ensenyen el projecte uns americans voluntaris, hi ha gent molt maca al món, i moments realment bells.
