Diari Personal de Viatge

GAME OVER

2009-12-22T06:10:00.000-08:00

Aquest és l'últim post del blog. Avui he visitat el lloc del bateig, a Betania, on es creu que Sant Joan Baptista actuava i on va ser batejat Jesus, al riu Jordà. He executat una missió privada i secreta...

He estat pensant com tancar aquest blog, que m'ha aportat molta satisfacció i que estic molt content d'haver escrit doncs penso que serà un bon record del viatge. He intentat sempre transmetre el que sentia i avui estic content de tornar a casa, en tinc moltes ganes. Moltes gràcies a tots aquells que m'heu acompanyat en el viatge i que així m'ho heu fet sentir, de veritat que s'agraeix moltíssim. He decidit que la millor manera de tancar el blog és amb un RESUM GRÀFIC, UN POEMA i UNA CANÇÓ. Adéu.

Mira que passes sense saviesa
pel vell camí fressat, tan sols un cop,
i que la veu de sobte cridarà
el secret nom que porta en tu la mort.

No tornaràs. Recorda, no t’apartis,
mentre fas via, del que tan senzill
és d’estimar: aquest blat i la casa,
el blanc senyal de barca dins el mar,
el lent or de l’hivern ajaçat a les vinyes,
l’ombra d’un arbre damunt l’ample camp.

Oh, sobretot estima la sagrada
vida de l’arbre i la remor del vent
a les branques que s’alcen vers la llum!

Salvador Espriu (Llibre dels morts)

http://www.youtube.com/watch?v=rcspBp0K7ko

Canto. El mismo dolor. Bunbury

TEL AVIV (ISRAEL)

2009-12-21T03:07:00.000-08:00

Passo la festa del sàbat jueu a la platja de Tel Aviv, una platja llarguíssima plena de vida, de gent passejant, fent esport, surfistes, banyistes, les terrasses plenes de gent bebent cervesa i conversant, molta vida i tothom molt alegre i feliç... El mar està encrespat, m'el miro i penso que a l'altre extrem hi ha casa i entremig Creta i Sicília.

Ahir va ploure tot el dia i feia un temporal de vent que et tombava, després de passar una mala nit, no sé si per els pilotassos de gin-tonics que em van posar al Mike's Place o per la llitera cutre o perquè els tres companys d'habitació són uns festival·leros que un ha arribat a les 3, l'altre a les 6 i l'últim a les 8:30 amb les corresponents entrebancades, objectes caiguts i brasta d'alcohol mal digerit junt amb l'olor de tabac enganxada a la roba i els cabells... Es passaran el dia dormint fins al vespre, que hi tornaran i l'habitació altre cop sense netejar ni ventilar: una lleonera!!!

Tel Aviv és una ciutat totalment moderna i jove, dinàmica i amb molt d'ambient. M'agrada molt, crec que tota la gent moderna d'Israel viu aquí, no he vist ni un ultraortodox ni cap expressió de religiositat en ningú, tot és relaxat, "easy going", "keep cool", "buena onda".

Quan cau el dia i davant l'espectacle de les cometes dels kite surf al cel amb la posta de sol, he anat corrent a buscar la càmara per fer fotos del moment.

OH JERUSALEM !!! (ISRAEL)

2009-12-19T02:21:00.000-08:00

Oh Jerusalem de David, de Salomó, de Nabucodonosor, de Siro, d'Alexandre el Gran, de Judes Macabeu, d'Herodes el Gran, de Jesus de Natzareth, de Constantí, de Mahoma, dels Creuats, de Saladí, de Sulimà, dels britànics, dels jueus, dels palestins... Més de 4000 anys d'història, de conquestes i reconquestes, de temples meravellosos i llocs sagrats. Ciutat Santa per les tres grans religions monoteïstes, bressol de civilitzacions.

Visito els llocs sagrats de la tradició judaico-cristiana i em centro en tot allò relacionat amb Jesus: la Via Dolorosa, el Sant Sepulcre, la llosa on va reposar el cos de Jesus baixat de la creu,... Tot està aquí, ho pots tocar, tota la nostra història, tota la nostra tradició; la Bíblia i el Nou Testament en 3D, però ho trobo buid d'espiritualitat, de misticisme. Penso que les capes i capes de sang, d'odi i de terror han creat uns sediments que han borrat l'espiritualitat del lloc. Les esglésies, sinagogues i mesquites estan construits uns sobre els altres, uns a tocar els altres. Quan repiquen les campanes de les esglésies, les mesquites resen el Corà en altaveus altíssims i els jueus es lamenten sords davant del mur.

Avui Jerusalem es divideix en la ciutat moderna, totalment jueva i com qualsevol ciutat occidental, i la ciutat antiga on conviuen en un espai petit els barris armeni, jueu, cristià i musulmà. Cada un amb els seus mercats bulliciosos que es toquen i es barrejen aparentment amb convivència pacífica.

Amb la creació de l'Estat d'Israel després de la resolució de la ONU, Jerusalem -la capital- acull mil·lers i mil·lers de jueus vinguts de tot el món, de la diàspora de fa gairebé 2000 anys. Caminen orgullosos i feliços per aquest país seu, mostrant i exhibint les seves costums. Tots ténen molts fills, és normal veure parelles amb 4, 5 i 6 fills, estan repoblant el país. La policia i exèrcit -de gent molt jove- van armats fins a les orelles (estan en guerra) i estan per tot arreu. La terra que els ha estat donada no la deixaran perdre, que ningú ho dubti.

Dormo en un hostal palestí, menjo en un restaurant armeni, compro en botigues jueves i sóc cristià: així és Jerusalem avui, demà serà només jueva.

MAR MORT (ISRAEL)

2009-12-17T07:17:00.000-08:00

Creuo la frontera egipto-israeliana a peu. És una manera molt autèntica de cambiar de pais, ja ho he fet en molts altres: un autobús et deixa a un extrem, travesses caminant les dues fronteres i et busques la vida. Fer-ho caminant et dóna consciència del canvi i en aquest cas més doncs la frontera israeliana és un control de veritat, minuciós i estricte.

Entrar a Israel és un xoc venint de països musulmans; tot sembla clar i lluminós: botigues, bars, jardins, discoteques, tot és net, noies amb els cabells al vent, tirants i minifaldilles o malles de la casa "marconi".

Un autobús em porta al Mar Mort, el punt més baix de la terra: el meu "baixímetre" marca -400 metres sota el nivel del mar (els altres mars, és clar). Només arribar de nit, vaig a la platja per experimentar la sensació de flotabilitat tan famosa, l'aigua està fresqueta i saladíssima. El 30% del mar és sal i això fa que flotis com un suro, és una sensació molt estranya, curiosa i agradable.

Impossible nadar, impossible submergir-se. L'endemà amb el sol em torno a banyar i puc observar la bellesa del mar, de colors turqueses blaus-verds preciosos en contrast del blanc de la sal i del vermell i marró del desert que l'envolta. Tot el fons és sal, no sorra. Agafes grapats de sal i et fas fregues al cos que et deixen la pell fina com la d'una criatura. Tot plegat molt curiós i m'he fet la típica foto flotant, només em faltava el diari per ser encara més típic.

NUWEIBA -MAR ROIG (EGIPTE)

2009-12-14T23:45:00.000-08:00

Surto d'Aqaba, al sur de Jordània, amb vaixell. És un golf estret on no perds mai la visió de la terra àrida i desèrtica a banda i banda. Desde la coberta del vaixell i mirant enrere es veuen les ciutats veïnes de Aqaba (Jordània) i Eliat (Israel), a la dreta Egipte i a l'esquerra Aràbia Saudí: 4 països, 2 continents, molta roca, molta pols, molta història i massa sang.

Aquest punt del planeta és un nexe de civilitzacions, costa comprendre com els homes s'han matat durant tants anys per aquest pedregar on no hi creixen ni els cards; però per aquí passaven totes les caravanes comercials d'Egipte i de l'Extrem Orient (Yemen, Saba) des del principi dels dies, els primers homínids també van passar per aquí. A més i sobretot, és bressol de les tres grans religions monoteïstes: judaïsme, cristianisme i islam. Tots fills d'un mateix Déu i tots fills únics. Quanta sang s'ha vessat en nom de Déu!!!

Arribo a Nuweiba, al costat del mont Sinaí, i el port és un galimatíes de dimensions extraordinàries: merda per tot arreu, gent cridant i corrent, el control d'equipatges desbordat i col·lapsat per els fardos enormes que la gent transporta, la gent saltant uns per sobre els altres i passant els detectors de metalls corrent i de dos en dos... un catxondeo increïble.

M'instal·lo en un resort mig abandonat, mig en obres, mig destruit que malgrat tot insinua un passat esplèndit amb una piscina central i platja privada (plena de merda però preciosa). Com no pot ser d'altra manera, sóc l'únic client de l'hotel i em tracten de meravella.

Al matí em reuneixo amb la Sarah, una jove anglesa afincada aquí des de fa més de 4 anys i casada amb un camàndules alemany amargat i malcarat. Espero que obri els ulls aviat i no massa tard. La Sarah serà la meva Dive Master per les inmersions al Mar Roig. Amb un jeep atrotinat ens perdem per entre estructures de formigó mai acabades fins arribar a una platja deserta on fem dues inmersions precioses, meravelloses: he vist tants i tants peixos i coralls, acuaris fascinants de colors vius, moltes espècies que no havia vist mai.

Fer submarinisme en aquestes condicions és una passada: dues persones soles sense iots turístics ni "sabelotodos" subacuàtics, en una duna al mig del desert que mor al mar, entrant caminant i sortint somrient en una platja on et pots endur la sorpresa de que passi un beduí a dalt d'un camell mentre tú estàs vestit de neoprè...

WADI RUM (JORDÀNIA)

2009-12-13T08:57:00.000-08:00

El desert del Wadi Rum va viure les "aventures" de Lawrence d'Aràbia i també aquí es va grabar la pel·lícula. Les formacions rocoses són espectaculars i el sol va donant diferentes tonalitats a les roques i la sorra, creant tota una gamma de colors vermells, taronges i grocs.

Com ja és norma habitual no hi ha rés de turisme. De fet, em costa molt arribar-hi doncs no hi ha gent per els tours i m'he de moure amb transport públic. Un cop al poble de Rum contracto un beduí que em farà de guia per el desert. Una excursió de 3 hores em permet veure les zones més boniques del desert. Mentre ell prepara el tè i una mica de menjar vaig a caminar sol per els voltants i el silenci, la llum, l'aire, el sol i la soledat del lloc conformen un moment màgic.

En algunes roques hi ha inscripcions de camells que van fer els nabateus el segle IV a.C.

Dinem el guia i jo asseguts a la sorra, menjant amb els dits i bebent un tè deliciós... Hi ha moments inoblidables!!!

PETRA (JORDÀNIA)

2009-12-12T07:07:00.000-08:00

Petra vol dir pedra i així és com em deixa... de pedra!!!. Una extensió enorme de construccions en la roca, tota una ciutat que els nabateus van construir en aquesta zona tan especial.

La visita comença per el Siq, tot un seguit de gorges; parets altíssimes erosionades per l'aigua i el vent que serpentejen i creen un espectable preciós, espectacular. En un punt que el pas es fa estret es dibuixa entre les escletxes la façana del Tresor, l'edificació més famosa i la més ben conservada per la situació protegida del vent; és una façana hel·lenística preciosa. tothom aquí se sent una mica Indiana Jones serpentejant el Siq i arribant al Tresor. La gran sorpresa, però, és tot el que es troba després del Tresor, construccions d'habitatges a les roques, un anfiteatre preciós, les Tombes Reials espectaculars, el carrer de les columnes, el gran temple i finalment, com a coronació de tot, el Monestir. Aquesta última construcció em sembla totalment espectacular i fascinant, i jo que em pensava que només hi havia el "Tresor"...

Només per visitar Petra val la pena venir a Jordània, m'ha agradat moltíssim i en guardaré un preciós records.

AMMAN (JORDANIA)

2009-12-10T11:02:00.000-08:00

A partir dels atemptats a les torres bessones i la guerra de l'Irak, el turisme a Jordània ha quedat reduit a gairebé "0". Això es nota en la falta d'organització i en les comunicacions. Els pocs turistes que hi ha -la majoria espanyols per el pont de la Constitució- es mouen en paquets turístics i vehicles privats. La sensació és d'estar en un pais molt pobre i destartalat. És un país molt petit i desèrtic, no té petroli ni sortida al mar... L'estabilitat dels seus veïns és fonamental per a ell i els seus veins són Siria, Irak, Aràbia Saudí i Israel i els territoris palestins... El rei Abdhullah, fidel a la tradició del seu pare, intenta mediar en els conflictes al pròxim orient i és un ferm defensor del diàleg; això li crea tensions internes amb els sectors més radicals però malgrat tot la seva imatge i la del seu pare són per tot arreu.

Amman és una ciutat gris, d'edificis grisos i destartalats. Té un teatre romà que és preciós i els carrers amb molta vida, sobretot masculina. Absència de dones i les que hi ha només els veus els ulls. La marginació de la dona és total. Els homes es fan festetes entre ells i es dónen petons, fumen i riuen, compren i venen, discuteixen, canten i ballen. Les dones es limiten a traslladar-se d'un lloc a un altre sense parlar amb ningú, algunes porten la cara destapada. Jo les trobo molt elegants i atractives, són altives i jo els percebo un caràcter fort i orgullós.

Vaig en bus local fins a Karak, el bus és un catxondeo i jo formo part de l'atracció, tothom fuma i riu i la frase de moda és "Welcome to Jordan", són molt simpàtics i extremadament educats i respectuosos, fan olor de colònia i de perfums d'esències (les botigues d'olis esencials a Amman són una delicia). El camí em mostra un paissatge desèrtic i em recorda que és un paissatge bíblic, imagino les caravanes comercials des d'Aràbia, els israelites fugint d'Egipte buscant la terra promesa, Moisès pujant al Mont Nebo, Sodoma i Gomorra, Gadara, Cleòpatra, la reina de Saba anant a veuré el rei Salomó i el seu temple... Aquestes coses m'encanten.

Arribo a Karak on em sorpren un castell fantàstic dels creuats per defensar les posicions de Jerusalem contra Saladí. En aquest castell es disputaren moltíssimes batalles, està força ben conservat les part subterràneas i jo fanteseijo amb els templaris i el grandíssim Saladí lluitant amb honor.

Estar en llocs tan significatius, amb tanta història i poder-los palpar, respirar i d'una manera tan tranquila, sense aglomeracions ni normes m'encanta.

BANGKOK (TAILÀNDIA)

2009-12-06T21:19:00.000-08:00

Arribo a Bangkok just a les celebracions de l'aniversari del rei. Els carrers estan engalanats amb banderoles i llumetes i hi ha milions de persones al carrer amb camisetes i polos de color rosa. Imatges del rei per tot arreu en forma d'altars, la gent li resa, el veneren i ploren davant les seves fotografies guarnit de buda amb un gorro piramidal daurat i sobre un tro semblant als dels Dalai Lama. Focs artificials espectaculars il·luminen el cel de bangkok entre els crits d'admiració a cada detonació. M'adono que el rei, apart d'estar molt escatxarrat als seus 82 anys, és el poder polític, militar i religiós; quelcom semblant a la figura del Rei-Déu dels antics egipcis. L'últim día m'explicaran que realment el rei és el 9è Lama de Tailàndia i que hi ha tot un seguit d'intrigues per la successió, cosa que no comprenc, ja que el budisme creu en la reencarnació i veig difícil la reencarnació en un fill o filla... En tot cas sembla ser que el fill és molt dolent i malvat... Ningú parla d'això i ténen por que els escoltin.

Khaosan Road és el carrer dels backpackers i del bullici turístic, no s'hi pot ni caminar: parades de menjar ambulant, terrasses, bars, botigues, massatges de tot tipus, tatoos i gent, molta gent. La fauna diversa aglotina totes les sub-espècies humanes possibles. No portar el 25% del cos tatuat ni un mínim de 3 o 4 pearcings et fa sentir un "ave raris" aquí. Camisetes imperio, barrets a l'estil Ives Montand -que els francesos els aguanten molt bé però els italians ja és una altra cosa...-, mocadors pirata, pantalons carbassa on tot balla, moltes xancletes, grenyes rastafari, ulleres estravagants, Alains Delons passejant de la ma de noies joves i tristes, malavaristes de foc -com els de tot arreu- i olor de marihuana dels que es juguen la resta de la seva vida a la presó per ser "cool".

La nit de Bangkok amaga sorpreses per tots els racons. Si en algun moment he pensat que alguna ciutat era un cau de vici i corrupció, "nothing compares".

El departament d'I+D es reactiva i amb un conductor de Tuk-Tuk que m'ofereix Lady Massage li dic "tú que veig que domines, on són els cèlebres locals d'espectacles eròtico-festius?" "sex fucking?" "Sí, però show, mirar" "Jo mirar tú?...Ok!" "Nooo!!! Jo mirar" "Tu mirar mi?...Ok!" Osti quin paio, a tot diu que sí aquest!!!. Al final aclara que és el famós espectacle del ping pong i allà em porta. Impressionant el que una dona pot arribar a fer amb la seva vagina i molta dedicació: tirar pilotes de ping pong i encistellar, obrir ampolles de coca-cola, tirar dardells a globos a l'aire, apagar espelmes, amagar 50 metres de tires de flors, 15 metres de gillettes...Molt freaky. Els turistes fan cua per entrar i les turistas surten amb la mandíbula desencaixada, corpreses.

Es respira a Bangkok un aire de llibertinatge però que a mí em sembla una "performance" turística perquè els turistes creguin que són "súper guais". No em sembla molt real, tot plegat un "show-business" on deixen que els estrangers es desfassin tant com vulguin. Tinc ganes de marxar, això és molt buit.

HALONG BAY (VIETNAM)

2009-12-02T04:12:00.000-08:00

La Bahia de Halong és un lloc misteriós, un refugi de dracs mitològics i un espai per la reflexió i la observació de la bellesa de la naturalesa. Un racó de mar amb més de 1800 illes i illots que es dibuixen i desdibuixen entre una bruma misteriosa, màgica.

En un vaixell que sembla una fragata ens recollim 15 turistes afortunats per passar dos dies a la bahia, el temps passa sorprenentment depressa. Les coses belles sempre sembla que se t'escapen de les mans, com si no es podés retenir la bellessa; s'et mostra i desapareix...ràpid.

Visitem una cova de dracs grandiossa, preciosa. La espectacularitat del paissatge no està només en la superfície, el submón de les roques també amaga tresors que et fan pobre, petit i transitori. Una vegada més la força de la naturalesa et revela el seu poder i la seva grandiositat, només pots que admirar-la...ni que sigui un instant. No puc evitar recordar els cenotes de Centreamèrica i el submón maya amb tot el seu misticisme, altre cop em sento en integració còsmica.

De tornada al vaixell observem la posta de sol entre la bruma, com no podia ser d'altra manera, meravellosa. La copa de vi a la coberta del vaixell, amb el sol caient entre els illots, t'ajuda a disfrutar del moment únic; demà la posta serà diferent.

Quan comença a enfosquir el dia una parella de novazelandesos i un servidor ens hem aventurat a nadar per la bahia i la experiència ha estat fantàstica, saltant des de la coberta i nadant en aquest lloc únic, amb permís dels dracs i animals misteriorosos que ben segur l'habiten. Després de sopar cauran alguns gin-tonics perquè nosaltres, al cap i a la fi, som mortals.

DANANG (VIETNAM)

2009-11-30T02:35:00.000-08:00

La quarta ciutat més gran del Vietnam no és una ciutat turística en cap sentit i això m'agrada molt. Es mou amb un ritme propi, de comerç. Té una platja enorme que està desèrtica amb un passeig marítim que semblen els Camps Elisis.

La gent és extraordinàriament amable i tothom em saluda pel carrer i em somriu, els escolars al sortir del col·legi amb les seves bicicletes tots em criden i saluden i reaccionen a la meva salutació amb grans crits d'emoció.

He parat a Danang per agafar un avió cap a Hanoi. La ciutat és bruta, amb multitud de cafès al carrerque són com garatjos de portes obertes amb una gran tele i cadiretes de pàrbuls on la gent s'asseu a menjar, beure i mirar futbol internacional; fan focs a la vorera que els serveixen de barbacoes i on couen verdures, peixos, carns, i el que faci falta... Ja de nit avançada i mentre faig temps perquè comenci el Barça-Madrid vaig veient com tanquen els cafès: mica a mica es van buidant de gent i les senyores surten a netejar les caçoles a les voreres, tiren les deixalles als peus dels arbres i apaguen els llums. Ara és l'hora de les rates: surten per tot arreu, de dins dels cafès, de les clavegueres, dels garatjos,... Rates com conills es passejen a pocs metres meus arrastran el cul tumoròs i de cop arquejant l'espinada com un gat amenaçat . Quan una passa per sota la meva cadira em comença a picar tot i decideixo que potser ja falta poc per el partit... Cap a l'hotel!!!

NHA TRANG - HOI AN (VIETNAM)

2009-11-28T02:50:00.000-08:00

Les distàncies a Vietnam son més grans del que semblen. El trajecte de Saigon a Nha Trang amb bus és bastant pesat. Unes 10 hores esquivant bicicletes i motos, adelantant camions i tocant la botzina sense parar. Per sort, tant aviat com es visualitza la costa treus l'atenció dels perills, que ja et són igual, i pots distreure't mirant el preciós paissatge marí, creuant pobles amb barques de pescadors de mil colors i deixant un parc de dunes natural a l'altra banda de carretera guapíssim.

Nha Trang és una ciutat turística de platja, un lloc perfecte per estar uns dies sense fer rés. El temps no acompanya massa però tot i així, tombat a la platja del Sailing Club sota un parasol de palla, i entre cervesa i cervesa, m'he torrat com una gambeta...

Torno a comprobar el tema de les distàncies quan marxo cap a Hoi An: 13 hores de bus nocturn amb dues averies incloses i tota una simfonia de clàxons constants et deixen...cansat.

Hoi An és una població tranquila i molt bonica. Té tota una zona que és el poble antic de Hoi An, que és Patrimoni Mundial per la Unesco (aquests de la Unesco ja els començo a calar... aviat faran patrimoni l'hotel Pere III) i que és un conjunt de carrerons atapaits de galeries d'art i tallers d'artesania, entre bars i restaurants a banda i banda d'un riu ple de vaixells i canoes... Tot plegat molt turístic però alhora bonic i agradable. També hi ha un mercat meravellós amb moltíssima vida local i on pots trobar de tot. El mercat està a la vora del riu i mentre hi passejava m'ha creuat una serp que ha provocat força aldarull...A mí, les serps només m'agraden cuites :

ANGKOR (CAMBODIA)

2009-11-25T10:07:00.000-08:00

Una de les 7 meravelles del món. Angkor Wat és el conjunt religiós més gran del món. Arribo just per veure la posta de sol des del temple que està en obres i quan ja em feien fora, un trust o cartel format per els guàrdies del temple m'ofereixen pujar a lo més alt a canvi d'una raonable compensació... Em quedo sol amb els vigilants a la part més alta del temple, tancada al públic, enmig d'una sensació de profanació excitant; un moment màgic...surto del temple sol i de nit, fantàstic.

Una estesa de temples d'una bellesa increible es reparteix per la zona. Em moc amb un "tuc-tuc" que és un carro tirat d'una moto; tothom es mou igual. El poble se Siem Reap és un centre turístic de primer ordre amb una oferta d'oci nocturn inacabable i amb resort-spas per tot arreu.

Angkor Wat és el temple més conegut però el que més m'impresiona és Ta Prohm, per com la naturalesa pren part a l'obra d'art. La selva es menja el temple litaralment creant un espectacle únic, impressionant i espectacular. Enormes arbres que abracen els temples, s'obren pas i els apreten fins a trencar-los: és meravellós i és meravellós que els deixin fer, que no els tallin o els reecaminin.

L'altre temple que m'ha agradat moltíssim és el The Bayon amb les sevs 216 cares somrients, enormes, esculpides a totes les seves torres amb una precisió increible.

En tots els temples, totes les pedres estan minuciosament treballades, d'una forma increible: tot és preciós, potser massa i és del segle XII. Wonderfull!!!

REMUNTANT EL MEKONG (CAMBODIA)

2009-11-23T19:16:00.000-08:00

Aquest és un viatge precisós i recomenable a tothom qui vagi a Siem Reap desde Phnom Penh. Durant 5 hores amb un vaixell ràpid, molt ràpid, es remunten les aigües del Mekong. Mentre avancem per el riu anem creuant la vida quotidiana de la gent d'aquí, pescadors i pagesos. També creuem algun poble i moltes cabanes. n un punt, el riu es fa ample com un mar on no es veu rés més que aigüa fins a l'horitzó i en totes direccions. Quin riu més increïble!!!.

A la coberta del vaixell hi fa un vent bestial i el sol és de justícia però val la pena no pèrdre't aquest espectacle preciós. És molt bonic.

A l'arribar a Siem Reap van apareixent barraques a la vora del riu, alçades sobre puntals de fusta i molt vida, molt moviment, canoes i barquetes carregades de gent i productes van amunt i avall, els nenes floten sobre cubells gegants i ens mostren serps enormes agafades pel cap, tothom ens saluda amb un somriure, no hi ha rés més bonic i saludable que un somriure.

A la nit, sopant amb una anglesa que he conegut al mig del carrer, he demanat pitó: una serp deliciosa cuita per mi mateix; ella ha menjat cangur.

Demà exploraré el millor tresor d'aquesta ciutat: els temples d'Angkor.

PHNOM PENH (CAMBODIA)

2009-11-21T07:52:00.000-08:00

La pitjor expressió de la naturalesa humana ha marcat el devenir d'aquest pobre i petit pais. Influenciat per els seu veis Tailandia i Vietnam, ha saltat d'una desgràcia a una altra fins al present, que sembla que ja amb democràcia vol recuperar-se i jo li desitjo vivament.

El terrorífic règim de Pol Pot i el seu Khamen vermell (règim ultra-comunista maoista, que va portar a terme un genocidi cruel amb més de 1,7 milions de morts) i la guerra amb Vietnam ha deixat escoll en els cambodians. L'espectacle de pobresa i de gent amputada per les mines és molt fort i molt trist. La història d'aquest país és trista.

Entro a cambodia des del Vietnam amb bus i el primer que em sorprèn és la gran quantitat de casinos a l'estil de Las Vegas (alguns no ténen rés a envejar) que hi ha a la frontera, al costat de xavoles i gallines, vaques i porcs. El paissatge és de camps d'arròs, enormes plantacions d'arròs molt extenses. Tot sovint, a peu de carretera s'alcen enormes mansions noves o en construcció d'un luxe desmesurat, insultant per el lloc on són. Les meves pel·lícules mentals em fan creure que són dels propietaris dels casinos, no sé si hi ha grans latifundistes però el rotllo dels casinaires m'és més divertit. Creuem el Mekong amb un ferry i ens dirigim a Phnom Penh, la capital. La zona turística està al voltant del Mekong i els seus vaixells turístics. Un passeig marítim molt nou recòrrer tot el riverside i a l'altra banda, els hotels i terrasses i bancs i botigues i amputats omplen les voreres.

Visito el museu del genocidi, una antiga escola convertida en presó d'interrogatoris i tortures: trist, molt trist... També visito els Killing Fields, on es duien a terme les execucions durant el règim de la barbàrie, calaberes, òssos,...: trist, molt trist...

Decideixo fer el que més m'agrada: caminar entre carrers, pèrdre'm per zones no turístiques, entrar a mercats atapaits, bruts, fer una cervesa en algun bar local, observar: tot és molt brut, les escoles estan plenes en dissabte, en una motoreta hi anaven 6 persones, els camions es desborden, hi ha molt trànsit, molta pol·lució, molt soroll, fa molta calor, les barberies són al carrer i els cabells corren junt amb la pols i les deixalles; enmig de tot, també hi ha cases molt luxoses que et fan mal de cor de veure-les: el luxe i la suntuositat, depèn de on, és molt desagradable. He vist un elefant per el carrer. Hi ha moltes escoles angleses i això es nota amb la gent, que el parla força bé. He vist nens del carrer, molts. Nens de 8 o 9 anys fumant, nenes molt joves amb Alains Delons decrèpits. Molts temples i cementiris i monjos budistes.

La ciutat és anomenada la Perla de l'Àsia; jo no sé quin carallot es va inventar això, però és un carallot!! A mí, però, m'ha agradat.

Demà a les 7 del matí agafo un vaixell cap a Siem Reap, per el Mekong.

La Pau és bona. Peace is Good, men!!!

DELTA MEKONG (VIETNAM)

2009-11-18T22:33:00.001-08:00

La visita al Delta del Mekong és una visita obligada desde Saigon. La meva, però, es converteix en una pesadilla de tour organitzat i lamentable. En un bus amb 50 persones i el típic guia de micròfon i acudit buscapropina, ara preparin càmeres per fer foto a la dreta, ara mirin a l'esquerra,... atrapat en aquell bus de jubilats i parelletes encantadores he pensat: Ohh my God!!!

El Mekong és un riu inmens que neix a la Xina i desenboca al Vietnam, atravessant 7 països. El riu en la seva desenbocadura crea un delta enorme d'aigües marrons que sembla ser que són molt propícies per la producció d'arròs, d'aquí surt l'arròs del segon pais exportador del món: Vietnam. També aquesta zona va ser escenari de la terrible guerra, imagino els charlies treient el cap de sota les tubies aigües o a banda i banda de riu amb els americans perduts, pensant amb Miss Saigon, així no es pot guanyar una guerra!!!

En el riu hi ha una gran activitat, tant pesquera com industrial i turística, està ple de vaixells extraient sorra del fons per subministrar les obres de Saigon, que s'està transfotmant urbanísticament, creant nous barris i infrastructures de comunicacions.

Ara tots al cayuco, alerta senyora no patini, d'un en un, en aquesta població es fan els caramels de coco: aquest és el procés. Pròbi'l, sí, aquest és amb ametlla. Aquí un cop acabats, compri'n com a record, son artesanals. Aquí una boa de 4 metres, qui es el primer a fer-se la foto? Vinga, tothom al cayuco que anem a dinar, quanta gent vegetariana? Les vegudes no estan incloses, vagi'n al servei abans de tornar al cayuco, en aquesta illa la gent cultiva fruita, tothom a seure a les taules: això és papaia, això és pinya, això... ara els volen fer una demostració de les cançons populars del poblat (Àààààla!!!), tornem amb canoa. Espero que hagin disfrutat!!!

En una de les moltes parades coincideixo en la taula amb un neozelandès i un galès que feien la mateixa cara de "oh my God" que feia jo, em pogut riure una estona de tot el show i conversar agradablement de molts temes, al vespre ho rematarem a Saigon.

El Mekong m'ha agradat molt, penso que per lliure o amb un grupet reduit i treient tots els reclams comercials és una excursió molt guapa i una bona experiència. Tornaré a veure el riu a Camboia aviat.

SAIGON (VIETNAM)

2009-11-17T06:53:00.000-08:00

No sé per on començar. Això és increïble. Quan arribes a Saigon, només sortir de l'aeroport, de la porta d'arribades, ja estas al carrer enmig d'una multitud festiva. Sorolls, crits i botzines. Fa una calor tropical, humida, i això determina a la gent i el seu caràcter, n'estic segur. Un cop al taxi, que em fot la primera astillada del dia, em començo a donar compte del trànsit. Els carrers estan presos literalment per les motos i les bicicletes, mils, milions m'atreviria a dir; en totes direccions i sentits, tocant la botzina constantment i esquivant cotxes, gent i altres motos.

L'hotel està en un carreró en forma de túnel, el típic carreró en el que normalment no et posaries però resulta que està ple d'hotelets un a tocar l'altre. Els carrers estan atapaits de gent, llestos més no poder que venen de tot. He comprat un Lonely Planet fotocopiada que és perfecta. La gent seu a les voreres amb els peus plans, el cul a un milímetre de terra i els genolls a l'alçada del clatell: una postura no apta per gent amb tots els tendons del cos curts, com jo. Acabaria panxa amunt com una tortuga.

Les noies de Saigon són extraordinariament guapes, les "Miss Saigon" porten uns vestits estampats sedosos que s'obren a l'alçada de les caderes i els cauen fins als peus per davant i darrera. Això els dóna una elegància exòtica. Tot és molt exòtic, és totalment exòtic.

Creuar el primer carrer és un exercici de superació inoblidable. Mires a la dreta i a l'esquerra i penses: no creuaré mai. Però amb un acte de valentia o d'inconsciència o simplement d'adaptació et llences al buit (com fer ponting). Amb pas lent però ferm vas creuant, atent, i les motos i bicicletes et van esquivant i passant per tots cantons...increible.

De nit, els carrers es converteixen en una orgia de llums, terrasses, bars, menjars, cerveses,... La gent menja al carrer, en terrasses o a la vorera amb la música de fons de les botzines i els motors de les motos.

La oferta sexual i narcòtica és abundant, agobiant per a un turista solitari com jo... S'ofereixen en moto, seguin-te per els carrers, assegudes a les terrasses, per tot arreu. Els que de dia t'oferien fer de guia o llogar-te una moto, de nit t'ofereixen marihuana o "ladies". Està ple de locals de marxa i de personatges com els de les películes del Vietnam... Ahhh!!! és que estic al Vietnam.

Després de sopar m'en vaig a dormir que demà aviat em passen a buscar per anar al delta del Megkong!!!!

GOOD MORNING VIETNAM!!!!

LOST IN HONG KONG

2009-11-13T22:30:00.000-08:00

http://www.youtube.com/watch?v=NVljvr545n8

Avui he perdut el meu 5è vol durant el viatge... teòricament hauria d'estar a Saigon però sembla ser que és difícil marxar de Hong Kong. Problemes amb el visat i el Consulat tancat fins dilluns.

M'he agafat un bon hotel al mig de Tot Hong i allargaré aquestes vacances. Les ciutats d'aquest tipus sempre són un petit descans del viatge.

HONG KONG

2009-11-12T07:30:00.000-08:00

Hong Kong és una mega ciutat atapaida. Atapaida de tot, edificis, cotxes, carreteres, gent,... Tinc la sensació d'estar en l'escenari d'una d'aquelles películes asiàtiques de xinos molt molt dolents i americans dolentíssims, que en qualsevol moment començaran a sortir lutxacos, navalles i corredisses entre carrerons de parades de menjars, cubells de basura tirats per terra, gats escapant-se a la carrera, els personatges amb camisetes imperio i tatoos de drags, ulleres de montura dorada i molta, molta gent pel mig. Els estrangers solitaris que es veuen per aquí són una espècie de despatriats amb la sensació de portar moltes marques al cinturó i segurement vàris cadàvers a l'armari.

La ciutat és una passada d'activa. Les zones que he vist, apart de la zona marítima on es pot veure tot l'skyline de Hong Kong, em semblen un autèntic centre de vici i corrupció. De consum histeritzat. Es pot comprar de tot i de tot a tots els preus. Les imitacions es venen al carrer en parades a cada cantonada; hi a moltíssima contaminació i trànsit però es nota que la ciutat té una força increïble, és un "vive como quieras" salvatge, un refugi perfecte per qui vulgui passar inadvertit o no ser trobat.

Tot està construit en alçada i molt atapait. Els edificis, la majoria son antics i destartalats, grisos o colors pastel, lletjos. Però també es troben construccions moderníssimes de disseny i els millors hotels amb torres infinites, de màxim luxe. Això no té rés a veure amb Xina, de fet crec que o en volen saber res. Aquí es respira un aire de llibertat molt diferent i enmig de totes aquestes moles d'edificis residencials córren cotxes de luxe per tot arreu.

La nit és especialment guapa a Hong Kong. És una ciutat de neons i de bullici nocturn, de bars, botigues obertes, restaurants de tot tipus, karaokes, clubs i saunes. El meu departament de I+D, que està molt actiu, em va fer entrar a una sauna on em van rebre, en una recepció enmirallada subterrànea i ultramoderna, un grup de "señoritas" amb tratjos jaqueta blau elèctric que li donaven a tot un aire de posmodernitat, de nau intergalàctica o de clínica de trasplants de personalitat o vés a saber de què. El fet és que un cop a dins, els "mossos" de vestuari em van guiar per tota la sauna: piscines de totes les temperatures, gimnàs, sauna seca, sauna humida, ordinadors, begudes, sucs, fruites, tombones, sales de descans,... vaja que aquesta gent en saben i molt. Després d'haver-ho provat ja tot i mig desmaiat per la sauna turca que em va deixar k.o. em van dur a la sala de descans on tres "sentoritas" intergalàctiques em van fer seure en la butaca més còmoda que he provat mai, em van tapar amb toballoles, em van plantar una tele de plasma a la cara i em van dur tot un seguit de fruites i sucs...jo no em volia moure d'allà. Al cap d'una estona em van venir a buscar per si volia el massatge ja, of course "señorita", llavors em van dur a la zona de massatges i una massatgista em va fer un massatge sensacional. Vaig sortir a la 1 de la matinada més fresc que una rosa.

LHASA (TIBET)

2009-11-08T18:53:00.000-08:00

La ciutat santa de Lhasa està a 3600 metres i rodejada de montanyes pelades, àrides, on es poden veure monestirs i tires de banderoles amb els cinc colors que representen els elements naturals (aigua, terra, foc, aire i núbols) i que són també la bandera del Tibet. El centre de la ciutat és un embolic de carrerons empedrats, bruts, de cases de portes obertes, de fum d'incens i de xemeneies, amb parades de menjar que fumejen, fruites i verdures entre gats i nens amb el cul a l'aire, avis asseguts i billars en racons perduts. Els locals de te es toquen l'un a l'altre i estan plens de gent conversant i fumant davant dels termos bruts i gastats de te dolç. El trànsit de bicicletes i rickshaws per els carrerons és intens; alguns nanus corren sobre patinets artesanals i tothom, absolutament tothom et saluda amb un "jalou" i un somriure alegre, bondadós, d'ulls brillants i dents desordenades. La gent viu al carrer. Al carrer hi ha vida.

Més cap al centre els carrers es fan amples i les parades es converteixen en objectes d'artesania relacionats amb els rituals budistes: banderoles, figures de budes i de taras, rodes de la pregària del món, incensos, màsqueres,... És en aquests carrers on la multitud de peregrins va resant en veu baixa, passant un rosari, fent rodar la roda de la pregària del món (sempre en el sentit de les agulles del rellotge), fent els exercicis de a cada pas agenollar-se primer i estirar-se després ben llargs a terra, amb la front totalment negra i la roba feta parracs. La banda sonora del carrer és la del "om ma ni ba maihum" i de fons el regateig de les venedores. Tot aquest espectacle místic i consternador, copsant, et deixa aturat. La barreja d'olors és molt intensa, la gent va desparracada amb tot el que tenen a sobre; veure iaiones descalces, brutes, amb les llargues cabelleres grises trenades avançant i tirant-se a terra davant dels cotxes, les bicicles, carros i gent és una cosa indescriptible. Les cues per entrar als monestirs són enormes i a la cua només se sent una pregària sorda, uniforme. Les lloses de davant dels monestirs estan gastades i negres per la fe indescriptible del fidels. La gran majoria van amb uns termos que contenen mantequilla líquida, llard. Són ofrenes que fan a cada capella, a cada buda, a cada estança,... La olor de la mantequilla cremada se t'impregna de tal manera que no te la pots treure de sobre...

El clima a Lhasa és dur, molt sec. Veus la gent amb la cara i les orelles cremades per el sol; a mí se m'han esqueixat el llavis com una cremallera ensangrentada i morada. Fa fred, a les nits molt, i l'alçada et provoca un malestar general com una angoixa en forma de pressió.

Tota la ciutat està presa militarment per l'exèrcit: a les cantonades, als terrats, als carrers,... La presència aberrant, indecent d'un fusell enmig d'aquesta gent humil, paupèrrima; la indecència de la porra amenaçant davant la iaiona estirada al terra pregant; el casc i les botes altives, prepotents són un espectacle abominable, asquerós,... potser tant com ho és la meva presència: de gallineta blanca amb la seva Nikon. Però a mí, la gent em somriu i em paren a parlar, a compartir, els sóc simpàtic. Aquests monstres no són simpàtics a ningú. A mi tampoc.

Visito cuatre monestirs: El Jokhang, el Sera, Palau de Potala i el Norbulingka. El temple de Jokhang data del segle VII, està al centre de la ciutat i és el que té més peregrins. M'impressiona moltíssim (potser perquè és el primer). En uns espais petits, densos, s'aglotina una multitud de gent que s'apila resant i fent ofrenes de mantequilla i diners i t'apreten i et rodejen fins a crear una fusió de cossos que es trasllada per les capelles dels diferents budes; la gent em mira amb curiositat i simpatia. Primer curiositat i després simpatia; responen al meu somriure amb una rialla esplèndida. La majoria són pastors i pagesos que probablement no han vist gaires blanquets abans. Si algú és maniàtic respecte temes d'higiène i d'olors segurament ho passarà malament. La visita acaba a la teulada del temple des d'on es pot veure tota la ciutat i la gent pregant a les portes del temple i al fons, el Palau de Potala, imponent, presidint-ho tot.

El segon és el Monestir Sera, que és enorme. hi viuen uns 800 monjos i agrupa tres escoles a l'interior. Hi ha menys gent però a l'interior es creen les mateixes aglomeracions. En un punt d'oració i devoció, mentre els monjos van omplint sacs dels grossos amb els bitllets deixats per els peregrins, em fan posar el cap en un forat a terra, sota la figura d'un buda. Amb el cap allà dins, mentre el monjo em va fent no sé què a l'esquena, intento demanar a alguna energia superior per els sers estimats. Passo una estona a les fosques en silenci mentre a fora m'apreten tot el cos... al sortir, i entre la rialla de tothom, el monjo m'agafa i amb el dit em pinta el nas i em dóna una foulard blanc que és una bendició segons la meva guia. La pintada del nas provocarà la rialla descarada, burlona, de tothom qui em creui la resta del dia...jajaja i jo encantat!!!

El Palau de Potala reuneix un conjunt de condicionants que el fan un lloc increible, amb un magnetiste total. Per començar, era la residència d'hivern del Dalai Lama, estar en les seves estances m'emociona. Té mil habitacions i està construit en alçada sobre la roca, ho domina tot. Acull les tombes dels Dala Lama, d'or macís, impressionants. La més col·losal és la del 5º Dalai Lama de 21 metres d'altura, or macís i pedres precioses. Es percep a Potala que estàs en un lloc que és més que un Temple o un Monestir... És un Palau que estant tan ple, està buid, i tot roda entorn aquesta buidor: l'absència del Dalai Lama dóna una força a aquest lloc i a tot el budisme tibetà increible. És una força indestructible e infinita doncs es sustenta en dos principis del budisme: la reencarnació i el Karma. Quan mori el 14è Dalai Lama es reencarnarà en el 15è i així eternament.

Pensant en tot això: en el pes de l'absència i amb què passaria si el Dalai Lama podés tornar, seria una cosa tan increiblement emocionant, he estat cantant dintre meu.

http://www.youtube.com/watch?v=NRRvECy2MTQ

L'últim monestir que he visitat és la residència d'estiu del Dalai Lama. Són uns jardins enormes, tranquils ara a l'hivern. La majoria de les estances són construides ja en el segle XX. Es poden veure les habitacions del 14è Dalai Lama tal com ell les feia servir, el seu tro, les estances de la seva mare quan ell era infant, la sala on es feien les reunions de govern amb els ministres... El pes de la història i la sensació d'estar en un lloc important cau sobre teu. He recordat molt la película "Set anys al Tibet" que ara vull tornar a veure doncs tot és com realment allà es descriu. A l'habitació del Dalai Lama hi havia una ràdio enorme regal de Nerhu.

Marxo del Tibet amb ganes de més. De tornar, de fer coses de montanya. La primera nit vaig conèixer dos granadins catxondíssims que marxàven l'endemà cap a Kathmandú amb bici... m'agradaria fer-ho: passar per la vora de l'Everest, els Himalaya, i recòrrer el Tibet tranquilament.

Abans de marxar he rebut una molt bona noticia de Manresa que m'ha alegrat molt i que comparteixo la felicitat amb ells. Enhorabona.

Ja a l'avió he sobrevolat el Tibet que és un país de montanyes i més montanyes, al sostre del món.

TREN DE BEIJING A LHASA (TIBET)

2009-11-06T00:55:00.000-08:00

Em desperto a les 5 del matí amb el reflex de la neu de les montanyes que creuem. Faig un salt del catre i començo a recòrrer el tren en soledat i silenci, tohom dorm. El paissatge, encara de nit, és al·lucinant; el meu altímetre marca que em sobrepassat els 4000 metres i la lluna ho il·lumina tot. Estic entrant a les montanyes del Tibet!!! Déu meu!!! Estic flipant i tant excitat!!...Al Tibet!!!

Rés importa les incomoditats del dia abans, rés importa que l'estació de Xi'an fós una cort de porcs, que el compartiment de 6 faci 2,5x1,5, que el meu llit estés desfet i encara calent, que els wc estiguin col·lapsats de matèria, que el llit sigui més dur que el Clint Eastwood i el Chuck Norris junts...rés importa perquè tot això són minúcies, coses totalment insignificants i evidentment rés comparable a aquest despertar.

Es fa de dia en una espècie d'altiplà enorme desèrtic, amb montanyetes nevades i llacs congelats, amb ramats de yaks i pastors que miren desafiants el tren monstruós que viola les seves terres. Passem a 5200 metres (i això ho pagaré a la nit amb el mal d'alçada).
Venir al Tibet m'ha costat força ja que Xina posa certs impediments i dificultats. Es necessita un "permit" especial i aquest només te'l concedeixen si contractes un tour turístic amb una agència xinesa, o sigui que surt car, lent i estas controlat. El tren és, per mi, la millor manera d'entrar al Tibet ja que avances amb el paissatge i convius amb els locals durant dos dies i realment val la pena.

Comencem a passar per poblats de pastors amb les banderoles típiques al sostre i vaig agafant consciència de que estic al Tibet!!! Estic al Tibet!!! jajajaja estic al Tibet i això em fa feliç!!!

Arribo a Lhasa destrossat per els dos dies de tren, m'espera la Maru que serà la meva guia i m'acompanya a l'hotel. Surto. Lhasa és deliciosament bruta, deliciosament desordenada, deliciosament caòtica i és per sobre de tot un lloc sagrat, una ciutat santa. Percebo la energia amb la gent resant per els carrers i això em penetra per tots els poros de la pell, m'emociono com un infant amb tot el que veig, sento, oloro,... No puc evitar compartir-ho amb qui millor ho entèn i qui més s'ho mereix.

TERRACOTA WARRIORS (XINA)

2009-11-03T01:56:00.000-08:00

Patrimoni mundial per la Unesco, diuen que la vuitena meravella del món... Sigui com sigui és impressionant, però el que més m'impresiona és el deliri humà, la paranoia o la esquizofrènia de qui promou aquesta barbaritat que esdevé amb el anys en meravella. El fet de que no estigués documentat també ho trobo màgic i et fa volar la imaginació cap a quantes coses més podem estar xafant de vés a saber quant i de quina naturalesa...

La troballa va ser increible: tot un exèrcit organitzat en rangues i en cossos d'infanteria i caballeria, tots a tamany natural i cadaú diferent del del costat...No n'hi ha cap d'igual. La precissió dels treballs és increible, la sola de les sabates, els rostres, les mans, els colors dels vestits, és realment una obra d'art. Si algú mai es pregunta què vol dir la expressió "treball de xinos" que vingui aquí i a la Gran Muralla i ho comprendrà perfectament.

SHANGHAI (XINA)

2009-11-01T19:17:00.001-08:00

Shanghai és una ciutat moderna, d'edificis imponents; rascacels de formes post-modernes que s'alcen per sobre de barris antics i desordenats, de roba estesa i pollastres per les voreres, d'olor d'orins i peixos de tot tipus, de tortugues i de cant de grills... Els contrastos són fantàstics i no deixa de sorprendre com just darrera d'un carrer comercial amb les millors marques del món, hi ha un carreró brut amb gent dormint sobre carros i extirpant pollastres sobre la vorera, a ple sol entre crits i escupits...fabulós.

Al vespre he trucat el Guillem de Barcelona i que viu aquí, m'ha tret a passejar en un via crucis de bars de moda en una nit de halloween on tota la colònia estrangera de Shanghai s'ha posat les seves més estravagants disfresses i han sortit a desenfrenar-se... El "Glamour Bar" és un lloc glamourós de setins i pianos, barres rodones i làmperas de llàgrimes victorianes, en una setena planta en vistes al riu i amb els rascacels il·luminats com a rerafons, el "Rouge" no s'hi podia ni entrar de tantíssima gent que ocupaba totes les escales des de la vuitena planta fins a la planta baixa... Al final en un altre modern bar hem coincidit amb un parell de mallorquines i una madrilenya amb qui ens hem escapat fins a un chinese night club, local people, fantàstic... Hem sortit de dia i bastant perjudicats... C'est la folie de la nuit!!! Shanghai surprise!!!

SUMMER PALACE -BEIJING (XINA)

2009-11-01T18:08:00.001-08:00

Dins de Pekin però a les afores es troba el Summer Palace, uns jardins enormes amb un llac fantàstic i ple de construccions templàries que era la residència d'estiu dels emperadors.

Avui és un enorme jardí on passejar i relaxar-se; està ple de gent fent footing i passejant, una espècie de boira baixa, de bruma, li dóna a l'entorn un aire enigmàtic, com de passat.

En un raconet del jardí, a la vora d'un estanc he trobat un pintor, inconscient de que era ell el millor paissatge.

LA GRAN MURALLA (XINA)

2009-10-29T02:19:00.000-07:00

Una de les mes grans obres de la humanitat, es va comencar a contruir el segle V aC i es va acabar el segle XVI dC. L'objectiu de la seva construccio era la proteccio dels pobles barbars del nord, pero finalment van acabar passant al segle XVII i es que les fronteres... L'aigua nomes es pot parar temporalment pero al final sempre passa.

Em feia tanta il.lusio estar a la Gran Muralla!! Faig un "madrugon" i em passen a buscar amb un minibus amb el que fem tota una escombrada de gent a les portes dels seus albergs, encara de nit. Ens recollim tots dins d'un autobus gran i al cap de 2 hores arribem al peu de la Gran Muralla, en el tram de Jinshangling. Farem un trekking de 10 kms fins a Simatai per sobre la muralla. Els Deus volen que el dia sigui esplendit i que es encara millor: que no hi hagi ningu. En molts trams caminem sols el grup capdavanter, que som un america, un irania, una holandesa, una alemana i un servidor. Ens avancem en un trekking dur, d'escales de pujada i baixada. El paissatge es impressionant, la serp de pedra que recorrer les montanyes i que et deixa sense aler tot sovint es va trencant amb torres imponents, moltes d'elles sense restaurar -en passem unes 40- i puja i baixa per la serralada infinita partint el paissatge amb "dins" i "fora". Aquesta es la funcio de les muralles.

L'experiencia d'estar aqui es increible, la llastima es que no tenim la capacitat de donar-nos compte del valor real que tenen les coses, de l'esforc i sacrificis que ha requerit, de com es poden portar tantes tonelades de pedres i crear aquesta obra faraonica, de com es pot organitzar la logistica de l'alimentacio i tots els subministres primer als constructors i despres als soldats, de la sang que ha vessat la la Muralla,... Ens limitem a reconeixer una obra esteticament preciosa i que intuim col.losal, per cert, hi ha gairebe 6.000 kms de muralla... i es que en gairebe en 20 segles es pot fer molta feina.

A 'acabar el trekking trobem una tirolina llarguissima sobre un riu i no ens podem estar de tirar-nos, jo em tiro amb la Daniella, una alemana deliciosa amb una timidesa dolcissima; nomes en el buit, penjada del meu arnes, s'ha desbocat en uns crits i unes rialles que m'han semblat sensacionals.

BEIJING (XINA)

2009-10-28T06:43:00.000-07:00

A l’arribar a Beijing la primera impressió se l’emporta l’aeroport, enorme amb un sostre de vigues i plaques metàliques que és un cel, infinit. Per anar a buscar les maletes et porten en tren.
Segueixo les instruccions dels del hostel per arribar i, evidentment em perdo. Finalment trobo el carrer del hostel, tot el barri és un conglomerat de carrers de gossos, runes i pols, tinc la sensación d’estar a l’Habana Centro, bicicletas per tot arreu i cotxes en doble sentit en un carreró mig sense asfaltar on només en passa un. I estic al centre de Beijing!!!

El hostel està de conya, és un alberg de gats i patis interiors que està molt net i hi ha un ambient molt relaxat.

La plaça de Tiananmeng és de dimensions enormes, amb grans pantalles on passen desfilades militars e imatges dels líders polítics i militars i propaganda dels Jocs Ol'impics. Per accedir-hi has de passar contols de metalls i hi ha barreres per tot arreu. Estar al centre és molt especial. Just davant hi ha l’entrada de la Ciutat Prohibida, que és preciosa però que m’ha causat una sensación d’agobi increible…És una aglomeración de gent terrible, en un lloc tan bonic i especial la gent, com sempre, ho espatlla tot… I no serà que no tenen espai –a les places hi caben més de 90.000 persones- però posen barreres i fan passar a tothom per caminets estrets i en doble sentit, mils i mils de persones xafant-se, apretante-se i cridant, cridant molt. El xinesos criden, també escupiexen. Això del sipis és bastant impressionant; ténen dues modalitats: la més escandalosa és amb la que fan pujar el moc de la gola a la boca mitjançant el típic soroll de rascat, giren una mica el coll i expulsen el gargall, l’altra és la que no fan pujar el moc a la boca sinó que directement es tapen una fosa nasal i fan una bufada cap a fora i treuen el moc pel nas… Tot plegat fa que el terra estigui ple de gargalls i que estiguis pendent dels sorolls dels que estàn a la vora perquè en qualsevol moment el deixen anar i no els preocupa massa qui hi ha per allà al costat… M'esta agradant molt Xina.

Demà vaig a fer un trekking a la Great Wall!!!

TOKYO (JAPÓ)

2009-10-25T01:12:00.000-07:00

Tokyo em sembla una ciutat fascinant amb tots els seus contrastos: els excessos i l'ordre.

La capital de la segona potència econòmica del món té més de 12 milions d'habitants en una superfície relativament petita. El ritme de vida és intens i la contaminació acústica és molt alta; ells no criden mai ni parlen alt però a la que els dónen un micro... tot xerra aquí: les escales metàliques, les màquines expenedores, els trens, les estacions, els aparadors, ... Els trens i els metros són espectaculars, llarguíssims i sempre plens i puntuals d'una forma insultant.

La ciutat es divideix en zones i cada zona es distingeix per alguna cosa concreta com el barri electrònic, el financer, els comercials, els bohemis,... també hi ha punts de trobada de freaks i parcs temàtics, apart de temples i jardins. Hi ha de tot i força!!

He dinat en un restaurant temàtic de manga on les cambreres van vestides de col·legiales manga (és tot un rotllo això de les col·legiales... Un rotllo malatís vull dir.) i es dediquen apart de servir al client amb sumisió, a donar-li conversa ja que per elles és com el professor... ¿...? Una història molt rara i molt feaky ja que a més cantaven cançons de dibuixos animats i feien coreografies; a mí em va dedicar el plat després de fer-hi un dibuix a sobre amb ketchup.

Només passejar per Tokyo ja n'hi ha prou per no aburrir-se; tot és molt intens, la quantitat de gent, d'edificis, de botigues, de trens, de tot.

Com és l'últim dia a Japó he decidit tallar-me els cabells i aquest és el record que queda de la meva personalitat perduda, ja tirada per terra i a punt de ser escombrada... Quins rínxols!! Quina nostàlgia!!!

HOTEL-CÀPSULA A TOKYO (JAPÓ)

2009-10-22T02:18:00.000-07:00

Abans de venir a Japó tenia clar que una de les coses que volia fer era dormir en un d'aquests curiosos hotels.

Són hotels destinats a donar un racó on dormir als tardaners de la nit, als tancabars, lo bé que m'anirien a mi a Barcelona... La primera impressió és evidentment la de que estàs a la morgue d'un hospital o directament en els ninxos del cementiri, però de seguida t'adones de totes les coses bones d'aquest lloc. Normalment és només per homes però aquest tenia dues plantes destinades a les dones. La última planta són els banys, tots acristllats i des d'on mentre et dutxes i banyes veus tota la ciutat...i tota la ciutat et veu a tu.

Ja a dins la càpsula, la meva era la 5004, tens tot un dispositiu de comandament de ràdio, televisor, alarma, llums, vaja...que un s'hi troba fins i tot bé allà dins. No sé com ha sigut la nit de moguda doncs jo vaig caure rodó i no m'he enterat de res...he dormit com un tronc. Fantàstic.

MONT FUJI (JAPÓ)

2009-10-22T01:52:00.000-07:00

L'estampa del Mont Fuji és imponent, amb el seu con perfecte i el cim empolsinat per la neu. Arribo de nit i el veig perfectement però no el puc fotografiar. Al matí uns núvols el tapen i segueix amagant-se del meu objectiu... Faig una excursió de 2 hores d'autobús per arribar a la 1ª estació i allà agafo un altre fins a la 5ª. En el segon autobús conec a una noia catalana. Fem junts una excursió per el Fuji que és molt agradable, de fet ens ho passem de conya parlant i parlant. El dia és fantàstic i podem veure per sota nostre aquells núvols que a baix molesten però aquí són preciosos.

La casualitat fa que al vespre, ja a Tokyo ens retrobem per el carrer i així podem acabar la nit amb unes cerveses en un bar bornià o ravalià on les taules són caixes de peix i els taburets caixes de cervesa, abans d'anar a dormir a un hotel-càpsula. Ella marxa demà al matí cap a Barcelona però tot seguit se'n va cap a Sudamèrica. Ha decidit fer un canvi, tenir temps per ella mateixa, viure la seva pròpia vida. I ho fa amb coherència i serenitat, és una persona molt viatjada i amb el cap a lloc, i amb una conversa rica, alegre i inteligent. Ha estat un plaer.

KIOTO-OSAKA-NARA (JAPÓ)

2009-10-20T02:02:00.000-07:00

El triangle format per aquests tres punts és probablement el més concurregut per els turistes a Japó. Els separen distàncies molt curtes amb tren i són tres destins de gran interés.

Kioto és una ciutat fascinant que alterna els seus temples i els moltíssims carrers i carrerons estrets, de cases antigues i cables i transformadors elèctrics per tot arreu, amb una part moderna comercial i bulliciosa... No es pot oblidar el barri de Gion, el barri de les geishas on encara avui és possible veure'n per els carrers quan es dirigeixen a alguna cita o en tornen; en aquest barri, també de carrerons, està ple de botiguetes d'artesania i antiguitats i per la nit és un centre d'oci.

Osaka és una gran urbe amb pintes de postmodernitat, amb moltíssims panells publicitaris als edificis que combinen amb petites parades de menjars i botigues d'electrònica, és un centre molt actiu i molt distret per al turista.

Nara és tot el contrari de Osaka, una ciutat petita i tranquila on sembla que la vida passi lentament, multitud de temples i entre ells, el de Töda-ji, l'edifici de fusta més gran del món que és preciós però que el seu millor tresor està a l'interior: un buda de bronze de 16 metres d'alçada que és impressionant.

Estic tenint al Japó unes sensacions contradictòries ja que per una banda tot és molt bonic i interessant, però per altra banda a mí no m'està arribant de forma que em causi sensacions especials... La diferència cultural és molt gran i hi ha una espècie de mur invisible però que es percep que sembla inquebrentable, de totes maneres algunes vegades hi ha gestos que semblen que trenquen aquest mur, gestos meravellosos que creen moments màgics com quan una senyora en un tranvia em regala un caramel amb un somriure o un home em fa portar un plat de sashimi i una gerra de sake en un restaurant i quan marxa tan sols em diu "Wellcome to Japan", però a continuació es torna a reconstruir aquest mur... Són sensacions que tinc i que fan que em senti sol i aburrit, no passen massa coses extraordinàries; és un país tremendament organitzat on la gent no surt de la línea establerta, fins i tot al terra de les voreres està marcada la línea de color groc per on s'ha de caminar, les cues al semàfors, a les andanes dels trens, tot és ordre, silenci, els mòvils no sonen (malgrat tothom n'està fent servir un sempre), tot és molt curiós... Tinc ganes de canviar de país. He avançat la sortida i marxo cap a Beijing el dia 26. Avans però visitaré el Fuji-San i passaré quatre díes a Tokyo.

HIROSHIMA (JAPÓ)

2009-10-15T21:57:00.000-07:00

1945. Agost. Dia 6. 08:15. Una bomba de calor. Una llàgrima d'odi que representa la tristesa de tots els homes de tot el món cau al centre de la ciutat. Aniquilació total, mort, desesperació, dolor, inhumanitat.

El Museu Conmemoratiu de la Pau (el museu de la bomba atòmica) t'explica amb pèls i senyals l'abans, el durant i el després de l'explosió. Tot és desolador. Veig en el museu les fotos de líders mundials que l'han visitat i fan la mateixa cara que faig jo, la mateixa cara que fa la senyora que tinc al costat, la mateixa cara que feia quan vaig visitar, ja fa molts anys, el camp d'extermini nazi d'Auschwitz.

El punt de l'epicentre de l'explosió (que va acumular temperatures superios als 3.000ºC) s'ha convertit en el Parc Conmemoratiu de la Pau. Allà s'hi troba el museu de la bomba atòmica, la cúpula de la bomba atòmica -recordatori de la tragèdia, Patrimoni Mundial per la Unesco-, la flama de la pau -que només s'apagarà quan no quedi ni una sola arma nuclear sobre la terra-, i el monument per la pau dels nens, inspirat en el cas de la nena Sadako Sasaki, que va agafar leucèmia anys després de l'explosió i, seguint una tradició japonesa segons la qual es creu que els desitjos d'una persona es fan realitat, va decidir fer mil ocellets de paper. Va morir abans d'acabar-los però els seus companys de classe els van acabar i encara avui hi ha cua de nens que porten a diari ocellets de paper al monument, fan una proclama per la pau, canten i fan la ofrena. Veure-ho és realment emocionant. Recordo inmediatament que vaig llegir un llibre fa molts anys que es deia "Sadako vol viure", oblidat en algun racó de la meva memòria. Serà segur una relectura quan torni.

Hiroshima és avui símbol de la pau mundial, de la lluita per el desarmament nuclear al món. Els països que tenen oficialment armament nuclear són els Estats Units, Anglaterra, França, Rúsia i la Xina. Però també han fet probes nuclears i en tenen armes la Índia, Paquistan i Israel. Queden a Hiroshima 125.000 supervivents de la bomba, testimonis reals dels fets. Sembla que fa molt tems però en realitat són només 64 anys, són els nostres pares i avis, els nostres germans orfes... També els que van disparar.

"Rés tornarà a créixer en 75 anys" es va dir llavors (hauríeu de veure la ciutat avui!!), però a la primavera següent la vida s'obria pas a la mort i sortien les primeres plantes, les primeres flors... Prometeu va arribar a temps a tancar la capsa de Pandora i va deixar ja per sempre l'esperança per els homes. L'esperança, l'únic que dóna sentit a la vida, l'únic argument comú de totes i cada una de les religions que han existit, exiteixen i existiràn sobre la terra. L'esperança de no tenir que construir més museus com aquest i com el d'Auschwitz.

TAKAYAMA (JAPÓ)

2009-10-13T23:45:00.000-07:00

El camí que et porta a Takayama ja t'insinua que vas a un lloc diferent, especial. El tren passa per un canyó d'altes montanyes amb un riu esmeralda que serpenteja sota teu; es van creuant ponts fins que el canyó s'obre en una vall ampla i extensa on es van deixant enrere pobles de cases de fusta i pil·les de llenya.

M'instal·lo en un temple budista encara més xulo que el de Nagano. Aquí tinc una habitació individual amb vestíbol inclòs que és una passada. L'habitació, que s'obre per els quatre cantons i té una estufa de querosé, dóna a un pati interior que és un jardí japonès, l'equivalent d'un claustre. El temple disposa d'una sala de meditació i oració i no hi ha toc de queda. Què més vull!!!

Takayama és una ciutat diferent, els carrers de cases antigues de fusta estan cuidadíssims i tot ple de sales d'art i comerços d'artesania. La oferta gastronòmica és àmplia i variada i molta gent parla anglès; és una ciutat turística ja que a més disposa de multitud de temples i cada racó guarda un tresor per descobrir.

NAGANO (JAPÓ)

2009-10-12T03:57:00.000-07:00

Al marxar de Yamagata em trobo a l'estació de trens a dues geishas a qui demano de fer-se una foto... em regalen dues postals amb les seves fotos i noms i em fan repetir els noms en japonès: es fan un fart de riure i penso que vés a saber què m'han fet dir, però el dia comença divertit i bé.

Nagano és famosa per haver estat capital dels Jocs Olímpics d'hivern del 1998, tant que els costa a alguns països endur-se unes olimpíades i Japó en té dues d'hivern... Però el que realment val la pena de Nagano és el temple de Zenkö-ji, impressionant, on hi ha la primera imatge budista que va arribar al Japó l'any 552 però fa 37 generacions d'emperadors que ningú no la veu, està guardada i només se'n treu una còpia cada 7 anys... Tot plegat li dóna un misteri que fa que sigui centre de peregrinacions i aglutina totes les sectes del budisme. El conjunt templari és preciós i hi ha una gran aglomeració de gent al seu voltant durant el dia, però quan cau la nit es queda sol i és llavors quan realment es pot disfrutar dels seus silencis i de la seva bellesa, a més a les 7 de la tarda -ja negra nit- es fa una cerimònia oberta al públic i no hi ha gairebé ningú, està molt bé.

M'intal·lo a dormir en un alberg que és un antic temple que forma part del conjunt de Zenkö-ji, quan hi arribo no hi ha ningú i m'expliquen tot allò que ja sé del toc de queda i tota la història... Estic en un dormitori compartit que no comparteixo amb ningú i que em causa una impressió espectacular, doncs passar la nit en un temple budista de més de 200 anys en una sala enorme només amb el meu tatami al mig és una experiència força singular. Les energies deuen ser molt bones doncs he dormit gairebé 11 hores!!! Pel matí coincideixo prenent el te amb una parella francesa, una d'holandesos i una noia de Castelldefels -no sé on coi han dormit- que també eren a l'alberg-temple. Poder parlar anglès, francès i castellà ni que sigui per poca estona m'ha causat un gran plaer.

Els hi he explicat que Japó m'està decepcionant una mica i que la causa d'això crec que és per el fet dels precedents. Porto tant temps seguit viatjant i veient coses meravelloses, que la memòria inmediata encara té molta força, i malgrat que rés es pot comparar el que sí és comparable és la impressió que a un li causen les coses, com a un li afecta en els sentits un descobriment. Per això quan vaig veure el llac de Toya-Ko no em va semblar gran cosa ja que no fa gaire vaig estar al Lago Atitlan a Guatemala o el Titicaca entre Perú i Bolivia, i després a Nova Zelanda veient llacs que eren miralls on veies el món reflexat. Els temples són preciosos però no em posen la pell de gallina com Chichén Itza o Macchupicchu, i no és que estigui predisposat a la comparació, tot el contrari, intento estar el màxim de porós i receptiu amb el present i no penso en el passat, però quan reflexiono arribo a aquesta conclusió.

Agafo un tren panoràmic local que em porta a Yudanaka, una petita ciutat balneari plena de Onsens (spas) i després d'un bus i una caminata arribo a la casa dels micos de la neu. Ara no hi havia neu però de micos tants com vulguis per tot arreu, són tota una atracció i els petits molt simpàtics.

YAMAGATA - YAMADERA (JAPÓ)

2009-10-10T05:42:00.000-07:00

Arribo a Yamagata a la gran estació (cor de la ciutat, "as usual") i trobo una ciutat molt tranquila, vaig a sopar a un japonès on el propietari, molt amable, em recomana un plat que no puc recordar el nom però que consistia en una olla de verdures i bolets que em van deixar amb els fogons sobre la taula, un plat de bacon i diferentes salses; el procediment consistia en agafar un tros de bacon i posar-lo a bullir amb les verdures i els bolets uns segons, llavors treure'l i posar-lo en una tassa de salsa i a continuació menjar-se'l. Em va agradar molt i no vaig deixar ni una fulla d'enciam bullida. El sake entra molt bé i sembla fluix, però al tercer o quart glop ja veus que allò de suau, rés de rés...

En el tren de Yamagata a Tendö conec la Junko que ha viscut a Londres i ha estat a Barcelona. M'explica que això és un aburriment i que no veu l'hora de fotre el camp; jo he anat a Tendö per comprar uns regals i m'acompanyen en cotxe ella i la seva mare -una pagesa nipona de galtes rossades i ulls bondadosos- a la botiga en qüestió, no trobo el que buscava i m'aconsella que per aprofitar el dia vagi a Yamadera, diu que és lo únic que té una mica d'interès per aquí. Deixa la seva senyora mare i em porta en cotxe fins a Yamadera, un conjunt de temples de mitats del segle IX repartits per la montanya, entre camins i pedres escarpades, tot plegat és molt bonic i un lloc molt especial.

CHUSÖN-JI i MÖTSÜ-JI (JAPÓ)

2009-10-08T04:14:00.000-07:00

Després de 9 hores i 5 trens arribo a Hiraizumi, un poblet rural i tranquil que té al seu voltant els conjunts de temples de Chüson-ji i Mötsü-ji, ambdós de l'any 850. Són temples budistes preciosos enmig de camins i llacs, és un lloc molt bonic.

El temps no acompanya, plou. Passa un tifó per aquí i el vent i la pluja son forts, per sort a l'hotel hi ha un Onsen (spa) on puc fer la cerimònia del bany japonès i recuperar forces.

Per sopar he anat a menjar sushi a un restaurantet on el propietari, totalment emocionat, m'ha preparat el sushi allà mateix davant meu amb una agilitat i rapidessa increible. Puc assegurar que no hi ha cap restaurant a Barcelona, per car que sigui, on es pugui menjar millor sushi. En un compartiment del restaurant hi havia un grup sopant que m'han fet la vetlla -jo sopava a la barra-, durant tota la estona he tingut algú assegut amb mí fent-me companyia i generant onomatopeies, que son molt enganxadisses i ara ja estic jo també amb els aaaahhhh, eeeehhhhh, oooohhhhh.... i de cop i volta fent tímids aplaudiments amb la punta dels dits mentre els canells no es separen... Quina llàstima que no ens entenguem gaire!!!

SAPPORO (JAPÓ)

2009-10-06T04:27:00.000-07:00

A la llunyana i més gran illa del Japó, Hokkaidö, es troba Sapporo, famosa per haver albergat els Jocs Olímpics d'hivern del 1972. És una ciutat gran i espaiosa, sembla més ordenada que Tokyo.

La ciutat gira entorn de la gran estació de trens, metro i busos on es troben a les plantes subterràneas galeries comercials, restaurants, de tot... Aquesta és una època extranya ja que aquí la època forta és l'hivern per les seves estacions d'esquí. Destaca un barri bohemi i de marxa que es diu Susukino i que en realitat és un "Red Light District" modern amb grans edificis que són grans bordells i ple de restaurant i bars. Per la nit està molt animat; vaig a sopar a un restaurant on estava sol i les dues cambreres van embogir amb mí, no corren massa occidentals per aquí i sóc conscient que sóc una persona totalment exòtica!!. Em van posar el Julio Iglesias i van repassar totes les fotos de la càmera amb totes les onomatopeies possibles cada cop que passaven una foto "ooooohhh"..."aaaahhhhh"...Total, que al marxar ens vem fer una foto que en tres segons ja la tenia en paper fotogràfic i em van regalar un marc de vidre per enmarcar-la.

La ciutat em decepciona per el fet de tenir la sensació de que no hi ha molt que veure, a més el problema de l'idioma aquí és majúscul. Les comunicacions cap a les zones interiors també son dificultoses ja que el tren arriba a les ciutats i després has d'agafar busos, però les indicacions i horaris són en japonès i la gent no parla anglès... Total: una desesperació.

He anat a Toya-Ko, una zona balneàrea que tothom m'havia pintat de forma meravellosa, amb un llac preciós i volcans però a mi no m'ha impressionat gens i m'ha semblat un lloc aburridíssim; no hi havia absolutament ningú ni res a fer, només alguns avis i algunes famíl·lies passejant i sucant els peus en unes fonts termals expresses per aquesta finalitat i repartides per tot el poble.

Demà marxo de Hokkaidö.

TOKYO, PRIMERES IMPRESSIONS... (JAPÓ)

2009-10-02T23:59:00.000-07:00

Tot és molt intens, els problemes de comunicació i de comprensió son el primer xoc al arribar a Japó. Comprenc ràpidament que l'anglès no és suficient... La Kaori, una executiva nipona (First Class) que venia de Sydney, m'ajuda a orientar-me i m'acompanya fins al meu tren. El tren es va omplint fins a la bandera i constato que hi ha molt pocs occidentals, de fet no n'hi ha cap.
A l'alberg, constato que les normes son estrictes: quan ja he pagat les dues nits em comuniquen que a les 23.00 hi ha toc de queda, es tanquen les portes i qui no hi és es queda fora; al mateix temps a les 10 del matí has de marxar de l'alberg i no pots tornar a entrar fins a les 15.00 per neteja. M'entra un "sentimiento cárcel" terrible i el meu instint és de "aquí no em quedo" però trago i m'adapto... Com a revenja vaig al excusable de l'alberg i constato que estic assentat sobre una nau espacial, tenir les posaderes calefactades és molt agradable, després tot el cerimonial del xorret tebi,...etc...etc...
Deambulo per els carrers del centre i observo. Es generalitza una forma de caminar que consisteix en que las noies caminen amb els peus mirant endins i els nois amb els peus mirant enfora. Alhora tots articulen els genolls de forma amortiguada i la majoria son garrells, potser aquesta és la raó per la qual els vells estan recargolats com alsines centenàries. La gent és alegre i simpàtica, i són sense cap mena de dubte, encantadors. Les sales recreatives, n'està ple, s'omplen de gom a gom de gent de totes les edats, gèneres i condicions jugant compulsivament, enmig d'un soroll ensordidor, totalment absorts del món (estàn en el seu, de món). Mai havia vist tantes reverències i cops de cap des de que va venir el Bush a Espanya i el va rebre el Piqué.
Les noies joves, i les no tan joves, vesteixen faldilles curtíssimes amb mitjes a l'alçada dels genolls, algunes per sobre i altres per sota i amb sabates de talons dos números més grosses del que necessiten, entre la gent més jove les fisfresses son habituals: és gent divertida. Tot és un impacte i estic com emocionat i content, m'hi sento bé. L'amabilitat i les rialles dónen molt bona energia.
Ara, des del punt de vista occidental és una autèntica ciutat de freaks, un circ, i a mi m'encanta.
A l'habitació de l'alberg han aparegut, per separat, 3 homes de negocis amb els seus tratjos i maletes que s'han passat la nit tirant-se pets i que abans de dormir van estar no sé quanta estona xuclant i rexuclant fideus i sopes...Per cert, plou.

SYDNEY (AUSTRÀLIA)

2009-09-30T23:16:00.001-07:00

Superada la grip, surto de l'alberg com les cries de l'ós surten de la cova per primera vegada, estic feliç. El dia és calorós, cau una solana que et deixa fregit i la gent camina per el carrer com es camina els primers dies de primavera, contents d'anar lleugers de roba i amb l'energia del sol que carrega les pil·les a tope.

Sydney m'agrada, edificis d'oficines imponents, el monorail per sobre de la gent creant escenes de Blade Runner, tot barrejat amb alguns edificis victorians. Parlant de la Reina Victòria hi ha una estàtua seva impressionant just davant de les galeries comercials Queen Victoria -elegantíssimes- donada per el poble irlandès al poble australià... somric interiorment i penso quin descans els va quedar als irlandesos al trobar aquesta excusa per desfer-se del coi d'estàtua del coi de Reina Victòria...jajaja, ja sabem com estimen els irish als anglesos...

He arribat fins al port i he agafat un transport acuàtic que m'ha permès veure l'edifici del teatre de la òpera des del mar i tot l'skyline de Sydney i algunes platges properes.

La René m'ha dit que la tormenta de sorra va ser increible, que tot era vermell, el cel, l'aire,... que feia molta por. M'ha demanant si m'agradaven les noies japoneses sexys, li he dit que sí i m'ha contestat que em calci.

TANCO PARÈNTESIS...A SYDNEY (AUSTRÀLIA)

2009-09-28T01:05:00.000-07:00

Ahir van marxar el Toni i el Xavi, hem estat junts tres setmanes; tres setmanes que han sigut un parèntesis, unes vacances dins del viatge, un dia en un parc d'atraccions: divertit, despreocupat i relaxat.
Viatjar en grup o fer-ho sol són dues coses totalment diferentes. Els grups són, en general, cercles tancats, sistemes proteccionistes.
La gent viatgem en grup bàsicament per seguretat i per no sentir-nos sols, però deixa molt poc espai al viatge personal: l'individu és grup, el grup decideix i protegeix, i l'individu es relaxa. Per mi el millor viatge és el canvi personal, el viatjar tú mateix d'un lloc a un altre en quant a la manera de pensar i de sentir, i viure aquesta experiència de forma conscient i poder-ho fer, a més, viatjant en el temps i en l'espai és una passada, conèixer gent diferent i sentir-se part, ni que sigui d'espectador, d'un món divers sense els lligams inmediats a un referent llunyà (casa i entorn). És per això que tanco parèntesis: perquè els fils conductors a la realitat quotidiana, cultural i social, han marxat i jo em torno a integrar al món.
Aquest matí he arribat a Sydney amb una grip de cavall. Aquesta és la meva més gran preocupació, quedar-me enfebrat al llit aquí amb la psicòsis aquesta de la pandèmia... rés més em fa por. Em prenc medicaments per baixar la febre i fer veure que faig vida normal, això també és un viatge doncs mai abans havia près medicament per baixar la febre, el cos ja crea les seves pròpies defenses.
Estic amb moltes ganes d'anar al Japó, marxo el dia 1 d'octubre i entro per primera vegada a la meva vida a la cultura asiàtica, estic emocionat!!!

MILFORD (NEW ZEALAND)

2009-09-22T16:14:00.000-07:00

La carretera de Ta Anau a Milford Sound és un espectacle per la vista: rius, montanyes nevades, allaus, llacs i uns colors preciosos. Atravessem un túnel cobert de neu i estret com una mala cosa i apareixem al Milford Sound, un racó de món que és un fiord, un cul de sac que dóna al mar i que inspeccionem amb un creuer que ens permet veure caigudes d'aigua, foques, dofins i uns passatges preciosos enmig d'un aire gèlid que s'ens posa per tots els racons del cos.

És en aquesta zona on hi ha el Milford Track, el que diuen és la millor caminata del món. Degut al risc de desprendiments i d'allaus no el podem fer sencer (4 dies) i decidim fer-lo només de dos, la caminata és de 45 kms, creuem amb una zodiac el fiord fins a l'inici del trekking i el primer dia el temps és esplèndit i després de caminar durant més de 6 hores travessant rius, veien llacs com miralls i caigudes d'aigua impressionants arribem al refugi, que no hi ha ningú i fem una extensió de 3 hores més fins a veure unes caigudes d'aigua de més de 500 metres!!! De nit al refugi sopem unes llaunes d'espaguettis i de mongetes que normalment les donariem als gossos i ara semblem gossos que ens acaben de donar aquestes llaunes... són així aquestes coses.

Ens despertem plovent i el camí de tornada és un fanguer constant, quedem calats fins al moll de l'os, caminem 6 hores fins arribar al punt de la zodiac que ens tornarà a creuar el fiord, estem esgotats i molt satisfets, ha sigut molt guapo, preciós.

HELISKI (NEW ZEALAND)

2009-09-15T18:43:00.000-07:00

"HELISKI":Paraula mítica per a qualsevol esquiador, allò que un dia s'ha de fer!!! Doncs avui ha estat el dia...

L'emoció corre per el cos quan t'acostes a l'helicòpter i ja es fa sublim quan sobrevoles les montanyes nevades i escarpades, a l'arribar al cim, l'helicopter fa un gir de 360º en horitzoltal que em posen els quatre pels de punta, Déu dels cels!!! Quina impressió!!! uns segons en horitzoltal sobre el precipici amb el soroll del tacatacatac de les hèlices, l'adrenalina corre per les venes i el pilot clava l'aparell en el punt més alt. En pocs segons ja hem saltat de l'helicòpter i agenollats esperem que s'enlairi per quedar-nos sols amb un silènci fantàstic al mig del món, la montanya és nostra!!! Repetirem aquesta operació 5 vegades, que són els descensos que hem fet, per tots els vessants.

La neu no era la esperada, aquí és final de temporada, però la experiència ha estat fascinant, ens hem divertit com criatures i a la montanya l'hem tractada com es mereix, amb respecte i sensualitat, l'hem acariciada per tots els seus contorns amb amor i passió i l'hem desvirgada.

WANAKA (NEW ZEALAND)

2009-09-13T03:33:00.000-07:00

Capital de l'esquí junt amb Queenstown, Wanaka és el punt de partida a vàries estacions i lloc d'inici del famós Heliski!!! Voreja el poble el imponent llac Wanaka i totes les montanyes del voltant la deixen al mig d'una vall preciosa.

El Toni i el Xavi decideixen anar a esquiar i jo aprofito per tornar a les andadas, mai millor dit, i me'n vaig a fer un trekking fins a la montanya Roy. Es tracta d'una pujada continuada i bastant dura que em deixa el record de dues ampolles als peus però el millor record encara de les vistes sobre el llac i les altres montanyes del voltant, la caminada ha estat de 4,5 hores, i durant aquest temps he pogut tornar a les meves introspeccions i pensaments que potser més endavant relataré. El dia ha estat esplèndit i l'hem culminat amb una cervesa king size al localillo de moda, amb dj's a l'aire lliure i un fred que pelava, avui dormirem plans!!!

FRANZ JOSEF (NEW ZEALAND)

2009-09-13T01:52:00.000-07:00

A la costa oest de la Illa Sud, en una zona gairebé sempre plujosa, es troba el glariar Franz Josef, diu una llegenda maorí que el glaciar son les llàgrimes congelades d'una noia que va perdre el seu amant...

El glaciar, inmens, es presenta després d'una caminada per el seu riu de desglaç, avança a 1 metre el dia i a algunes vegades fins a 5 metres diaris. És molt impresionant!!! Fem una caminata guiada per el centre de la llengua glaciar i ens trobem amb esquerdes impressionants, coves de gel i cavitats estretíssimes on penso que potser encara m'he aprimat poc... Les tonalitats del gel son fascinant agafant el seu màxim punt de bellesa amb uns blaus gelats, espectacular.

Durant la caminada ens plou i tant a sobre com a dins del gel hi fa fred, però davant de l'espectacle rés es nota, doncs "la sarna con gusto, no pica". Finalment ens surt el sol i podem disfrutar d'un final de tarda meravellós sobre el glaciar.

ABEL TASMAN NATIONAL PARK (NEW ZEALAND)

2009-09-08T22:24:00.000-07:00

Des de Picton ens dirigim cap al parc nacional Abel Tasman, els paissatges vorejant el mar són preciosos. Veiem la caiguda del sol i no es pot evitar inmortalitzar el moment.

Pel matí fem una etapa del trekking de quatre dies. El dia és claríssim i amb bona temperatura, seguim meravellats per la bellesa i els colors del mar, blaus intensos i verds esmeralda...Ens anem trobant sorpreses en cada bahia, platges de sorra blanca. Arribem a la platja d'Ancorage on dinem i esperem un water taxi que ens portarà de retorn al camping, en el camí de retorn tenim la agradable visita d'una familia de dofins juganers que ens acompanyen un trosset...

WELLINGTON-PICTON (NEW ZELAND)

2009-09-08T21:46:00.000-07:00

Puntuals arriben el Xavi i el Toni per la porta 11 d'arribades. Ens instal·lem al Base Wellington Backpackers i dediquem la tarda a riure i planificar el viatge, experimento un gran plaer al tornar a parlar i escoltar català. Lloguem una motor-home 5 estrelles super lujo que ens espera l'endemà a Picton (Illa Sud).

El viatge amb el ferry és preciós, es passa entre fiords per l'estret de Marlborough fins arribar a Picton. A la coberta del ferry ens comencem a donar compte del que ens espera a la Illa Sud.

TARANAKI (NEW ZELAND)

2009-09-05T22:45:00.001-07:00

Per Zeus Totpoderós!!! Quin dia tan fantàstic!!! El dia és clar, estiuenc, no hi ha ni un sol nuvol i el volcà Taranaki s'ofereix com la millor de les postals de Nova Zelanda.

He convençut la Helena i el Berth per acompanyar-me, farem l'excursió de dia complert el francès i jo. L'alemanya ens esperarà al refugi.

L'excursió resulta preciosa per uns paratges de montanya i després de bosc guapíssim, fem una parada a dinar al riu del desgel i a la tarda ja estem de tornada. Ja estic ubicat!!!

La Helena em demana, maleida la hora, si la puc portar fins a Palmerston North (en el camí a Wellington, el meu destí). En el camí, de unes 3 o 4 hores, ens anem explicant la vida, i un cop a lloc e instal·lats decidim anar a prendre alguna cosa ja que és "Saturday night fever"... Total que la nena resulta ser una esponja amb cames i amb els seus 21 anyets em deixa k.o. a base de tot tipus de cerveses, whiskies i tequilas... I encara volia ballar!!! "Acuéstate con chiquillos..."

Ja sóc a Wellington, amb ressaca, demà arriben el Xavi i el Toni!!!

DESUBICAT A L'ALTRA PUNTA DE MÓN (NEW ZELAND)

2009-09-03T21:27:00.000-07:00

Porto uns dies desubicat. En aquest país a aquesta època, no hi turisme o n'hi ha molt poc. El clima és d'hivern, amb fred, pluja i vent i els parcs nacionals no tenen excursions organitzades. Els trekkings es fan per lliure però et recomanen que no els facis, ja que hi ha força neu i el temps pot canviar ràpidament i es pot complicar la cosa.

Arribo al parc nacional de Tongariro, darrerament conegut com Mordor ("El Senyor del Anells"), intento fer un track però m'ho desconsellen, que en faci un de curtet... No hi ha ningú. Començo a caminar i les indicacions són bàsicament nul·les, o sigui, que em perdo i n'acabo fent un altre d'unes 3 hores. Camino vorejant un riu per un bosc de fades misteriós, jo els busco els ulls als troncs del arbres i els dits a les rames, no vull xafar cap hobbit però m'encantaria trobar-me la Liv Tyler amb el seu vestit blanc sedós...

Donada la impossibilitat de caminar per Mordor i els alts preus dels albergs decideixo marxar cap a Whangarei, al sud. A l'alberg, encantador, només hi som un anglès que fa 5 anys que viu a Austràlia, un xec que no obre la boca i jo. La ciutat em sembla una ghost-town, em preocupa que potser estem en guerra i hi ha toc de queda; la realitat és que a les 5 de la tarda i al carrer principal no hi ha ni sombres i les botigues són tancades, curiós.

L'endemà marxo cap a New Plymouth, al volcà Taranaki, a veure si hi ha més sort!!! El día és clar i assolellat però quan arribo, un inmens núvol, l'únic, tapa el volcà... Per sort des de l'altra banda el puc observar en la seva majestuositat. New Plymouth és una ciutat agradable, s'hi està bé i decideixo quedar-m'hi, descanso un dia i preparo una excursió per els voltants del Taranaki.

El temps ha millorat moltíssim i els del parc em diuen que cap problema i demà dora vaig a caminar, tinc la opció de fer nit en una de les cabanes, ja veurem... Tinc ganes d'ubicar-me.

BAY OF PLENTY (NEW ZELAND)

2009-08-31T16:43:00.000-07:00

La traducció és "bahia de l'abundància". El centre és la ciutat de Rotoura i tota la zona és considerada per la seva quantitat de fonts termals, gèisers, caigudes d'aigüa, llacs sulforosos en els cràters dels volcans i la olor d'ou podrit.

Després d'un bany nocturn a 42ºC a les termes a l'aire lliure del Polynesian Spa un es queda com un peix bullit...sense energia, pensit i aplatanat. Potser hi he estat massa estona, però s'hi estava tan bé!!!

La zona està plena d'espectacles naturals relacionants amb l'activitat volcànica. He visitat un poble sepultat per la erupció d'un seguit de volcans en cadena l'any 1886, va ser un drama. Aquesta mateixa erupció va crear tota una nova vall (Waimangu), amb la formació de nous cràters que avui són llacs i on l'activitat geotermal segueix viva. Això es deu a que aquesta zona està sobre la "línea de foc" (el límit entre les plaques tectòniques del Pacífic i la Indo-Australiana).

A nivell internacional és de primera importància ja que és l'únic sistema hidrotermal del món que es pot establir la data exacte de formació. Tot el bio-sistema establert té un punt de partida i a mí m'impresiona com en tant pocs anys s'ha pogut crear aquest bosc tan dens i magnífic. Ressalten en la zona el llac "Frying Pan" (Paella de fregir), el llac termal més gran del món i el "Inferno Crater" de color blau turquesa i que és el gèiser més gran del món.

En la caminata per aquests camins estic sol, aquí no hi ha ni Déu, enmig de la pluja i la olor d'ou podrit, amb els vapors sulforosos que creen una boira baixa molt misteriosa, pujo, baixo, torno, segueixo, faig el que vull...

NORTHLAND (NEW ZELAND)

2009-08-30T02:51:00.000-07:00

La "Russell Road" és una antiga carretera que puja i baixa i rodeja la costa. És la meva porta d'entrada a la naturalesa del pais. A mig camí i un pèl amagat em trobo el Gallery Café. Són aquelles coses que no comprens què hi fan allà i que com poden ser tan especials i originals, el lloc és fantàstic sobre un acantilat i compagina un café -amb una terrassa espectacular- i una galeria d'art, on no puc evitar comprar un peix escorpí de llautó.

La carretera em porta entre postes de sol sobre el mar, inevitablement a Russell, al centre de Bay of the Islands, una bahia farcida d'illes. El lloc és tranquil·líssim, començo a constatar que en aquesta època de l'any no hi ha turisme. Al camping em deixen una cabana a mitat de preu i és que estic sol a l'inmens camping. No sé perquè no tinc por, però no en tinc gens.

El poble és un lloc ideal per relaxar-se i passar-hi uns dies sense fer res. Té un moll encantador ple de gavines amb molta mala llet i un passeig vora la platja que convida a la meditació; les cases són de fusta blanca i tenen porxo.

Marxo creuant un trosset de mar amb el ferry i continuo amunt fins a la punta del nord, el "Reinga Cape". El paisatge és molt bonic, grandiós, però començo a sospitar que se m'esgotaran el adjectius en aquest pais. Destaca a la punta un far i el soroll del mar, o els mars millor dit ja que és en aquest indret on colisionen el Mar de Tasmània i l'Oceà Pacífic. Les onades trenquen les unes contra les altres paral·lelament a la costa.

Tota aquesta zona és terra de maoris i ells creuen que en el "Reinga Cape" és on les ànimes dels difunts inicien el seu camí de retorn al lloc d'origen. És un lloc sagrat.

UN NO-DIA I UN DIA A AUCKLAND (NEW ZELAND)

2009-08-28T00:48:00.000-07:00

Agafo l'avió de Nova Zelanda el dia 25 a Santiago i arribo a Auckland el dia 27, el dia 26 d'agost del 2009 és un dia que no existeix en el meu calendari... Fins avui a Catalunya es veia sortir el sol abans que jo ho veiés i ara és al revés. No puc ser més lluny, si vaig més enllà és que estic tornant, és el que té estar a les antípodes.
Arribo a Nova Zelanda a les 4 del matí i faig temps a l'aeroport amb un café. El bus em porta al centre d'Auckland i vaig a parar a "la mare de tots els albergs!", incomparable: 9 plantes d'habitacions, 500 llits, bars, menjadors, sales de projeccions, agències de viatges, sales d'ordinadors, de tot... Em dónen una habitació de 6, quan entro només hi ha un llit ocupat per una espècie de hooligan adolescent que dóna la sensació que està dormint la mona. Són les 7 del matí. Vaig a conectar-me i a informar-me sobre el lloguer de cotxes. Descobreixo lamentablement que amb una fotocòpia del carnet de conduir -l'original el té un indígena de Chichicastenango- rés de rés...que vagi a la policia a demanar-ho...hi vaig. La policia diu que no pot ser. Torno. Em diuen que si la policia posa el segel a la còpia llavors sí. Decideixo dormir una mica; a l'habitació l'element segueix amb la mateixa postura. Són les 10. A les 12 em desperto i vaig a menjar alguna cosa, deixo el col·lega igual.
El centre d'Auckland m'agrada molt. M'havien parlat molt malament d'aquesta ciutat i en canvi m'agrada. Divideixo la població en tres: els blancs, els polinesis/maoris, i els asiàtics que n'hi molts i dónen molt color a la ciutat, japonesos sobretot. Hi ha molta gent tocant música al carrer i està ple de restaurantets amb les seves terrassetes, és molt agradable. Es condueix per l'esquerra i ningún parla espanyol.
Després de dinar torno a la policia i rebo una altra negativa. Que parli amb el consulat. Hi parlo. El cònsol està de vacances. Que truqui a un altre número. "si, si, si, comprendo pero llama a la embajada (en anglès, és clar). Els de l'embaixada: "uyyy esto no había ocurrido nunca...Es muy complicado..." "Sólo tienen que conformar con la policía española que yo con este pasaporte, tengo la licencia en regla" "Uyyyy, lo veooo muy complicado...mándenos un mail con los documentos y volviendo a explicar", només faltava escoltar de fons el clinc clinc dels glaçons a la copa balón i les pipades de puro...
Torno al hostel a deixar les coses a l'habitació i a conectar-me. El paio segueix amb la mateixa postura. Són les 15 hores.
Vaig a donar una volta per la ciutat en la que descobreixo "la mare de totes les llibreries" amb 3 pisos, 2 restaurants, mils de seccions i ple de racons amb sofas on els "nards"llegeixen llibres de gorra.
Torno al hostel per preparar alguna ruta alternativa al cotxe. El friki encara està igual... Dues possibilitats: 1) Dorm la mona segur. 2) Està mort. Són les 18.30.
Movilitzo a mitja Espanya per solucionar el tema del carnet i l'embaixada em contesta que passen de tot, que prou feina tenen amb els Ferrero Roche!!!
Surto a sopar i després faig una copa al garito del hostel i vaig a dormir. El pájaru ja no hi és. Són les 12 de la nit.
El jet-lag provoca que em desperti a les 7 i m'activi, després de tots els follons amb el carnet em trobo a l'agència una noia diferent al pavo del dia abans, torno a intentar el tema del lloguer i em salta que cap problema, que hi ha una companyia que me'l llogará... A les 10 del matí ja sóc dins d'un cotxe i amb unes ganes terribles de conèixer la illa... He tornat a deixar la marmotilla amb la mateixa postura, no hem intercambiat ni una sola paraula.

RAPA NUI

2009-08-24T19:03:00.000-07:00

Rapa Nui - Isla de Pascua - Ile de Paque - Easter Island: Un trosset de terra al mig del Pacífic i un gran misteri fascinant: els moais.

A 3700 kms del continent, Rapa Nui sobreviu en els temps moderns amb el turisme, poc o poquissim en aquesta época, que ve expressament de tot el mon per veure els moais. I els veu... i tant que els veu!!! El que mes em sorpren es el fet de lo salvatge i verge del lloc. Hi ha molts moais, estan la majoria tombats de cara a terra i les herbes se'ls menjen, a l'intemperie... es fascinant. Penso que la majoria de museus del mon matarien per poder tenir una d'aquestes obres d'art impressionts i uniques, i aqui estan sense restaurar, sota el sol, la pluja i el vent...Fabulos.

M'impressiona la cantera a Rano Raraku on hi ha moltissims moais que encara no havien sigut traslladats al lloc i que amb el temps i el desplacament de terres estan colgats fins al coll en totes les posicions, altres estan encara a la roca; impressionant veure les obres d'art en el proces de creacio.

Tots els moais estan colocats d'esquena al mar i al costat d'una bahia. Representen la persona morta que descansa sota seu, al ahu (plataforma cerimonial). No se sap com els transportaven de la cantera al lloc de desti, ni com els posaven de peu, ni com els colocaven el gorro de pedra vermella (d'una cantera diferent). Tot plegat un misteri i ningu en sap gran cosa. El que si sembla clar es que els rapa nui provenen de la polinesia, es creu que aixo va succeir en els segles IV o V, a mi aixo em sembla increible!!!

La illa es molt petita i la poblacio esta concentrada al poble de Hanga Roa, la resta de la illa esta poblada nomes per moais. Domina la illa el volca Rano Kau amb un crater precios on hi ha un llac i on, al seu voltant, s'hi troba la ciutat cerimonial de Orongo en un paissatge sobre els acantilats precios. En aquest punt s'hi troben molts petroglifics com en tota la illa, ressalta la figura de l'home ocell. Tota la illa es un gran jaciment arqueologic, es un parc tematic per arqueolegs.

El ritme a la illa es pausat i tranquil. Penso que tenen sort de ser tan lluny de tot perque un lloc tant bonic i amb un misteri tan gran es un desti turistic de primer ordre. Suposo que cambiara poc a poc, he vist que comencen a construir algun gran hotel...els que hi ha avui som senzills i baixos, la majoria pensions.

SUDAMÈRICA

2009-08-21T19:02:00.000-07:00

Acaba la meva etapa sudamericana i plagiant la cançó cubana: "Hasta siempre Suramérica (aprendimos a quererte...)!!!". Intento inutilment fer un resum mental d'aquesta petita experiència i no en puc treure conclusions i això m'alegra, ja que les conclusions impliquerien una generalització que penso que no seria justa. A més, em reafirma la meva voluntat d'estar "de pas". Estar "de pas" és una actitud a la vida, un convenciment que dóna una flexibilitat i permet no jutjar. Això és molt important i no té rés de frívol sino tot el contrari: és un acte de responsabilitat. Implica, també, evolució i adaptació, no immobilitat. Quan un viatja per diferents cultures i societats s'està movent a través del temps i de l'espai i això és meravellós però acostuma a cometre l'error d'evaluar i valorar tot el que veu des del punt de vista del lloc i el moment d'origen; a partir d'aquí intenta ajudar, aconsellar, adoctrinar i finalment...jutjar. L'error consisteix en que això, lluny de ser una ajuda (amb bona fe) es converteix en un perjudici per les persones objecte d'aquesta ajuda.

Els antropòlegs, historiadors,... els humanistes tenen molt clars aquest conceptes, parlen de la figura de "l'altre". "L'alteritat" és allò que ens és diferent i el seu estudi es fa sempre desde la base de la relativitat cultural. El gran mestre Kapuscinski -Déu l'hagi perdonat- té un llibret fantàstic en el que parla de "l'altre": "Encuentro con el Otro" i en tota la seva obra i vida periodística mostra com realment s'han d'aplicar aquest conceptes.

Al llarg d'aquest viatge per Sudamèrica una de les coses, en rel·lació a tot això, que m'ha cridat l'atenció i cínicament m'ha divertit, és el ramat d'europeus que es passejen per aquí disfressats de peruans o bolivians. Utilitzo la paraula "disfressats" perquè em resulta la més adient; pantalons de ratlles multicolors, bufandes, bolsos, gorros, etc... en un acte d'integració lamentable i pueril. El que més em diverteix -cruelment- és quan algú li dóna una patada a un gos, jo busco a l'instant amb la mirada el "disfressat" de la vora per veure la seva cara d'horror i desaprovació...

Malgrat tot, un no pot evitar tenir pensaments, pensaments que són "de pas" i que em fan veure que des del punt de vista europeu classifiquem Sudamèrica en base a la població indígena, amb això vull dir que Xile no ens sembla un país sudamericà i en canvi Bolívia la considerem la Sudamèrica pura i profunda. És una mostra de lo fàcil que és equivocar-se doncs és clar que els dos països formen part d'aquest continent. Són prejudicis, idees preconcebudes, i a més és un model de colonialització moderna en el que quan s'anul·la a "l'altre" ja és un dels nostres.

En realitat seria molt senzill d'acceptar el concepte de diversitat però requereix un esforç que molt poca gent és capaç de realitzar; el món està dividit entre nosaltres i els altres, i això va en tots els sentits i direccions referent a classes socials, religions, races, ideologies,... i és que tothom busca la seva pròpia identitat en la pertenença a un grup, a un conjunt. Jo penso que la identitat de cadaú ha de ser una cosa més individual, està clar que hi ha condicionants culturals, socials, econòmics,... però a partir d'aquí s'ha de treballar la identitat de forma individual i si el món algún día ha de canviar d'alguna manera, que no té perquè, però si hagués de canviar...estic segur que seria en aquest sentit, en la potencialització de l'individu, del ser humà individual. Avui penso això, demà ja veurem.

"El pensamiento es estar siempre de paso...el pensamiento no puede tomar asiento"
http://www.youtube.com/watch?v=YZsr9omEcKw
"De paso" d'Aute en versió de León Gieco.

DE BOLIVIA A ARGENTINA

2009-08-20T17:05:00.000-07:00

Els autobusos de Bolivia són un poema; les carreteres, una tragèdia. El bus que em porta de Potosí a Villasson -la frontera- és un habitacle dens i poc confortable. Al entrar penso que no podré aguantar aquella càrrega ambiental durant les 14 hores de trajecte però no, en cinc minuts ja estàs acostumat, ens acostumem a tot amb una facilitat increible, gairebé és trist perquè també vol dir que ens desacostumem a tot amb la mateixa facilitat, som així. Doncs en molt poca estona un ja se sent part d'aquell habitacle e inclús participes d'aquella bacanal deixan-te anar alguna llufa... Després d'innumerables incidències i anècdotes de tot tipus arribo de matinada a la frontera, travesso el poble a peu esquivant els borratxos -era diumenge matí- i passo el catxondeo de la frontera boliviana i a continuació l'argentina. Un altre bus em portarà al cap de 8 hores a Salta. Les carreteres són asfaltades!!! De Salta (fantàstica ciutat) vaig a Mendoza, 17 hores, ja que tinc la intenció de passar a Xile per el pas de Libertadores, al peu del Aconcagua. Un cop allà les nevades i allaus provoquen un colapse increible a les carreteres i el pas està tallat no sé quants dies, per sort trobo un vol barat i marxo a Santiago, on m'espera la Viviana, per enllaçar amb el pròxim destí.

El poc que he vist d'Argentina m'ha agradat molt i és que aquesta gent està viva i disfruta de la vida i això es nota. A més és el país de Maradona: D10S!!! http://www.youtube.com/watch?v=-PIB40HPPHU
http://www.youtube.com/watch?v=skqSasWQc5c

LA VIRGEN DEL CERRO (BOLIVIA)

2009-08-16T18:49:00.000-07:00

L'últim dia a Potosí faig una visita a La Casa de la Moneda que és molt instructiva, m'expliquen la importància econòmica de Potosí per a Espanya i tot Europa degut a les mines. Durant la visita, les apreciacions cap als espanyols són, diguem-ne, negatives potser...? El museu de la casa de la moneda és molt guapo, manté gairebé tota la maquinària, va ser una de les cases d'acunyació de moneda més importants del món i va funcionar des de mitjans del segle XVI fins el 1950.

M'impressiona el cuadre "La Virgen del Cerro", aquest és el cerro que vaig estar a sota i la pintura és il·lustrativa de la història de la ciutat, és anònim.

A la part superior del cuadre es veu la divina trinitat amb el Pare, el Fill i l'Esperit Sant cornant a Verge (Cristianisme), en la part central, una altre trinitat, el Sol, la Lluna i la Pachamama al mig (Indígena) i a la part inferior, Carles V i l'aristocràcia espanyola i a l'altra, el Papa i la jerarquia eclesiàstica amb la bola del món indicant suposadament Potosí com a centre d'aquest.

Al mig del cuadre, dins el cerro es veu el Inca quan va arribar a Potosí i va enviar uns indígenes a inspeccionar la montanya, al fer-ho hi van haver explosions a la terra i van interpretar que la Pachamama no volia que ningú prengués rés d'ella i que tot el que la montanya tenia no era per ells.

En un punt superior es veu el pastor que suposadament va perdre una llama i al anar-la a buscar i passar la nit allà va descobrir la plata, va aparèixer un altre que també va començar a explotar el mineral, es van convertir en enemics i el segon va revel·lar al monarca espanyol la presència de la plata i aquest es va apoderar de l'explotació. Així fins al dia d'avui es compleix la predicció de que res del que la terra tenia era per als potosins.

SUCRE (BOLIVIA)

2009-08-15T08:33:00.000-07:00

Faig una escapada a Sucre a passar el dia. Sucre és la capital de Bolívia, ciutat colonial típica no tinc la sensació d'estar a Bolívia, és tant diferent de Potosí... Aquesta és una ciutat molt clara i organitzada, està més baixa i aillò allibera la pressió dels pulmons i del cervell. Els edificis són imponents tots amb els seus balconets de fusta i ferro forjat, molt ben cuidats i amb una quantitat d'esglésies, convents i museus impressionant. Fan uns horaris raríssims i només puc visitar el museu eclesiàstic i la catedral on puc veure la Virgen de Guadalupe, patrona de la ciutat, amb tot el vestit cosit d'or i pedres precioses fruit de la veneració.

Em dedico a passejar i a fer un dinar de Capità General al millor restaurant de la ciutat per 5 euros, tot és tan barat aquí...

POTOSÍ (BOLIVIA)

2009-08-15T08:01:00.000-07:00

Arribar a Potosí es converteix en una aventura arriscada. El bus que agafo a les 18.30 a Uyuni comença el trajecte per carreteres de terra i sorra, saltant com polls a dins del bus atrotinat fins que...CRACK!!! En un dels forats del camí hi deixem la suspensió, ja és nit entrada i la temperatura és cada cop més baixa, l'autobús no té calefacció i una de les finestres no tanca... 6 hores parats al mig del no-res amb un fred glacial només em deixa el bon record d'un cel preciós ple d'estrelles brillantíssimes i amb la via làctea perfectament dibuixada, la resta: horrorós.

Arribo a Potosí a les 7 del matí, congelat i mort de son, trobo un alberg que em lloguen una habitació individual amb bany i aigua calenta. La dutxa calenta i les 3 hores de llit em recuperen lleugerament i puc sortir a descobrir la ciutat, que és bulliciosa i activa, l'empremta dels espanyols és forta en l'arquitectura. La ciutat és molt alta i això es nota amb el sol i la respiració, que és dificultosa.

A la tarda anem amb les holandeses i els francesos a visitar les mines, són principalment mines de plata i estany i molt antigues, daten del segle XVI. Comença la visita al barri miner comprant coca, begudes i una carga de dinamita per regalar als minaires -aquí la venta de dinamita és lliure i sense control!!!-. Tot seguit ens guarneixen de minaires i cap a la mina.

Aquesta és una experiència trista i angoixant, la mina és destartalada, a mí em sembla molt perillosa; a trossos hem d'anar a gates i la resta acotats. Al principi de la mina, a 4300 mts, el fred és considerable amb candeleres de gel per tot arreu però a mesura que aprofundim l'aire es torna dens, gairebé asfixiant i la calor augmenta. Coincidim amb minaires que surten després de jornades de més de 20 hores extasiats, en trobem d'altres treballant, empanyent bagonetes amb més de 2 tonelades de material i treballant a pic i pala, tots masteguen coca, jo també.

Estar allà, de "turista", mentre aquella pobre i trista gent està treballant em causa una sensació molt desagredable i trista i tinc moltes ganes de marxar. Xerrem amb uns minaires i després de veure la figura del TIO (l'estàtua que reprresenta el dimoni i que els minaires veneren i fan ofrenes amb sacrificis de llama dos cops l'any) i totalment encocat, aconseguim sortir després d'haver consumit una quantitat de gasos tòxics inacceptable per un organisme normal.

Hem estat 2 hores dins la mina amb més de 500 metres de terra a sobre, amb aigua per sobre els tormells i amb una angoixa heavy.

A la sortida, hem guardat la dinamita per explosionar-la nosaltres. En fem una pilota, li calevem el detonador amb la metxa i a l'explosionar deixa un cràter que flipo!!! i ens ho han venut junt amb unes fantes, al costat de les patates i els tomàquets en un "colmado" de barri.

Els bolivians aquí a Potosí em semblen gent trista, penso molt amb el poema de Nicolàs Guillén "Soldadito Boliviano" cantat magistralment per Paco Ibáñez http://www.youtube.com/watch?v=XaYFx1CDvH8 (la paraula "soldadito" vol dir tant...)

Per contra, la ciutat és molt activa i amb un trànsit terrible, em dieun que és perillosa, que hi ha pandilles, policies falsos, que atraquen, etc... a mí no m'ho sembla tant, però vaig alerta.

SALAR DE UYUNI (BOLIVIA)

2009-08-13T16:39:00.000-07:00

He tingut davant dels meus ulls un dels escenaris més impresionants que podia imaginar. Quan penses que ja ho has vist tot, que rés et pot impresionar d'una manera fascinant, arribes al Salar de Uyuni i s'et trenquen tots els esquemes, és una meravella natural de grandíssimes dimensions.

Un mar de sal de 12000 km2 i 8 metres de profunditat és la reserva de sal més important del món i es veu des de l'espai. Es creen il·lusions òptiques al·lucinants, tot és d'un blanc cegador i no saps si estàs al mig del mar o al mig de l'Antàrtida.

Al Salar, com al mar, hi ha illes. En una d'aquestes illes, a Inkahuasi, parem a dinar. És una illa plena de cactus mil·lenaris i d'ofrenes a la Pachamama; ofrenes merescudes ja que aquí s'et fa més evident encara el poder de la Mare Terra.

És, amb diferència, el paisatge natural més impressionant que he vist mai.

Amb l'emoció d'estar aquí hem fet el tonto amb les fotos, estic molt saltarin...

TOUR 4X4 A L'ALTIPLÀ DE BOLIVIA

2009-08-13T15:53:00.000-07:00

Aviat al matí sortim de San Pedro de Atacama dues holandeses, un alemany, una parella de francesos i un servidor en direcció Bolivia. Gairebé sense donar-nos compte hem pujat a més de 4000 mts on trobem la frontera boliviana, que és una barraca de pastors amb una foto de l'Evo Morales i dos policies que ells mateixos ens fan el canvi de moneda. Fa un vent gelat i comencem el tour que ens portarà fins a Uyuni. Durant el camí, anem travessant deserts majestuosos, surrealistes per la forma de les roques -un d'aquests deserts es diu "Desierto Salvador Dalí"-, entre els deserts destaquen les llagunes de l'Altiplà, veiem la Laguna Blanca, Laguna Verde, Lagura colorada, i jo què sé quantes més!!!! Amb els seus flamencs roses, centenars, mil·lers, elegants i cridaires.

En el camí ens trobem també amb la sorpresa d'un pou d'aigua termal a tocar una llacuna de l'altiplà, la temptació de banyar-se a més de 4000 metres rodejat de flamencs és massa gran, així que "al agua patos", aquí arriben més turistes amb 4x4 i un d'aquests s'em apropa i em diu "jo et conec..." "no ets el Masachs de Fiasa?" -començo a pensar coses rares...- resulta que és un amic de l'Heri de Sabadell i que haviem estat sopant junts a Begur, casualitats...

Trobem també uns geisers que ens dónen consciència de que la terra està viva i que alguna cosa es mou per aquí sota, "la cosa está que arde!!", en un acte mogut per l'emoció decideixo saltar per sobre de l'alè sulforòs de Satàn.

La primera nit és en un refugi perdut al mig del no-res, la nit és llarga i freda, amb temperatures que s'acosten als -20ºC, per sort no hi ha nit sense dia i la nostra estufa natural surt puntual per l'horitzó.

La segona nit ens dóna la sorpresa de ser un hotel de sal, sí, de sal!!! Tot és sal aquí, el terra, els llits, les taules,...tot. També fot un fred que pela però el sac i les cuatre mantes del llit ho fan suportable, estem a tocar el salar de Uyuni i l'espectativa de veure aquest lloc fa que totes les incomoditats no tinguin importància..

VALLE DE LA LUNA (CHILE)

2009-08-08T10:04:00.000-07:00

"Wellcome to the moon!!!!" sembla que et digui el paissatge quan entres al Valle de la Luna. És un paissatge llunar, desèrtic, polsós i on la vista s'allarga enormement, els volcans són els supervisors de l'espectacle de la posta de sol.

A partir de les 17.30 s'omple de gent per veure la posta de sol sobre la vall i com les montanyes, el salar, i els volcans van cambiant de color, en pocs minuts es poden veure tota una tonalitat de grocs, vermells, liles i blaus reflectits als volcans i per tot arreu, la llum aquí és fantàstica i l'espectacle és únic. M'ha agradat moltíssim!!!

VALLE DE LA MUERTE (CHILE)

2009-08-08T09:45:00.000-07:00

Al mig del desert d'Atacama, vora la frontera boliviana, es troba la localitat de San Pedro de Atacama, un poblet amb cases d'adob i carrers polsosos ple de turistes i excursionistes aventurers, les meravelles naturals que el rodegen s'ho mereixen. El poble té un gran encant, la climatologia del desert és dura, la pell es resseca i es talla i les tormentes de vent t'omplen de pols i sorra per tot arreu.

Una de les meravelles naturals aprop de San Pedro és el Valle de la Muerte, aquesta vall a tocar el gran salar d'Atacama, al mig del desert està formada per elevacions d'argila, sal i calç que creen unes formes fantàstiques, també hi ha dunes on alguns sonats hem decidit esquiar, bé tots surfejar menys jo, que sóc un palillero empedernit i he flipat a les dunes.

LA SERENA (CHILE)

2009-08-05T14:47:00.000-07:00

Només arribar a La Serena noto una sensació que fa honor al seu nom. Arribo de matinada a l'estació d'autobusos i per la meva sorpresa, hi ha vida!!! A la terminal està oberta una cafeteria que sembla una d'aquelles on Robert de Niro parava a prendre café a Taxi Driver, esmorzo i camino encara de nit fins arribar al Hostel, la ciutat és tranquila i serena.

Després de dormir una estoneta, les meves optimistes sospites es consoliden i trobo una ciutat oberta, fresca, tranquila, amb una gran vida i amb gent de cara relaxada.

La Serena és la segona ciutat més antiga de Xile, amb la seva plaça d'armes, catedral i moltíssimes esglésies de totes les ordres, dominics, franciscans, agustins,.. Té un gran passeig decorat amb estàtues que són reproduccions de les antigues greco-romanes (Apol·los, Dianes, Danaes, Discòbols,...) però construides abans d'ahir; en un altre tram del passeig les estàtues són personatges insignes de la localitat que no conec i que a totes els falta el nas, només reconec entre elles la de Gabriela Mistral, figura literària imprescindible natural de la zona. El passeig desenboca a un gran far a la platja. La platja és llarga i desèrtica a aquesta època, passejar-hi durant més de dues hores m'ha agradat moltíssim.

El centre de la ciutat manté la arquitectura colonial de cases baixes i ben decorades però ara són seus de comerços moderns, cafeteries i restaurants.

VALPARAISO (CHILE)

2009-08-03T14:30:00.001-07:00

Ciutat portuària, artística, bohèmia, bruta i desordenada. Té un encant innegable. Les cases de mil colors llampants en carrers estrets, empinats i caòtics, els tallers d'artistes i els bars i restaurants bohemis li dónen a Valparaiso un aire especial.

La ciutat té dues parts, una la part plana a la vora del mar on hi ha tot el comerç, bancs, oficines, administracions,... i l'altra els "cerros" que és on reina el caos i on hi ha l'encant. Per accedir als "cerros" hi ha ascensors de finals del segle XIX guapíssims. m'intal·lo al Cerro Alegre al costat del Cerro Concepción en un alberg preciós que sembla una galeria d'art, el "Luna Sonrisa" (els noms dels carrers, albergs, restaurants,etc estan molt ben escollits). Hi ha en el Cerro Bellavista un museu a l'aire lliure que no és més que moltíssims carrers amb les parets grafitades i amb murals d'actor, és molt bonic...Una ciutat per passar-hi uns dies, caminant, prenent tè o xocolata calenta, menjant molt bé i fent algun pisco sour de tant en tant. Neruda tenia aquí una de les seves tres cases, la Sebastiana i molt aprop la tercera i la seva preferida, la Isla Negra. Les cases de Neruda són un atractiu turístic per la seva construcció esbojerrada i les seves coleccions d'objectes de tot tipus

A la vora de Valparaiso hi ha la ciutat de Viña del Mar, que a mí em sona a festival de la cançó de l'estiu. És una ciutat d'estiueig amb un gran casino i molts blocs d'apartaments, la zona del casino just davant del Pacífic té un gran paral·lelisme amb Santander (i no ho dic per la infestada d'oficines bancàries de l'entitat que hi ha per aquí...). Sembla mentida com dues ciutats poden estar tan aprop l'una de l'altra i alhora estar tan allunyades, són la nit i el día.

SKI EL VALLE NEVADO (CHILE)

2009-07-31T17:28:00.000-07:00

A pocs kilòmetres de Santiago hi ha un conjunt d'estacions d'esquí. Les escollides han estat El Colorado i El Valle Nevado.

Mentre feia una cervesa a El Valle, sento "hòstia!!!! Què hi fas tú per aquí???" Trobar una manresana als Andes chilens és una inmensa alegria. La Nica està treballant a l'estació i ens hem fet una foto per inmortalitzar la trobada.

SANTIAGO (CHILE)

2009-07-30T18:00:00.001-07:00

"Te recuerdo, Amanda, la calle mojada, corriendo a la fábrica donde trabajaba Manuel. La sonrisa ancha, la lluvia en el pelo, no importaba nada, ibas a encontarte con él. Con él, con él, con él, con él. Son cinco minutos. La vida es eterna en cinco minutos. Suena la sirena. De vuelta al trabajo y tu caminando lo iluminas todo, los cinco minutos te hacen florecer."

Santiago és una ciutat moderna, em sembla molt europea, ordenada i neta amb diferents puigs i amb la serra nevada dels Andes com a rerafons. Té els seus barris bohemis, el centre administratiu, les noves zones financeres i els seus barris residencials, molt elegants, són com heights de cases unifamiliars amb jardí molt elegants. M'instal·lo en un d'aquests barris residendials, La Reina, a casa del Diego. La Viviana, la seva mare, em fa un tour per el centre de Santiago i m'explica la història, el palau de la Moneda, la casa de Neruda,... L'estància a casa seva em reconforta i tinc la sensació de llar que no he tingut fins ara.

De seguida m'adono, ja ho sabia però ara ho constato, que pesa sobre la gent d'aquí una llosa gran, de sombra allargada i de difícil oblit. La dictadura, evidentment, ha deixat ferides obertes que semblen difícils de tancar, els policies segueixen sent els "pacos" o "milicos" i les classes burgeses tenen l'etiqueta dels pro-golpistes, encara no es té notícies de molts desapareguts i per sobre de tots, persisteix el rencor cap als nordamericans, que tant van tenir a veure amb el cop d'estat.

Es percep també, una gran activitat mental dels individus d'aquesta ciutat, activitat enfocada a la cultura, la política i la filosofía. És una ciutat progressista i té prous motius i referents per ser-ho, activistes culturals prou importants han deixat l'empremta i la vida en el camí, Victor Jara, Pablo Neruda i el gran màrtir, el pare de tots els xilens, Salvador Allende.

REFLEXIONS DES DE LIMA (PERU)

2009-07-27T19:56:00.000-07:00

El filet mignon estava exquisit, l'he regat amb un vi negre que he trobat deliciós, suter argentí em diuen. Les taules del voltant tenen converses interessants, animades però educades i ordenades. Són gent d'avançada edat, no hi ha gent jove en aquest restaurant. Tothom parla, platica, però ningú crida; no hi ha sortides de to i parlen de coses elevades. Practico allò que tant m'agrada i que és observar. No puc evitar fer comparacions mentals amb casa nostra, ja sé que les comparacions són odioses però el meu pensament és lliure... M'adono que aquí la gent, tant els grans com els joves, practiquen el meravellós art de la conversació i que nosaltres el perdem... Penso en els sopars i trobades en que participo on hi ha llargs silencis i converses entretrabades de baixa escola, amb sortides de to, crits i temes banals i superficials; ens fa vergonya parlar de coses íntimes i trascendentals. Cap on va la evolució? És l'evolució de la societat inversament proporcional a la evolució personal?

Tot el dia tinc al cap la cançó de L.E.Aute "LA Belleza"( http://www.youtube.com/watch?v=LEnr0GHkdTg ) que em va introduir una persona bella i que em va permetre "rozar aunque sólo sea por un instante, la belleza", la cançó és preciosa i parla de com ens podem perdre en els valors i deixar de costat el que realment és important: la bellesa, el verdader significat de la bellesa.

Doncs, en aquest indret de món, i penso que en tot Sudamèrica en general, encara queden moltes espurnes d'espontaneitat humana, d'inocència sentimental, de sinceritat emotiva, de bellesa, i malgrat estar com un observador, un espectador, d'estar al marge, de ser només un turista, els ho agraeixo profundament.

CAÑÓN DEL COLCA (PERU)

2009-07-26T15:15:00.000-07:00

El treking al cañón del Colca comença amb una parada per visionar els còndors, miraculosament a l'hora que ens havien dit comencen a aparèixer, tímids, alguns còndors planejant de forma majestuosa per sota nostre. Poc a poc, van apareixent més còndors i cada vegada més insolents ens acaben passant a pocs metres de distància; és un espectacle impressionant. Em quedo parat quan m'expliquen que aquests ocells viuen més de 70 anys, no m'extranya que fossin uns animals mitificats per els incas.

El Cañón del Colca és una meravella natural, molt àrid per la seva altura (passem un coll a 5000 mts) i d'una gran bellesa, molt salvatge. El punt més alt del canyó és de més de 3000 mts. El treking comença amb el descens del canyó en un punt a 1200 mts, la baixada és dura per els genolls i un cop a baix ens trobem amb un microclima templat que permet a la gent del lloc tenir arbres fruiters i horts, és molt curiós. En una petita excursió per el cul del canyó arribem al que en diuen un oasis, que verdaderament ho és, de verda vegetació amb piscines i bungalows (per dir-ne alguna cosa) on passem la nit. Dormo en una cabanya sense terra, en un llit sobre fustes, amb un nordamericà que sembla més normal que el que em va tocar en el Salkantay Tour, que la última nit em va confessar que a vegades a mitja nit s'aixecava amb els ulls desorbitats i començava a insultar i dir coses lletges a qui estava allà... vaig pensar: "gràcies, ara dormiré més tranquil".

L'endemà a les 5 del matí comença la segona part i més dura del trek, que consisteix en tornar a pujar el canyó en un camí empinat fins a dalt, en un ascens constant, i que ens ofereix el preciós espectacle de la sortida del sol. Totes les coses, amb esforç, semblen més boniques i valuoses. A mí personalment, no sé què m'esperava, el Cañon del Colca em va defraudar una mica, però s'ha de reconèixer que és molt impressionant.
De tornada, fem una parada en unes termes naturals, que ens deixen nous, i en diversos pobles molt autèntics on la vida local roda al voltant d'un mercat i una església. Aquestes esglésies les trobo totes precioses, són senzilles però estan molt habitades.
També de tornada podem divisar les vicunyes. Jo tenia molta inquietud per poder-les veure, desde les primeres novel·les que vaig llegir de Vargas Llosa que sempre les cita... les vicunyes són de la familia de les llames i les alpaques. Tots ells son uns animals molt graciosos i simpàtics, però escupeixen.

AREQUIPA (PERU)

2009-07-26T14:46:00.000-07:00

Encara estic impressionat, acabo de veure la Juanita al Museo Santuarios Andinos d'Arequipa. Juanita és una nena inca de 500 anys congelada, sacrificada al déu Sol al volcà Ampato a 6380 mts. Per als incas, les montanyes eren divinitats (Apu) i les seves expressions com erupcions, terratrèmols, tempestes,... les entenien com manifestacions cap a ells i per calmar aquestes poderoses divinitats els feien ofrenes, a vegades humanes de nens i nenes, normalment de les classes més altes, joves i purs, els més bells i innocents.

Juanita és objecte d'investigació per americans, peruans i la comuitat científica en general ja que manté tots els seus organs i poden arribar a saber molt de les costums incas. Hi havia al costat del seu cos el seu cordó ombilical assecat, que sembla ser que era una costum dels incas i que ho feien servir com a medicina en cas d'enfermetat, els incas ja utilitzaven cèl·lules mare!!!

El centre d'Arequipa és una ciutat molt occidental, molt poc indígena o això em sembla. Hi ha molt comerç i es percep una voluntat d'occidentalitat, probablement és degut en part a que és una ciutat universitària i hi ha força estudiants estrangers així com turistes. La seva Plaza de Armas és enorme i molt acolorida amb la gran catedral i l'Església de la Companyia que és preciosa (els jesuites han deixat molt llegat), té un claustre molt tranquil i endreçat amb botigues de productes d'alpaca i un bar francés a la part alta del claustre on les cerveses són fresques i bones.

LLAC TITICACA (BOLIVIA)

2009-07-23T07:46:00.000-07:00

El llac navegable més alt del món sembla un mar, amb el seu blau profund, el seu horitzó i les petites onades que formen "ovelles", que diuen els francesos. Vaig a la part boliviana, al port de Copacabana on agafo una barca lentíssima que em porta a la Illa del Sol. Aquesta és la illa més gran del llac i la seu natal del primer Inca. Hi ha runes incas i la illa és àrida i molt bonica. Els habitants, pocs, són indígenes que parlen aruni i quetxua, l'espanyol només el xapurrejen. Passo dues nits a la illa amb la Emilie, una francesa que he conegut en el hostal i que es dedica a treballar per una associació francesa de "comerç just" i una cooperativa peruana d'artesans; ella fa els dissenys que els francesos encarreguen als peruans per comercialitzar en les botigues de "comerç just". L'excursió des del sud de la illa fins al nord ens ocupa tot un dia i els paratges són preciosos.

Les runes del temple inca és a tocar el llac i encara avui s'hi fan cerimònies on vénen tots els pobles del llac; els més coneguts són els Huros, de les illes flotants de la part peruana. El día clau de les cerimònies és el 21 de juny, en el solstici d'estiu.

Segons el calendari inca hi ha uns díes que estàn fora del calendari. Un d'aquests és el 24 de juliol, el dia que marxem de la illa. Ens trobem al port de Copacabana una infinitat de bonrotllistes de circ, amb les seves torxes, monocicletes, guitarres, trompetes, grenyes, malabars, etc... penso que a San Marcos no hi deu quedar ningú, i es que es fa a la illa una rave "recibiendo la energia cosmica del sol" "abierto para todos los artistas que quieran participar". Quin "viatge"!!!.

A l'arribar a Puno, l'Emilie es queda allà i jo agafo un bus que em durà al cap de 7 hores a Arequipa.

MACHU PICCHU (PERU)

2009-07-19T09:38:00.000-07:00

Machu Picchu vol dir en quetxua "montanya antiga", Wayna Picchu "montanya jove" i enmig d'aquestes dues montanyes i rodejat d'un paissatge montanyós fascinant es troba la ciutat santuari que coneixem com Machu Picchu. Descobereta a principis del segle XX ens dóna algunes dades de la civilització Inca, que era un imperi i que va desaparèixer amb l'arribada del espanyols. Com 150 espanyols van poder acabar amb aquest imperi? És un misteri. Com tot el que rodeja el món Inca, no se sap gran cosa i conseqüentment, està rodejat de teories fantàstiques i misteris... Si la foto primera es gira en forma vertical es veu com el Wayna Picchu es converteix en la cara de l'Inca, que protegeix la ciutat. Tota la ciutat està construida de forma brillant i aprofitant els jocs de llum. Trobem a Machu Picchu zones residencials, zones religioses, zones agrícoles, zones militars, zones astrològiques, zones gobernamentals,... És una ciutat complerta; una teoria és que es podria tractar d'una Universitat on vindríen els fills de la gent més considerada a aprendre totes les arts, també hi ha la teoria de què era una residència de joves verges ja que només es van trobar 150 esquelets, dels quals més de 100 eren de noies joves. El gran misteri consisteix en el fet de que no s'hi va trobar res de valor, ni or, ni plata, ni altres bens i la ciutat estava destruida; però els espanyols no hi van arribar mai aquí ni en tenien coneixement. Existeix la teoria de les guerres internes entre germans fills del Inca i també la teoria de que van marxar a la selva i que encara hi són, que van destruir la ciutat per no ser descoberts i es van endur tot.

Aquesta civilització era, com els mayes, de discurs mític i d'integració còsmica. Veneraven la mare terra (Pachamama) i les montanyes com a déus (Apu). Es troba a tota la ciutat llocs de ofrenes i jocs de sombres amb les montanyes veïnes, així com pedres tallades amb el perfil del paissatge. Observaben les estrelles mitjançant miralls d'aigüa sobre pedres planes a terra, coneixien els horaris i el calendari mitjançant la observació. Els Inca tenien tres nivells de realitat, el superior representat per el Cóndor (el Cel), el mitjà representat per el Puma (la terra) i l'inferior representat per la Serp (l'inframón); a tot arreu ho representaven amb pedres tallades en forma de piràmide escalonada i de forma que la sombra del sol reflectís a la terra la forma com d'una creu (un símbol també maya). Encara avui hi ha a totes les montanyes ofrenes que fan els natius, són ofrenes en forma de fulles de coca, petits objectes, cartes cremades, montículs de pedres que posen després de oferir una cançó del poble d'origen. Tot el Vall Sagrat, terra dels Incas, està ple d'aquestes manifestacions així com construccions de la civilització, sobretot murs. Els espanyols van destruir tots els temples i palaus i hi van construir esglésies i convents a sobre. Garcilaso de la Vega, fill d'un capità espanyol i d'una dona inca, és el cronista a qui els locals dónen més crèdit.

Entrar a la ciutat quan ni hi ha ningú, amb un silenci sepulcral i amb la bellesa del lloc, és una experiència indescriptible. Inmediatament em va envair una emoció tan forta que vaig tenir ganes de plorar, hi ha una energia molt especial en aquest lloc, un es queda totalment copsat fins el fons de l'ànima per tanta grandiositat i tanta bellesa. No ho puc descriure. Poc a poc es va anar omplint de gent i va anar perdent aquella màgia i amb la satisfacció interior d'haver viscut un

moment tant especial i únic i amb un somriure misteriós al rostre he marxat al cap de quatre hores curtíssimes cap a Aguas Calientes per menjar una pizza i beure una cervesa al sol d'una terrassa.

Durant tota la meva estada vaig tenir al cap la cançó de Manu Chao... "Pachamama te veo tan triste, Pachamama me pongo a llorar..." "Por el suelo camina mi pueblo...por el suelo camina mi raza..."

http://www.youtube.com/watch?v=xRs5RrBogNU

SALKANTAY TOUR (PERU)

2009-07-18T17:57:00.000-07:00

A les 4.30 del matí em passa a buscar un bus, no em trobo massa bé però valor y al toro!!! L'autobús ens porta al grup de 15 més els guies i cuiners fins a Mollapata, a tres hores de Cuzco. Allà ens donen un bon esmorzar, es carreguen els caballs i mules amb els equips d'acampada i a caminar. Caminem 8 hores entre uns paisatges fascinants de montanyes altíssimes i precioses fins al campament, a 3600 metres d'alçada i al peu d'un glaciar.

Dormiré amb un nordamericà i un neozelandés en una minúscula tenda. La temperatura de la nit ha sigut de -8ºC. He dormit amb tres mitjons, 2 pantalons, camiseta, dos jerseys, anorac i gorro; increiblement he dormit.

Ens aixequem a les 4.30, te de coca, esmorzar i comencem l'ascensió al coll del Salkantay, a 4600 mts. Es nota l'alçada amb mal de cap i cansament i amb les pàjaras d'algún que sembli l'Indurain en aquella etapa del Tour. Superat el coll, preciós amb la glacera als nostres peus i un llac turquesa fantàstic comencem els descens fins al segon campament, al final hem caminat 10 hores.

El segon campament ens proporciona una nit més templada però els mosquits se'ns menjen, ens aixequem a les 5.30 amb una infusió de coca, com ahir, esmorzem i a caminar per paratges de selva subtropical, vorejant un riu del desgel fins a la tercera acampada a Santa Elena on anem a unes termes que són un regal del cel; allà ens podem dutxar i afeitar. Dues hores en remull d'aigües termals et deixen com un home nou. A la nit a l'acampada fem un sopar festiu amb molts plats tradicionals peruans i un foc de camp en el que es canten cançons de tots els països i es beu cervesa fins les 12 o la 1 del matí.

Les cerveses es paguen a les 7 del matí quan iniciem la última caminata fins a Aguas Calientes. Aquí ja només hi arribem quatre, la resta ha agafat un tren. Aguas Calientes és el poble que està al peu del Machu Picchu. Té l'aparença d'un poble de peu de pistes d'esquí. Molt bullici de turistes i excursionistes. Aquí dormim en un alberg que ens sembla un hotel de cinc estrelles. Demà pujarem al Machu Picchu. Tot el grup puja en bus, el primer surt a les 5.30 però a les 4 s'ha de començar a fer cua per ser els primers. Jo decideixo que pujaré a peu. A les 4 del matí començo a caminar en una espècie de cursa competitiva; amb la llum del frontal apreto el ritme i pujant graons de pedra desordenats uns més alts que altres, un trencacames; amarat de suor i amb el cor que em surt per la boca adelanto a moltíssima gent i arribo a dalt que ja hi ha uns 15 persones, em colo a la espanyola d'alguns i entraré al Machu Picchu el setè!!!

CUZCO (PERU)

2009-07-13T17:08:00.000-07:00

Quan arribes a Cuzco el primer que notes és l'altura, i és que no totes les ciutats estan a 3150 metres d'alçada; això té un efecte inmediat en el cos. L'aire és sec i el sol crema moltíssim. Cuzco és una ciutat colonial molt autèntica, molt més que Antigua de Guatemala; segueix el patró de les ciutats espanyoles que es construeixen a partir d'una gran catedral i d'una gran plaça central (La Plaza de Armas). Hi ha moltíssimes esglésies i convents que es conserven tots a la perfecció. Queden muralles incas i es percep una espècie de nacionalisme inca entre els nadius, que parlen la llengua quetchua, recuperada els últims anys gràcies a un programa d'inmersió lingüística a les escoles. Els carrers són estrets i desordenats, amb pujades i baixades esgotadores si els recorres només arribar, per l'alçada. Tota la ciutat és un bullici de gent indígene que venen artesanies i molts que pidulen enmig d'allaus de turistes, alguns excursionistes i altres que estàn de festa, hi ha molta juerga a Cuzco. M'instal·lo al The Point Hostel, un centre de perdició molt xulo i amb molt ambient. Jo, per variar, passo de la juerga i el que realment m'interessa és el trek que començo demà i que al cinquè dia em durà al Machu Picchu, espero estar en condicions pletòriques a les 4.30 del matí , que em vénen a buscar, ja que avui estic una mica descomposat (aguas mayores) però ja estic posant remei als "escapes". Tinc moltes ganes de començar l'expedició.

LAGO ATITLAN (GUATEMALA)

2009-07-09T08:08:00.000-07:00

Encara amb la cabòria del robatori de la cartera marxo de Chichicastenango cap al Lago Atitlán. Aquest llac és un
a caldera geogràfica de més de 300 metres de profunditat i rodejat en la superfície per 3 volcans de 3500 metres. Diuen les guíes que és el llac més bonic del món, jo no tinc prou criteri com per afirmar-ho però sí és un indret molt maco i especial. El llac està tot envoltat per petits pobles que es comuniquen entre ells per barques motoritzades que fan el transport constant.
Arribo al poble de Panajachel i vaig directe a buscar la barca que em durà fins a San Marcos, l'escollit per descansar tres díes. A la barca conec a dues catalanes, d'Olesa de Montserrat, que van amb un francès; així que m'incorporo al grup i anem plegats a San Marcos.
San Marcos és un petit poblet de carrerons o més aviat sendes enmig del bosc, famós per tenir un karma i una energia molt especial, així que s'hi concentren multitud de centres de ioga, meditació, holístics, massatges, reiki, viatges astrals, tarot, tractamens de fòbies i pors, interpretació de somnis,... o sigui, que el poble està plè d'Illuminati que leviten per les sendes amb un somriure càndid i un posat de pau interior, que va amb el paper. Molts no parlen i et contesten amb signes les teves preguntes, van descalços i gossos, molts gossos per tot arreu. Em resulta un espectacles simpatiquíssim.
Ràpidament es crea una bona simptonia amb la Jèssica i la Sheila, és una connexió catalana a autremer. Tres dies de relax i banys al llac i..., molta connexió.
En un viatge les coses passen ràpides i en passen moltes, és una vida en compressió. Coneixes i deixes gent enrera constantment i tothom està obeert a que això passi, jo també. Quan t'obres al món, el món s'obre cap a tu de forma meravellosa.

Deixo els illuminati enrera i em disposo a anara cap a Tapachula, Mèxic. El mitjà escollit són els Chicken Bus, antics autobusos escolars americans decorats de mil colors i que van a tota hòstia i paren a tot arreu. El nom de chicken és perquè la gent hi puja de tot, sobretot gallines. N'agafo tres fins a la frontera en un día llarg però molt distret per tot el que passa en els busos, a cada poble hi pujen multitud de venedors ambulants i xerraires que venen bíblies, coliris, locions màgiques, de tot, és divertidíssim. Finalment arribo a la frontera de nit i tanco així la meva petita aventura centreamericana, he passat la pantalla. Demà volaré a Perú.

ANTIGUA (GUATEMALA)

2009-07-06T14:49:00.001-07:00

Antigua és l'antiga capital de Guatemala, d'aquí el seu nom que abans era Santiago de Guatemala. És un ciutat colonial creada per els espanyol el segle XVI al peu de tres volcans imponents i amb una gran quantitat d'esglésies i convents que curiosament no en queda ni un de sencer...

Actualment és un centre turístic de primer ordre a Guatemala, una ciutat tranquila i segura i delicadament cuidada, les edificacions són baixes d'estil colonial amb múltiples colors i les reixes amb ferros forjats, alguns escuts heràldics i moltes, moltíssimes botigues, restaurants, bars, discoteques, cafés, internet-cafés, bancs, caixers... Vaja, que sembla que no estiguis a Guatemala. Molt bonica, personalment li trobo un paral·lelisme amb Trinidad de Cuba, em dedico a passejar per aquest oasis, m'alimento occidentalment i dormo en condicions higièniques i de comoditat que ja no recordava i penso en marxar...

A dues hores d'Antigua hi ha la localitat de Chichicastenango, famosa per el seu mercat dels diumenges, així que em dirigeixo a aquest petit poble on tothom és indígena, pocs parlen l'espanyol, tenen els seus idiomes mayes. Ressalta una església preciosa que els mayes utilitzen per celebrar les seves cerimònies, molt especial, una forta olor d'incens t'envaeix quan hi entres i els indígenes estan per tota l'església celebrant els seus rituals. El mercat és un bullici de gent per petits carrerons on compren i venen de tot, teixits, bestiar, menjar... et passa la gent pel voltant amb un porc lligat d'un cordill, una gallina sota el braç, i carregats fins dalt més el fill que totes les dones porten penjat de l'esquena. És en aquest mercat on em foten la cartera, què hi farem!!!

FINCA TATIN (LOST IN THE JUNGLE) (GUATEMALA)

2009-07-02T21:08:00.000-07:00

El riu Tatin és un afluent del Rio Dulce. El cayuco d'un alemany Robinson Crusoe que hem conegut el dia abans ens porta a una parella (xec i francesa, i a mí) l'altre parella d'amics suissos tenen problemes amb els caixers automàtics i vindràn a la tarda. Arribem a FINCA TATIN, un hotel al mig de la selva. És un espai cuidadosament construit per un argentí aventurer que viu allà amb els seus tres fills. Els sorolls dels animals són impresionants. Es camina per passos elevats de fusta sobre una fauna inacabable de tot tipus d'animalons que no n'hi ha ni un que faci gràcia.

Després d'una excursió en kayac per el riu en la que protagonitzo el lamentable espectacle de volcar el kayac al mig del riu just davant d'una clínica-escola; un projecte d'una ONG que em socorren (autèntica ONG per a mí) i m'ensenyen el projecte uns americans voluntaris, hi ha gent molt maca al món, i moments realment bells.

Passar la nit aquí és una experiència indescriptible, tot és obert. Una teulada de palla ens protegeix de la pluja tropical de la nit mentre milions de petits i no tant petits sers vius creen una música ensordidora, els sorolls de la selva són inquietants i seductors alhora però generen molt respecte, el soroll de com es mouen les fulles, crits de bestiones, ocells, etc... Entre els molts companys d'habitació deixo la foto d'un que vaig trobar just sobre el meu llit al moment d'anar a dormir, sort que duia dos gots de rom...

RIO DULCE - LIVINGSTON (GUATEMALA)

2009-06-30T13:17:00.000-07:00

A Livingston només s'hi arriba per mar. El trajecte més recomenat és baixar el riu Rio Dulce desde la localitat que porta el mateix nom. El riu és molt caudalós i passa per el mig de selva tota l'estona amb algunes petites aglomeracions de casetes de pescadors amb les seves canoes i algunes cases vacacionals de gent de la capital.

A l'arribar a Livingston et retrobes amb l'ambient caribeny però sense platges boniques. La gent són negres procedents d'altres illes del carib i que parlen una llengua diferent que es diu garifuna, són bona onda, molta calor, molts mosquits, molta música, moltes bicicletes, molt carib.

De bon matí vaig a caminar per la platja en un passeig llarg enmig de molta merda i sota un sol de justícia, la platja està molt bruta i l'aigua es veu totalment contaminada, em vaig trobant gent que passeja, pescadors, alguns turistes, pocs. De sobte un pont penjat em dóna entrada a una altra platja més bonica amb hotelets turístics i no tanta porqueria, continuo caminant fins arribar a un lloc que anomenen Los Siete Altares i que és un conjunt de pous i cascades daigüa dolça molt bonic i penso que tot esforç té recompensa.

TIKAL (GUATEMALA)

2009-06-28T09:38:00.001-07:00

En el cor de la selva, plena de monos aülladors, tucans i una fauna abundant es troba la ciutat maya de Tikal, amb els seus alts i imponents temples, alguns d'ells restaurats del tot, altres a mitjes i alguns per restaurar, es poden veure els treballs a la perfecció.
Els mayes es van instal·lar aquí l'any 700 a.C. i cada vint anys, segons el calendari maya seria com per nosaltres una dècada, construien un temple nou, moltes vegades sobreposat a un altre.
El temple més conegut és el del gran Jaguar que es troba a un extrem de la Gran Plaça, on es feien els sacrificis. També hi ha jocs de pilota, on els perdedors (normalment presoners de guerra o foranis condemnats a mort) eren també sacrificats. Hi ha un gran mercat i els edificis gobernamentals, així com l'observador solar. Totes les estructures estàn situades d'acord als solsticis d'estiu i hivern traçant líneas perpendiculars i creant jocs de llum amb el sol.
Segons el calendari maya, aquest s'acaba el 21 de desembre del 2012, solstici d'hivern. Per aquí es fan moltes conjutures: què passarà? tornarà a començar? s'acabarà un cicle còsmic? algún tipus de cataclisme? Els mayes saben que alguna cosa passarà.
La cosmovisió dels mayes és integració còsmica, tots formem part de la terra i estem integrats amb la naturalesa, etern retorn, naixem i morim i transmigrem les nostres ànimes.

SAN IGNACIO -SELVA I COVA (BELIZE)

2009-06-26T17:07:00.000-07:00

San Ignacio és una localitat agrícola de l'interior de Belize, m'informo de les activitats per la zona i em decanto per un tour per la selva i la visita a una cova on habitaven els mayes 700 anys abans de Crist.

El passeig per la selva és apassionant atravessant rius i caminant entre vegetació frondosa. El guia ens explica les propietats curatives de cadauna de les plantes i l'ús que els mayes els hi donaven. Caminem tota una senda fins arribar a l'entrada de la cova de Actun Tunichil Muknal, que amaga infinitat de records de la vida maya, entre ells molts utensilis que estàn ja pretrificats en part per els sediments de calç i restes humanes de sacrificis, tot a les fosques amb l'ajuda dels frontals ens dóna una idea de com vivien en aquesta cova. L'accés és a través de l'aigua que d'ella neix i hem de nadar a estones i amb l'aigua per la cintura la majoria del temps, tot plegat molt interessant. Les parets de la cova són formacions d'estelectites de carbonat càlcic que li dónen un caire molt místic en la penombre de les llinternes.

La joia de la corona és l'esquelet d'una noia d'uns 16 anys amb incrustacions de calci que se suposa era una persona important per la comunitat i que està en postura com si estigués ballant.

DIVING CENOTES (MEXICO)

2009-06-25T16:17:00.001-07:00

Sense comentaris. Benvinguts als aberns del subsòl acuàtic.

CAYO CAULKER (BELIZE)

2009-06-24T17:20:00.000-07:00

En el camí a Belize faig parada a Chetumal, l'autocar a Belize surt l'endemà. A l'estació em trobo amb l'Anne, una alemana que ja havia vist a Isla Mujeres tocant la guitarra; ha optat per deixar la seva vida a Alemània i fer vida de vagabunda, viatjar fent collarets i manualitats. Compartim habitació a la pensió per reduir despeses i l'endemà marxem amb l'autobús. Jo paro a Belize City i ella continua cap a Flores, Guatemala. Potser ens retrobarem per Guatemala, és curiós com et vas retrobant gent amb qui has coincidit abans.

Caye Caulker és una petita illa paradisíaca davant de la barrera de corall. Té tres carrers de sorra i les cases són de fusta multicolors . Els habitants de la illa són bàsicament negres rastafaris que van amunt i avall amb bicicletes chopper fumant porros i bebent cervesa, també dormen en hamaques sota les palmeres, són el que jo en dic "buena onda" cent per cent. No passes pel carrer sense saludar a tots, Ei men!!! No demanen mai res ni et persegueixen perquè els compris res...Avui he intentat comprar una camiseta i no he pogut, la noia em deia que tranki, que pensat'ho millor, ... El lema de la isla és "Go Slow" i l'ídol en Bob Marley.

Aquí s'hi ve bàsicament a fer submarinisme o a tirar-se sota una palmera. Jo he decidit lo segón. Estar llegint "La Montaña Mágica" que és un record de la meva iaia, sota una palmera, amb la sorra blanca coralina, el mar blau turquesa, , amb els rastas fumant porros i la música reggae del Liza Lizard (el bar reggae) no em direu que això no és Màgic!!!

CHICHÉN ITZÁ (MEXICO)

2009-06-23T17:18:00.000-07:00

Chichén Itzá és una de les ciutats mayes més ben conservades i més imponents, ressalten la piràmide principal anomenada El Castillo que impresiona només veure-la. Sembla ser que representa tot el calendari maya i podriem dir que és digne de la numerologia de la càbala ja que quadren el nombre de graons amb els dies de l'any i les estacions mayes, també en els dos solsticis de l'any es creen un seguit de sombres entre totes les edificacions que es dibuixa sobre les escales la figura de la serp, important en la religió maya. Diuen, creuen, rumoreixen, que els mayes tenien contactes amb sers de l'espai exterior... Jo, quan em quedo amb la boca oberta veient aquestes construccions, penso que perquè no? Qui sap? De qualsevol forma, les cultures de discurs mític són apassionants. Qui coi va inventar el discurs lògic? Aquests grecs ens van robar tota la màgia, tota la integració amb la naturalesa...en això estava pensant...És que tinc molt temps.

En el conjunt d'estructures es troba un inmens joc de pilota on sembla ser que un dels dos equips eren sacrificats. Això del sacrifici sempre ha atret a molt públic, però el tema està en que els sacrificats herois del joc així com el sacrifici de les verges més belles eren tirants als cenotes!!! Sembla ser que creien que els cenotes representaven l'inframón i ser tirats allà permetia a les seves ànimes ser salvades i no passar per l'infern. Així doncs, la història anterior del cenote de Cobá pren una importància superior... Un cop sabut això no puc evitar aprofundir en el tema i anar a fer dues inmerisions en dos cenotes.

El primer va ser esfereidor, poques vegades he passat tanta por, sense vissibilitat, enfocat amb la llinterna no veia a menys d'un metre...La concentració de sal era impresionant, anavem entrant a coves i cavernes subterràneas a més de 15 metres de profunditat i ho vaig passar malament, em vaig sentir com Perséfone raptada per Hades i només volia que vingués Deméter a portar-me al regne del dia i de la llum. Tanmateix també Ulisses va va baixar al regne de Hades en el seu camí.

La segona inmersió va ser preciosa, en aigua dolça entre estelectites coralines, coves i cavitats subterrànies precioses, una de les coses més boniques que he vist mai. Deixo una foto del grup de submaribnistes i estic esperant les fotos que vàrem fer a sota, quan les tingui, les penjo.

COBÁ (MEXICO)

2009-06-20T16:27:00.000-07:00

En el moment que la meva habitació és va oplir de bonrotllistes de litrona i bombos vaig decidir marxar d'Isla Mujeres.

Cobá és una ciutat maya no restaurada enmig de la selva, es creu que hi van viure fins a 40.000 mayas. Hi ha poques estructures excavades però resalta un parell de jocs de pilota, amazing!!! i la Gran piràmide de 42 metres d'alçada, on des de dalt es veu tota la selva inacabable. Molt bonic, els mayas en sabien molt i molt.

A la vora de Cobá hi ha un gran llac que, per la meva sorpresa, està plegat de cocodrils!!!

Els cenotes són cavitats subterràneas plenes d'aigua dolça, autèntiques coves amb les seves estalegtites i estalegmites. Després de recorrer sis kilòmetres amb una bicicleta destartalada que em deixa un xaval de Cobá (per no pagar el taxi, digue-me català!!!), sota un sol de justícia, sense aigüa i en carreteretes solitàries amb pujades i baixades, arribo al cenote de Tamcach-ha. El vigilant em veu tant apurat que m'ofereix seure a refer-me a la sombra de la seva caseta i després de fabricar un got amb artilugis de plàtic puc beure una mica d'aigüa abans de desidratar-me del tot. Un cop refet, baixo al cenote i el tinc per mi sol!!! Quina experiència i quina por!!! El lloc és màgic i preciós, però amb el sobrecalentament del meu cos i amb la solitud no em banyo fins que al cap de mitja hora arriben uns anglesos que els veig com els meus salvadors per si em passa res. Però aquella mitja hora de solitud en la cavitat no es pot oblidar, en queda de record una foto un pèl pornogràfica:

ISLA MUJERES, UN TROSSET DE CARIB (MEXICO)

2009-06-18T18:16:00.000-07:00

Arribo a Cancún i vaig directe amb el shuttle a buscar el ferry que em porta a Isla Mujeres. El clima és sofocant, començo a suar, el meu cos reacciona després de la temperatura gèlida de l'avió... El paisatge d'Isla Mujeres m'és familiar, és com si ja hi hagués estat, és el Carib. Carrers sense asfaltar, gent per tot arreu tumbats en les seves hammacks, torrats de pells, alegres i tristos per parts iguales i bona gent per sobre de tot. El mar és turquesa i la claror és espatarrant.

M'instal·lo al Poc-Na Hostel, un alberg de hippies molt xulo i amb molt rotllo, ideal per gent que vol gastar poc i conèixer un munt de bonrotllistes, acabaré tocant els bombos si em quedo gaires dies...:). L'alberg té un bar fantàstic al centre i un altre a la platja on per la nit vé tot el poble. Costa de dormir. Habitacions compartides entre 6 i 8, i molts escarbats i mosquitos, això comença a ser un viatje.

He fet dues inmersions fantàstiques amb una canadenca i una americana, a la primera hem vist tortugues partout, és època d'aparellament i jo no sabia que les tortugues tinguéssin tant vici, allò semblava una verdadera orgia, fantàstic. Eren enormes, i quan ens veien s'enlairaven enganxades...ha estat una experiència super guapa veure l'aparellament de la tortuga!!!

Com bona platja caribenya, el sunshine és meravellós. No em deixa de sorprendre per vagades que ho vegi; la posta de sol al mar, com el mar s'engull el sol. És molt bonic, i et quedes quiet, i parat i en silenci davant d'una manifestació de la naturalesa tan bestial.

NEW YORK 3

2009-06-17T06:03:00.000-07:00

Central Park un diumenge és un bullici d'activitat. Hi ha molta gent fent esport, footing, moltes famil·lies passejant, partits de bèisbol, gossos, i molts, moltíssims esquirols que vénen a posar per la foto (vaig tenir la sensació que un em va fer els seu típic cric cric i em va picar l'ullet...).

A la vora de Central Park hi ha el museu d'història natural. Se'm van quedar els honorables petrificats, i mai millor dit, al veure la col·lecció de fòsils i esquelets complerts que tenen de dinosaures, és impresionant, per no parlar d'esquelets sencers de mammouths i tot tipus de fauna ja extinguida. És un museu enorme totalment recomenable a qualsevol que tingui un mínim d'inquietud... Visita obligada.

Meteorit

Tenia ganes de passejar per la vora del Hudson. Aquest riu el tenia grabat en la memòria des de la primera vegada que vaig llegir el Poeta en Nueva York de Lorca i volia veure si encara "se emborrachaba con aceite". Hi ha una espècie de passeig marítim on la gent fa footing i passeja els gossos, a vegades de 6 en 6 (són residències de dia de gossos) cadaú amb el seu collaret amb el número, està tot molt arreglat i inclús s'estàn construint grans edificis de vivendes a l'estil de la zona de la Diagonal Mar, per entendre'ns. Però es percep el passat més industrial i de port pesquer i trobo finalment aquell oli que tenia en la ment, realment vaig veure com l'oli emborratxava el Hudson...Només em va faltar veure els rius de sang i i plomes...ja hauria estat massa!!! També hi ha els molls de Chelsea amb un grapat d'embarcacions de luxe i restaurants flotants. Dins dels molls està ple de restaurants i clubs esportius d'èlit, inclús un club de golf. New York és així...

NEW YORK (BROOKLYN i CONEY ISLAND)

2009-06-14T06:17:00.000-07:00

Travessar a peu el pont de Brooklyn sempre té un encant especial. El dia és plujós i enboirat i això m'agrada. Travessar aquest pont amb la solana deu ser una experiència per recordar... A l'altra banda de riu m'emporto la fantàstica sorpresa de trobar un barri bohemi, de passat industrial i reconvertit en espais culturals, teatres, tallers i botigues que semblen obres d'art i restaurants xulíssims. Tot entre carrers empedrats i bonyeguts on encara hi queden les vies de tren, parets grafitades, tot molt recomenable.

Just a la vora hi ha un barri residencial, els Heights que son una espècie de barri de Pedralbes amb una calma increible, carrers cuidats, edificis baixos, preciosos, silenci, calma, pau, i molts diners.

Coney Island és com una fira de poble de grandíssimes dimensions on el seu màxim exponent és la coneguda nòria i que ara sembla ser que volen treure i està tothom recollint firmes i donatius per "Save Coney Island". Es troba en un passeig marítim molt llarg i una platja molt ampla on hi cap moltíssima gent, sobretot immigrants acostumats a anar el cap de setmana a escampar la boira. Apart d'això i del seu passat històric, em sembla un lloc poc recomenable...Amb certa decepció em decideixo a refer els 40 minuts de metro fins a Manhattan quan de sobte em trobo amb el FreakShow, amb tot un repertori de personatges sortits de vés a saber on i que em semblen criatures encantadores. Fantàstic espectacle de gent clavant-se claus amb un martell pel nas, tragant espases reals de més d'un metre, traspassant electicitat per el cos, menjant foc i encenent-se la llengua, xafant vidres, llengües partides com serps... Tot amb una conya fantàstica. Meravellós. Tenen una cervesa pròpia que està molt bona!!!

NEW YORK

2009-06-12T05:54:00.000-07:00

El Bowery's Whitehouse Hostel és cutre salsitxero, però m'agrada. Les habitacions (cubículs de no més 2x1,5 mts) no tenen sostre. La meva està a la última planta i a sota la claravoia. El barri és meravellós, l'East Side i a tocar del Soho. Caminar per aquests carrers és fantàstic i a la nit és una zona molt concurreguda.

Camino per New York i m'impresiona les moles d'edificis del districte financer, amb els carrers tan estrets. El ferry a l'Estatua de la Llibertat em sembla un timo. El Metropolitan Museum afortunadament no és tan bèstia com m'imaginava les seccions d'Egipte, Grècia i Roma. Així evito enfadarme interiorment amb l'expoli. Hi ha lo just. Em provoca el sentiment de sempre de pensar en el llegat d'aquestes tres civilitzacions i en què els deixarem nosaltres a les properes civilitzacions...???

Avui aniré a Brooklyn.

AEROPORT DEL PRAT I SORPRESA!!!

2009-06-11T10:41:00.001-07:00

M'acompanya la família a l'aeroport i em trobo la sorpresa que l'Anna, la Jess, el Xavi i el Xescu han vingut a despedir-se... Moltes gràcies!!!

El paio del check-in flipa amb el meu bitllet i quan veu que vaig a Amman els ulls l'hi fan "xiribites" i m'acribilla a preguntes de qui són, on treballo, com he pagat el bitllet, còpia de la tarja de crèdit, perquè vaig a Amman, qui m'ha fet la motxilla, qui l'ha comprada,...(American Airlines, of course...) Quan acaba amb les preguntes resulta que el vol ja està tancat, híjole!!! Al final em fa un bitllet manual i corrent per els passadissos per no perdre el vol, gairebé no em puc despedir dels meus pares i al fina... God bless América!!!

EQUIPAMENT DE VIATGE

2009-05-30T13:09:00.000-07:00

BÀSIC:

1 Motxilla Millet Odissee 60+10
1 Motxilla The North Face Recon de 25 l. amb moltíssimes butxaques interiors
1 Sac de dormir Salewa molt lleuger de temp. extrem -14º
1 Mosquitera impregnada per nit amb massa visitants no convidats.

CALÇAT:

Botes de montanya
Calçat polivalent còmode trekking amb GoreTex
Sandàlies amb bona sola per caminar

ROBA:

1 Pantaló texà molt prim i lleuger
1 Pantaló mil batalles i mil butxaques indestructible
1 Pantaló súper lleuger convertible en pantaló curt.
2 Camisetes trekking de secat ràpid
2 Camisetes de cotó
1 Jersey
4 Parells de mitjons
4 Calçotets
1 Banyador decent
1 Banyador slip indecent
1 Ulleres natació
1 Gorro de llana per nits gelades
1 Gorra visera pel sòl
1 Ulleres de sol (les de sempre... de tota la vida)
1 Parell de guants
1 Forro de pluma sintètica per dies i nits gelades
1 Pantalons d'aigua súper lleuger amb GoreTex
1 Impermeable
1 Buff
1 Ronyonera per la hèrnia discal... :(

ELECTRÒNICA:

Ordinador Asus EeePC 900HA i el seu carregador
Ratolí per ordinador
Càmara fotogràfica Nikon D80 i el seu carregador
Telèfon mòvil Nokia súper senzil 3G (per si el perdo) i carregador
Targeta SIM doblada del telèfon (per si perdo el telèfon, idea genial del meu pare)
Llàpis de memòria
Adaptador corrent universal

ALTRES:

2 Cables i els seus candaus per lligar motxilles, si cal...
1 Llinterna
Mapes varis
Necessaire amb temes d'higiène personal
Navalla multifunció
Certificat de vacunes
Passaport amb el visat de Xina
Guía de Japó (per qüestions d'idioma és la única que m'enduré)
Repel·lent de mosquits
Novel·la a determinar (probablement "La Montaña Mágica", un record de la Iaia Maria)

BOTIQUÍN (Consti que ni prenc ni he pres mai medicaments... Flipo amb l'arsenal):

1 Manta de supervivència... (Ja em diràs tú...)
5 Gasses esterilitzades
10 Tirites
3 Tirites per satures
1 Vena
1 Esparadrap
Vitamines vàries
6 Oscillococcinum (símptomes de costipat...)
10 Ibuprofeno
8 Omeprazol
12 Spiraxin (Antibiòtic estomac)
10 Ciprofloxaino (Antibiòtic general)
20 Tiorfan (per evitar tormentas de barro)
15 Pimperan (per nàuseas i vòmits, tancar desaigües superiors)
50 Resochin (per la malària :-(( )
5 Suero oral (per si me voy pata abajo)
1 Pot de tintura de iode
1 Diprogenta (pomada per la pell)
100 Micropur (potabilitzador d'aigua)
8 Xeringues d'Eparina (per els vols de més de 4 hores, punxadeta a la panxeta)
1 Tisores
1 Pinzes
1 Tallaungles.

JA TINC ELS BITLLETS!!!

2009-05-25T06:51:00.000-07:00

Viatge reservat i pagat!!! Aquest és l'itinerari dels vols ONE WORLD:

9/06/09 Barcelona - New York
17/06/09 New York - Cancún
9/07/09 Mexico City - Lima
29/07/09 Lima - Santiago de Chile
21/08/09 Santiago de Chile - Isla de Pascua
25/08/09 Isla de Pascua - Santiago de Chile
26/08/09 Santiago de Chile - Auckland
28/09/09 Auckland - Sydney
1/10/09 Sydeney - Tokyo
4/11/09 Tokyo - Beijing
16/11/09 Beijing - Hong Kong
18/11/09 Hong Kong - Ho Chi Minn
7/12/09 Bangkok - Amman
24/12/09 Amman - Barcelona

Vols pendents de contractar però previstos:

Guatemala City - Mexico City
Lima - Cusco
Santiago - Atacama
Hanoi - Bangkok
Amman -Tel Aviv

I els que surtin...

Konstantínos Kaváfis

2009-04-27T06:32:00.000-07:00

Cuando emprendas tu viaje hacia Ítaca
debes rogar que el viaje sea largo
lleno de peripecias, lleno de experiencias.
No has de temer ni a los lestrigones ni a los cíclopes,
ni la cólera del airado Posidón.
Nunca tales monstruos hallarás en tu ruta
si tu pensamiento es elevado, si una exquisita
emoción penetra en tu alma y en tu cuerpo.
Los lestrigones y los cíclopes
y el feroz Posidón no podrán encontrarte
si tú no los llevas ya dentro, en tu alma,
si tu alma no los conjura ante ti.
Debes rogar que el viaje sea largo,
que sean muchos los días de verano;
que te vean arribar con gozo, alegremente,
a puertos que tú antes ignorabas.
Que puedas detenerte en los mercados de Fenicia,
y comprar unas bellas mercancías:
madreperlas, coral, ébano y ámbar,
y perfumes placenteros de mil clases.
Acude a muchas ciudades del Egipto
para aprender, y aprender de quienes saben.
Conserva siempre en tu alma la idea de Ítaca:
llegar allí, he aquí tu destino.
Mas no hagas con prisas tu camino;
mejor será que dure muchos años,
y que llegues, ya viejo, a la pequeña isla,
rico de cuanto habrás ganado en el camino.
No has de esperar que Ítaca te enriquezca:
Ítaca te ha concedido ya un hermoso viaje.
Sin ellas, jamás habrías partido;
mas no tiene otra cosa que ofrecerte.
I si la encuentras pobre, Ítaca no te ha engañado.
Y siendo ya tan viejo, con tanta experiencia,
sin duda sabrás ya qué significan las Ítacas.

Presentació

2009-04-15T09:06:00.000-07:00

Em proposo iniciar un viatge de volta al món a partir del mes de juny del 2009 fins a final d'any. L'objecte d'aquest blog és poder posar a disposició dels amics les meves experiències i així compartir aquesta aventura amb tothom qui vulgui.
Intentaré publicar entrades no molt llargues i el màxim de descriptivies, i amb les fotos justes per no aburrir el personal. Qualsevol opinió i comentari serà benrebut i agraït.
Espero que aquest sigui un blog desordenat, no podria ser d'una altra manera... Tot i que sóc conscient que el desordre és molt difícil de mantenir..., que ningú esperi constància ni disciplina a l'hora de publicar.
A veure com va tot.